Andreu Nin i Pérez, mestre vendrellenc, va ser assassinat el 22 de juny de 1937, ara ha fet vuitanta anys, després de ser detingut per la GPU, la policia política soviètica que operava en territori republicà durant la guerra civil. Aquest article no té altra funció que recordar el seu paper fonamental en la història política catalana: el paper d’un marxista culte que era conscient d’estar-se enfrontant a la derivació totalitària d’una part del pensament obrer, segrestat pel comunisme estalinista. Tal com va escriure Andy Durgan l’any 1999, Andreu Nin i Joaquín Maurín representen els dos líders més destacats i valuosos del comunisme espanyol anterior a la guerra civil. Existeix la tendència a pensar en Nin com una figura marcada pel seu final tràgic en mans dels esbirros de Stalin, però a mi m’agrada més anar a buscar la producció intel·lectual d’aquest polític per tal de reconstruir tota una vida de coherència ideològica.
Deixem, no obstant això, consignat un text molt útil a l’hora de conèixer com va ser la fi d’Andreu Nin. Un text que va escriure el també poumista Juan Andrade, a la presó, l’any 1938. El text, “Andrés Nin. Ofrenda y recuerdo”, va ser enviat des de Barcelona a París per a formar part de l’antologia Les problemes de la Révolution Espagnole, edició que va ser destruïda per les tropes nazis quan van entrar a la capital francesa. El van recuperar Pelai Pagès, Jaime Pastor i Miguel Romero, editors de Juan Andrade (1897-1981). Vida y voz de un revolucionarioJ (La Oveja Roja, Torrejón de Ardoz, 2011).
Encara ara, no disposem d’una col·lecció completa i assequible dels assajos de Nin. Realitat inquietant que comparteix amb altres líders catalanistes indispensables
El primer que, caldria destacar és que, encara ara, no disposem d’una col·lecció completa i assequible dels assajos de Nin. Realitat inquietant que comparteix amb altres líders catalanistes indispensables, com Antoni Rovira i Virgili, de qui no disposem d’unes obres completes. Nin havia nascut l’any 1892. La seva trajectòria inicial va ser força fluctuant, com la de molts altres intel·lectuals d’esquerra que no van acabar de trobar l’estabilitat política ni acomodament fins als anys republicans. Com Maurín, com Serra i Moret, com el mateix Companys, Nin va anar saltant d’un partit a l’altre durant molts anys. Però el que el va convertir en una figura fonamental va ser el seu contacte directe amb la realitat revolucionària soviètica.
Mentre feia de mestre a l’Escola Horaciana d’El Vendrell, va militar a les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Entre el 1913 i 1919 va formar part de la Federació Socialista Catalana, que formava part del PSOE. Del PSOE va saltar a la CNT, cada cop més convençut de la necessitat d’una revolució obrera. El 1921, com Pestaña i Maurín, va ser enviat a la Unió Soviètica per tal de negociar la possible entrada de la CNT a la Tercera Internacional. Nin es va quedar a Moscou nou anys, treballant per la Internacional Sindical Roja. El 1929 va caure en desgràcia per les seves relacions amb Lev Trotski, i va ser expulsat de l’URSS l’any següent. Ja a Catalunya va fundar Esquerra Comunista, que es va fusionar amb el Bloc Obrer i Camperol per tal de formar el POUM, el Partit Obrer Unificat Marxista. Entre setembre i desembre de 1936, Nin va ser Conseller de Justícia i Dret.
Nin va anar saltant d’un partit a l’altre durant molts anys. Però el que el va convertir en una figura fonamental va ser el seu contacte directe amb la realitat revolucionària soviètica
L’etapa russa de Nin va ser molt fructífera. Allà es va convertir en un organitzador polític, i en un estudiós de la realitat concreta dels sòviets. El seu domini del rus li va permetre traduir Crim i càstig, de Dostoyevski, l’any 1929; Ana Karènina, de Tòlstoi, l’any 1933; Bakunin, de V. Polonski, el 1935 i Una cacera dramàtica, de Chèjov, l’any que va començar la guerra civil. Un cop a Catalunya va començar a publicar els seus treballs de maduresa, els seus assajos menors “El movimiento obrero policíaco en la Rusia zarista” (introducció a Las memorias del cura Gapón, Madrid: Cenit, 1931); “Boris Savinkov y el terrorismo político” (pròleg a Memorias de un terrorista, Madrid, Cenit, 1931); “Un acontecimiento histórico. “El Domingo Rojo”. 22 de enero de 1905″ (L’Hora, Núm.4, 21 de enero de 1931); “La oposición de izquierda en Rusia” (pròleg a La situación real en Rusia, de Lev Trotski (Barcelona, Apolo, 1931); “Pokrovski y la Revolución Rusa” (pròleg a La revolución rusa. Historia de sus causas económicas, de l’historiador bolxevic Pokrovski (Madrid, Editorial España, 1931); així com els seus llibres més celebrats: Les dictadures dels nostres dies (1930), escrit contra Cambó, Qué son los soviets (1931), Manchuria y el imperialismo (1932) Las organizaciones obreras internacionales (1933) i Els moviments d’emancipació nacional (1935). Les seves intencions les va sintetitzar Pelai Pagès en el seu pròleg a Los movimientos de emancipación nacional, de 1977: calia desautoritzar la burgesia espanyola com a motor revolucionari per substituir-la per l’impuls obrer.
L’altre gegant de la prosa marxista catalana, Joan Comorera, representant més destacat de la variant estalinista, també acabaria sent víctima de la dinàmica caníbal de les purgues dictada des de Moscou
Tanmateix, Nin no ha caigut mai en l’oblit, en gran part gràcies als bons oficis de l’historiador Pelai Pagès, vertader especialista en marxisme català. L’any 1992 es va estrenar el colpidor documental Operació Nikolai. El segrest i l’assassinat de Nin. El 18 de juny de l’any 2013 va rebre un homenatge del Parlament català. I l’editorial barcelonina Base ha reeditat recentment dos treballs de Nin: el seu llibre Els moviments d’emancipació nacional (amb pròleg de Pelai Pagès), i la seva traducció de la biografia Bakunin, escrita per Viatxeslav Polonski (2016). La figura de Nin resulta imprescindible pels coneixements teòrics i històrics que atresorava, per la seva excepcional trajectòria vital i per la qualitat de la seva prosa assagística, que va saber posar al servei de l’aclariment d’alguns dels dubtes polítics que tenallaven el moment convuls que li va tocar viure: com es podien combinar drets nacionals i drets de classe? Què es podia fer a Catalunya i al conjunt de l’Estat per trencar amb la paràlisi política permanent, des d’una postura crítica? Com es podia realitzar una revolució de classe sense caure en el totalitarisme? Curiosament, l’altre gegant de la prosa marxista catalana, Joan Comorera, representant més destacat de la variant estalinista, també acabaria sent víctima de la dinàmica caníbal de les purgues dictada des de Moscou.
Per tots aquests motius, opino que, sense oblidar per què i en mans de qui va morir Nin, val la pena recuperar, reeditar i rellegir la seva producció intel·lectual, al cap i a la fi l’única manera que ens és permesa de tornar a fer que Nin torni a caminar entre nosaltres.
