La nova temporada del Procés sembla obra de les germanes Wachoski. Una història que argumentativament avança poc o gens, però que es plega un cop i un altre sobre ella mateixa. Realitats sobreposades. Segons la crítica, la sèrie hauria caigut en un parany d’episodis que no semblen dur enlloc, eternitzant una trama que s’estira com un xiclet que fa mesos ha perdut el gust. El darrer episodi: la visita a la capital espanyola del president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, acompanyat per dos membres del seu govern (Oriol Junqueras i Raúl Romeva) per pronunciar una conferència al Palau de Cibeles (de titularitat municipal) en favor d’una entesa que permeti un referèndum amb tots els ets i uts sobre la independència de Catalunya.
La sèrie, a les seves primeres temporades, va apassionar la vila i cort madrilenya. Èxit d’audiència. No es parlava de res més. Ara, l’interès del públic ha defallit. Madrid segueix la seva pròpia dinàmica de monstre que tot ho engoleix, i en els darrers mesos l’atenció sobre l’afer català ha estat més aviat nul·la. Per si aquest desinterès instal·lat no fos prou, s’hi suma el fet que l’opinió pública està encara paint les emocions del cap de setmana: per una banda, el triomf del renascut Pedro Sánchez a les primàries del PSOE; i per l’altra, el del Real Madrid a la Lliga de futbol professional. El present que es plega sobre el passat: torna Sánchez, torna l’ombra d’unes noves eleccions generals, torna el Real Madrid a guanyar una lliga després de cinc anys.
La Falange no passa pel seu millor segle. Més testosterona que neurones, més mitjana d’edat que un viatge de l’Imserso
Com totes coses a la vida, la manca d’interès general per la visita de Puigdemont també compta amb fervoroses excepcions. En aquest cas, encarnada en una convocatòria a Cibeles, just davant l’ajuntament, a càrrec de La Falange (és a dir, un dels diversos grupuscles que duen aquest nom) per protestar contra el separatisme, defensar la unitat d’Espanya, etcètera. El passat que es plega sobre el present, o viceversa. La Cibeles, per cert, sempre tan envoltada de banderes espanyoles (constitucionals), ha estat en menys de 24 hores sobreexposada a grans dosis d’espanyolisme, gràcies a la celebració madridista i a la concentració falangista contra el procés català. Val a dir que molt més multitudinària la primera que no la segona, si bé més rància la segona que no la primera.
I és que La Falange no passa pel seu millor segle. Més testosterona que neurones, més mitjana d’edat que un viatge de l’Imserso. Una cinquantena d’ultres envoltats per un cordó policial. Un sol sever castiga els uniformats i els unionistes. Pedro Pablo Peña, incombustible cabdill d’Alianza Nacional, que també s’ha sumat a la protesta, amenaça amb ser l’octubre a Barcelona per impedir el referèndum. Manuel Andrino, l’homòleg de La Falange, se l’escolta fent que sí amb el cap. Discursos d’odi? Potser cal llegir-ho entre línies. Una colla de gent gran busca refugi del sol sota l’únic arbre a la vista. Captem algun diàleg:
–Per què hi ha aquesta concentració?
–Perquè ha vingut el cabró del català a fer un discurs.
–Quin de tots els cabrons catalans ha vingut?
–El president.
“Per què Carmena no ha fet un referèndum per consultar si havia de llogar una sala als separatistes?”, pregunta amb sorna un senyor d’uns setanta anys que llueix un bigotet delicadament retallat. Mentrestant, quatre senyores amb pentinat de perruqueria cara de Chamberí onegen sense esma unes cuquis banderoles espanyoles.
–Són amigues teves?– em demana una senyora que també les contempla.
–No pas.
–Ah. És que mira-te-les: vestidets, penjolls d’or, arracades de perles. Són les senyores feixistes que van estar quaranta anys amb sa excel·lència vivint de fàbula, i porten uns altres quaranta anys vivint més de fàbula encara.
–Caram. Sap vostè per quina raó és la concentració?
–Ha vingut el president de la Generalitat a fer una conferència.
–Protesten contra la independència, és clar.
–No! Tota aquesta xusma feixista i retrògrada protesta contra el diàleg.
“Hem de marxar a una entrevista del Carlos Herrera”, s’excusa una de les senyores de pentinat car i penjolls d’or. “Ens hagués agradat escridassar al català, però…”. I així tot. Seria enganyós prendre la mostra de la concentració falangista com a mesura de res. Qui sap si l’aliat més poderós del procés a terres castellanes són les ganes de veure acabar una sèrie que ha perdut el favor del públic.
