¿Dónde están mis amigos? Encerrados sin motivo.
Extremoduro, “Pepe Botika”
El Nadal és una època de merda per a molta gent. A psiquiatres i psicòlogues se’ls multiplica la feina amb tanta happycondria. L’advocat Andrés Garcia-Berrio va publicar un post a facebook i va ser com si rebés una ordre: “En navidad la crueldad que supone la privación de libertad se acentúa. Son días en los que está bien hacer presente la cárcel y a las personas presas y sus familiares. Pongamos los focos sobre la cárcel en estos días que la cárcel duele tanto“. Posem-los.
Com que visc en un barri on sempre enganxes converses sobre gent que acaba de sortir (quan entren mai se sent res), havia normalitzat el fet que, durant dècades, de presons només en parlessin els cristians i els anarquistes, tan diferents com exemplarment constants en el seu suport a les persones preses. Serà per això que ara al·lucino amb el fet que es parli cada dia de presos però no hi hagi cap debat social sobre les presons, sobre el seu funcionament i la seva necessitat. Ben al contrari, les notícies parlen d’una nadala especial per als presos i preses polítiques, o dels 800 lots de nadal que el Barça ha enviat a Lledoners (vaja, resulta que els presos també tenien lot abans de les retallades), i el que queda a l’ambient és la sensació que les sentències injustes del tot, però les presons molt bé gràcies.
Serà per això que ara al·lucino amb el fet que es parli cada dia de presos però no hi hagi cap debat social sobre les presons, sobre el seu funcionament i la seva necessitat
I no. Les presons de molt bé res. A Catalunya el mateix Govern va reconèixer fa un parell d’anys que la meitat de les persones preses té problemes de salut mental i a l’Estat, després d’un pont de desembre tràgic, Instituciones Penitenciarias ha fet protocols especials per reforçar la vigilància de les persones amb “tendències suïcides” perquè el Nadal és “especialment difícil”. I tampoc gens bé que anem enrere en populisme punitiu, fins i tot en àmbits suposadament d’esquerres: el discurs de les alternatives a la presó ha desaparegut del mapa i els sindicats de funcionaris de presons denuncien l’Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans, en comptes de premiar-lo per la seva contribució a la millora del sistema carcerari. Organitzacions internacionals de defensors de drets humans com Front Line Defenders se’n fan creus i aquí no ens escandalitzem prou.
Petit detall per no ignorar: la gran majoria de presos no ha matat ni violat ni fet mal seriós a ningú, i bona part tenen problemes de drogues o de salut mental. El que necessitarien és un hospital i no una presó, i el que l’Iñaki Rivera ha fet és recollir en un informe els abusos i maltractes a què estan sotmesos, molts d’ells relacionats amb el dret a la salut, perquè com diu el Comitè Europeu per a la prevenció de la tortura: “un nivell inadequat d’assistència sanitària pot conduir ràpidament a situacions que caiguin dins l’àmbit de tracte cruel inhumà i degradant”. Malgrat totes les recomanacions internacionals i tots els protocols, les queixes s’acumulen: dificultat per tenir cites o proves mèdiques; manca de seguiment mèdic de malalties mentals, de malalties greus o cròniques; impossibilitat de denunciar maltractaments perquè els informes mèdics no es faciliten o no els recullen; tractaments mèdics imposats o excarceració in extremis per motius humanitaris.
Totes aquestes coses i més expliquen els presos que estan fent vagues de fam des de fa tres anys i els col·lectius que els donen suport. No n’heu sentit parlar, oi? A Barcelona setze col·lectius anticarceraris han muntat diferents actes durant tot el mes de desembre. Van posar una paradeta informativa a la porta de l’Hospital Clínic per explicar que no és normal que tanta gent mori a la presó, que se suïcidi o caigui per sobredosi, i que tenen dubtes molt raonables sobre la necessitat i la intenció de medicar i sobremedicar tant a tanta gent. La reacció majoritària era de desconcert en veure una pancarta on deia “Familias de presos de Cataluña“, en castellà i sense rastre de llaços grocs. Moltes cares de i aquests qui són.
La pancarta la va treure la Gracia Amo de la seva bossa, una mare i àvia coratge que transmet força i decisió. La mort del seu fill fa tres anys l’ha convertida en activista i ara treballa amb altres mares, germanes i esposes de presos. Tot i que el seu fill ja no hi és, continua visitant els seus companys i el seu número de mòbil corre per Brians com el de l’Helena Maleno entre els migrants quan agafen pasteres. Ella parla d’”insanitat” sense pèls a la llengua. “El pitjor que em podien fer, ja m’ho han fet”. Diu que els patis de les presons són cementiris vivents de toxicòmans arrossegant-se pel terra. Com el seu fill ho era, d’entrada no es va sorprendre de la seva mort per sobredosi, però quan va demanar una segona autòpsia resulta que no era d’heroïna sinó de benzodiazepines que cap psiquiatra havia prescrit. Vivim en un país tan normal que cap família a qui se li mori algú a la presó confia en les autòpsies oficials.
Vivim en un país tan normal que cap família a qui se li mori algú a la presó confia en les autòpsies oficials
Gracia va compartir el post de l’Andrés i diu que sí, que el Nadal és dur quan falta algú a la taula, però també perquè es mou més droga del normal i això sempre té conseqüències. “La droga entra. Lo que no dejan entrar es nada que les haga bien“. M’explica que a Mas Enric han donat una pallissa a un intern i que la resta han fet una plantada al pati i han aconseguit que vingui la doctora a temps per veure i certificar els cops i les ferides, però que al que la va promoure l’han ficat en aïllament. Un clàssic. I ho escric i em fa vergonya haver sentit tantes vegades històries similars i no haver-ne parlat mai.
Li pregunto pels presos polítics. Vull saber (vull creure) que el maleït fet que hi siguin servirà almenys per millorar la situació dels presos comuns, i acaba ràpidament amb el debat que tantes tertúlies ha ocupat: “tots són presos polítics“. Amb més recursos, amb bons advocats i bons judicis molta gent estaria fora. És el sistema que no funciona. “Urdangarin surt de permís quan li toca. Són els altres que no surten quan els toca“. També ho va dir la Paula, detinguda postsentència, que eren preses polítiques les seves companyes, quan va sortir de Wad Ras: “La majoria són migrants i l’únic que han fet ha sigut intentar sobreviure”. Els i les preses polítiques oficials han fet més visibles les presons però la seva presència no sempre ha beneficiat el conjunt: les seves vagues de fam van invisibilitzar la resta. Amb contundència però sense retrets, etziba l’evidència: “Cap d’ells morirà. No els negaran comprar en l’economat, ni assistir a tallers”. I arribat aquest punt, a mi, vés a saber per què, em venen al cap els motins dels presos comuns després de les amnisties de la II República o de la transició, i la veu de Robe d’Extremoduro: Se abrió un claro entre las nubes, hemos vuelto a ver el sol, como dos presos comunes, en el tejao de una prisión.
La Gracia fa un any que està al darrere d’una segona operació de canell per a un intern al qual li sobresurten els cargols de la pell. El seu desig per al 2020 és que tots els presos visquin dignament i demana més suport d’advocats i metges, i més comunicació amb aquelles famílies que tenen més recursos i atenció. Tant de bo es faci realitat i també, com demanava l’Andrés, que el 2020 sigui l’any que les presons deixin d’estar en els marges de la vida política.
P.D.: Avui 31 de desembre, 23a Marxa de Wad-Ras i després, concentració al CIE de Zona Franca. Mai agrairem prou aquesta consciència militant i constant.
