“Hi havia una vegada una adorable nena molt estimada per tothom qui la coneixia. La seva àvia, famosa activista del Raval, li va regalar un barret roig, que li quedava tan bé que mai més va voler fer servir cap altra cosa per tapar-se el cap. Per aquest motiu, la van començar a anomenar Caputxeta La Roja. […] La seva àvia vivia a un bosc anomenat Ágora Juan Andrés Benítez”.
Estefania, una de les gairebé cinquanta persones que s’han apropat aquest matí de dissabte a participar del Safari Raval, llegeix amb fines arts dramàtiques. Pauses i crescendos, pauses i crescendos. La seva enèrgica veu queda amortida però per la sala, plena de gom a gom de veïnes i turistes que, com ella, s’han sumat al particular ‘tour’.
Entitats del Raval han organitzat l’activitat amb l’objectiu de lluitar contra els titulars de premsa que “amaguen la grandesa de l’esperit comunitari del barri i només el criminalitzen”
La visita a Can60, espai recuperat per col·lectius artístics al carrer Riereta, és una de les nou parades que han organitzat l’Espai de l’Immigrant i moltes altres entitats del Raval amb l’objectiu de lluitar contra els titulars de premsa que “amaguen la grandesa de l’esperit comunitari del barri i només el criminalitzen”. Entre aquestes entitats hi havia Inca, l’associació cultural que ha adaptat amb to reivindicatiu el clàssic alemany de transmissió oral Caputxeta Vermella.
La visita a Can 60 era l’antepenúltima parada d’un “tour contra l’estigmatització”, com el defineixen els activistes que han planificat l’activitat i que ha aplegat a un bon munt dels col·lectius que treballen al barri: manters, llauners, prostitutes o activistes contra l’especulació. “La nostra selva, el nostre safari”, deia, sorneguera, una de les organitzadores.
Després de l’estada a Can 60, i ja regades per la pluja que ha fet acte de presència cap al migdia d’aquest dissabte a Barcelona, les passejants han tancat la jornada amb una parada a l’Àgora Juan Andrés Benítez, un altre al Gimnàs Sant Pau i una última al Restaurant d’en Màrius, on han pres un “vermut solidari”.
Les quasi dues hores de tour havien començat a les 11 davant de l’Espai de l’Immigrant. Allà, un dels seus integrants, Ulises, ha valorat el teixit social del barri i la importància de mostrar també les seves lluites per contrarestar “la mala imatge que els mitjans ofereixen per culpa dels narcopisos i d’altres problemàtiques alienes a la majoria de veïns i veïnes”. “¿Nosaltres, violents i perillosos? Als mitjans no surt la bellesa de la solidaritat veïnal que tenim aquí”, deia Ulises.
Poc després, i com un reguer de formiguetes, les participants del “Safari” han passat també per l’espai on es desenvolupa el Teatre de l’Oprimit; per la botiga del Sindicat Popular de Venedors Ambulants; o per la plaça davant de la Filmoteca, on el col·lectiu de Putes Indignades i Putes Llibertàries ha fet èmfasi en la necessitat d’acabar amb la pressió mediàtica i política sobre el barri i de derogar l’Ordenança del Civisme, la carta municipal que regula moltes de les conductes que es porten a terme als carrers de la capital catalana i que el Govern d’Ada Colau no ha portat a debat al ple en aquesta legislatura per manca de suports. “No tots som criminals ni víctimes. Volem denunciar la forma d’excloure que provoca aquesta Marca Barcelona, que la converteix la ciutat en un parc temàtic”, ha bramat Jeannette, una de les portaveus del col·lectiu de prostitutes.
La meitat del recorregut l’ha protagonitzat la rambla del Raval. Allà, les activistes contra l’especulació d’Acció Raval han denunciat “la venda del barri” i han reivindicat –un missatge repetit per la majoria dels col·lectius– també els llaços comunitaris que els problemes que existeixen al barri generen entre veïnes. “Em saludo molt més amb els veïns que abans, tot gràcies als narcopisos. Ens estem unint per lluitar”, ha dit Andrés, vestit amb una samarreta que pregonava “El Raval existeix perquè resisteix”.
Abans de posar punt final a la marxa, els passejants han passat també una estona a casa d’en Name, un veí del carrer Riereta que fa vuit anys que viu a Barcelona i se sent “fart de la criminalització”. “Tinc fills i vull que canviïn les coses aquí, vull portar-los aquí al barri, perquè m’agrada moltíssim!”, deia a les portes de casa seva, un baix on la cinquantena de passejants prenien, seient com podien, fent ús de cada racó del menjador. Després d’explicar la seva experiència al Raval, i ja amb la casa desocupada de veïnes i turistes, Name s’abraçava amb Ulises, de l’Espai de l’Immigrant, amb un somriure que li aclucava els ulls pràcticament fins a tancar-los: “Això ha anat molt bé. Repetirem segur. Farem més processons de resistència com aquesta, el barri ho mereix. És nostre”.
