Quin ha de ser el model socioeconòmic de la República catalana? Si entenem que fundar una república no ha de ser un procés exclusivament formal, sinó que ha d’encarar qüestions materials fonamentals per la reproducció ampliada i transformadora de la vida, aquest és un dels debats importants a abordar al llarg del procés constituent. Sobirania és, sobretot, preguntar-nos i decidir com volem afrontar col·lectivament la satisfacció de les necessitats econòmiques, socials i culturals dels i les habitants del nostre país.
Sobirania és, sobretot, preguntar-nos i decidir com volem afrontar col·lectivament la satisfacció de les necessitats econòmiques, socials i culturals dels i les habitants del nostre país
De quins recursos naturals i socials disposem? Com volem transformar-los, preservar-los, gaudir-los? Què entenem per riquesa? Com volem (i podem) cuidar-la, produir-la, distribuir-la? Quines relacions de propietat estem disposats a consentir? Quin treball productiu i reproductiu volem afavorir? Quin rol atorguem a l’Estat, al Mercat, al Patriarcat, a la Cooperació Social, a l’hora de produir béns i serveis que sostinguin dignament la vida?
Quin pes polític, doncs, han de tenir en el conjunt del procés econòmic, l’administració pública, el capital privat, el treball assalariat, l’activitat cooperativitzada, les tasques de cura, l’acció comunitària? Ens abandonem a la mà invisible de l’intercanvi mercantil, tan eficaç –diuen- com poc equitativa? Confiem en la redistribució estatal, que pal·lia desigualtats i blinda jerarquies? Ens atrevim a la reciprocitat solidària, construint un nosaltres socioeconòmic i confiant tothora en què no serem traïts? Seguim naturalitzant el treball reproductiu, esclavitzant les dones a la ideologia de l’amor domèstic; o bé el mercantilitzem, alleujant-nos nosaltres i descarregant-lo en les altres (les migrants, les pobres); o bé aprenem a col·lectivitzar-lo entre tots i totes? Fem emergir, complementàriament, una economia comunitària del compartir, no monetària i basada en vincles socials, contra el parasitisme lucratiu de certa economia “col·laborativa” del capital?
Els interrogants són nombrosos, per la diversitat de formes econòmiques presents en la societat. En tot cas, si volem que la nova República no es fonamenti en els pressupòsits econòmics de la vella autonomia, hem d’empènyer el debat i ampliar la sobirania política a la possibilitat de sobirania econòmica. Problematitzar doncs l’Economia: lluny de ser una ciència única i objectiva, és el conjunt de decisions polítiques i ètiques que, en l’àmbit dels recursos, articulen conflictivament els interessos de les diferents classes socials.
Si volem que la nova República no es fonamenti en els pressupòsits econòmics de la vella autonomia, hem d’empènyer el debat i ampliar la sobirania política a la possibilitat de sobirania econòmica
En el debat constituent, doncs, i en la seva traducció normativa (Constitució de la República catalana), s’ha de reconèixer en primer lloc la pluralitat econòmica amb què ja fem front a les nostres necessitats. I en segon lloc, s’ha de dirimir políticament i èticament com fem bascular els diferents àmbits econòmics, orientant-los al bé comú i a la democràcia econòmica i social.
A més, si volem sostenir materialment la sobirania del poble català i facilitar l’autoorganització socioeconòmica de les classes populars, cal el reconeixement i foment constitucional d’una nova Economia Social i Solidària. Això és, impulsar una nova estructura socioeconòmica amb major centralitat de les iniciatives col·lectives, cooperatives, associatives, mutualistes i comunitàries, que incentivin la propietat social dels mitjans de producció, consum, distribució i estalvi, s’administrin amb una gestió participativa i democràtica, i que assentin les bases per a limitar i/o abolir el lucre, tot promovent la socialització de l’excedent.
*Ivan Miró és sociòleg, membre de la cooperativa La Ciutat Invisble i un dels signants del ‘Manifest de l’Economia social i solidària pel referèndum i la independència‘
