Enfrontar-me a una primera columna on vull abordar la independència de Catalunya – així, a l’engròs… quasi sense entrar a valorar les seves preteses corporeïtats en el 9-N o Procés- és una tasca sens dubte arriscada. Per vague, per tardana, perquè no sóc ningú per poder difondre-la gràcies a aquest altaveu i per la seva inutilitat en sumar-se als torrents de tintes desqualificadores o dignes de frenesí que s’estan donant en l’ebullició del que espero que sigui el seu últim assalt. Però si alguna cosa tenyeix les meves paraules de frivolitat, serà la trava argumentativa que em provoca quan decideixo entaular aquest debat. Un carreró sense sortida per la barreja desordenada de reflexions, sentiments, enveges i retrets. Tractaré d’explicar-me en aquestes línies i les que les succeeixin; i començaré fent amigues (recordeu que utilitzo el femení i el masculí genèric indistintament).
Mai he sigut independentista, i molt menys nacionalista. Sóc de Jerez, al màxim que arriba la meva ostentació de pertinença a un poble és a través del xovinisme, del folklore ranci, d’un apassionament col·lectiu permès, modelat, superioritzat i molt enquadrat en l’ordre normal de les coses postTransició. No hem tingut l’oportunitat de creure’ns sobirans, però tenim molt clar que som d’allà i que allò és el millor. Tot i així, tant allò racional com l’emotivitat política m’ordenen un cert entusiasme per la ruptura i una defensa nítida de la transformació (sense adjectius de moment) que s’està exercint a Catalunya en els últims anys -sense importar on acabi tot. I és una ordre militant, que tanca files amb mi mateix davant el món per no perdre’m desfent el garbuix dialèctic -anunciat abans- i acabar sent un equidistant que no pren partit…, exercici que hauria de fer més d’un si els seus interessos partidistes li permetessin, si allò abstracte no se subordinés a allò concret o el desinterès a l’interès.
Mai he sigut independentista, i molt menys nacionalista. Sóc de Jerez, al màxim que arriba la meva ostentació de pertinença a un poble és a través del xovinisme, del folklore ranci
Acostumo a anar amb compte escollint les paraules, i acabo d’usar “ruptura” i “transformació”. Com a hereu de la tradició llibertària de les meves dos terres (eufemisme a l’acte per no reconèixer el meu desarrelament), un no pot deixar de motivar-se cada vegada que veu un col·lectiu apoderat a l’encalç d’un futur social emancipat i en desafiament a una Autoritat donada. S’intentaran (ens intentarem) independitzar també del jou del Capital? Aquesta és la batalla d’algunes -minoritàries- que han decidit apostar primer per la República i després per la Revolució; i, encara que el 36 jo no hagués agafat aquesta drecera – com em permet la perspectiva històrica defensar-, ara no ens en queda una altra: sobretot perquè ens ve donat. No m’estranya que després de tants anys treballant des de l’independentisme (socialista), cridant als quatre vents quan ningú les escoltava, sepultats pel benestar i la prosperitat espanyola, s’hagin sumat – i influït després-, a l’onada de reivindicació nascuda de la retallada de l’Estatut
No em fa falta entrar -de moment, doncs a la pròxima columna m’enredaré- en la concepció de Nació, ni en la seva sobirania, en retallades d’autonomia, en dates històriques a l’antull de qui parli o en si els mitjans són pulcrament democràtics per advocar sense matisos per la ruptura d’Espanya, sent això en sí mateix una tautologia: no es pot trencar quelcom que mai ha estat unit. Perquè Espanya no és només un territori dibuixat amb brotxa gruixuda, sinó també una idea monolítica que decreta i reprimeix un símbol grapejat que podria haver-se assimilat a la dignitat i fraternitat proletària, a la justícia social combatuda, però va acabar encadenant-se al xiringuito infame que la va saquejar durant mig segle, deslluint-se i esgarrant-se. No em trobareu al costat dels que justifiquen la separació amb victimitzacions fiscals, engreixos patriòtics o dicotomies del tipus colonitzador/colonitzats. Defensar la sacsejada ja és suficient en si mateix perquè un grup de persones s’han organitzat i han tingut la força necessària per posar en escac un dels statu quo més potents i justificadors de la misèria social constituïda i constitucionalista; és d’íntegres aplaudir-les i solidaritzar-s’hi, i de reaccionaris oportunistes el no aprofitar l’estrebada. Són les seves ànsies de futur les que em sedueixen i no el passat que les sustenta.
Un grup de persones s’han organitzat i han tingut la força necessària per posar en escac un dels statu quo més potents i justificadors de la misèria social constituïda i constitucionalista
Puc considerar espuris molts dels arguments que han portat aquest poble a prendre la davantera en l’esquerda del sortós cadenat del 78, i hauria preferit que s’hagués donat d’altra manera més concorde amb la consciència de classe federalista i internacionalista – que malgrat els cants de sirena del braç esquerranista del Procés, el “Espanya ens roba” continua bategant-, però qui no vulgui veure que les noves possibilitats de convivència -per a totes- sorgeixen d’una aposta convulsa, d’un espaterrant inesperat, d’una poesia que atia, d’un cop de puny a l’avorrit tauler de joc del així-estan-les-coses-així-les-acceptes, és que no vol aquestes noves i potencials realitats d’existències.
El propi concepte d’”autodeterminació” ja ens regala el seu significat: “auto”-”determinar-se”. No s’ha de ser lumbreres de la RAE -ni de l’Institut d’Estudis Catalans, sent més apropiat-, per entendre que aquest verb porta aparellada la insubordinació a l’altre que fins ara el determinava. El dret d’autodeterminació és en si mateix un crit contra l’autoritat, que anul·la ipso facto el fet de determinació. Un endins fins ara esclafat que es rebel·la contra l’afora que engabia. “No pots no reconèixer-me si jo ja no et reconec”.
Espero haver fet amigues aixoplugant-me en l’arbre que més abriga Catalunya -el sí al referèndum-, i espero mantenir-les quan entri en el meu matoll emocional i les meves properes paraules donin un toc d’atenció a com i per què crec que estem vivint avui aquest errant esdeveniment. Prenguin l’accepció d’”errar” a la falta de seient fixe, no la que ens porta a “equivocació”.
