Nascut al Senegal i fill de pagesos, es reivindica com a home del camp. De fet, va conèixer la ciutat als disset anys, quan es va traslladar al nord del país per estudiar filologia en llengües hispanoamericanes. Va treballar com a professor al seu país d’origen, però, descontent amb les condicions laborals que li oferia l’ensenyament privat catòlic al Senegal, va marxar a Almeria, on va arribar l’any 2001. “En veure tanta mà d’obra submisa i obedient, gent que no parla l’idioma i només sap dir que sí amb el cap, em vaig dir que calia fer alguna cosa”. És llavors quan, en un locutori, va veure un anunci d’una assemblea general de treballadores. Així va conèixer el Sindicat d’Obrers del Camp – Sindicat Andalús de Treballadors (SOC-SAT). L’any 2006, després de treballar cinc anys al camp, va assumir el càrrec de portaveu territorial del sindicat. Ara fa un any que està retirat del càrrec formal, però continua vinculat a l’organització.
Denuncieu la situació laboral de les treballadores del camp…
Sí, perquè la situació és dramàtica. No tenen drets, treballen de sol a sol. El conveni estipula que s’han de cobrar 46 euros per vuit hores de feina, unes condicions que ningú té. Moltes vegades els patrons declaren 5 dies de contracte quan la gent en treballa 30. Hi ha gent que treballa durant anys i no té dret a atur. La Seguretat Social ho accepta, no hi ha prou inspectors, per la qual cosa deixen les treballadores en mans dels explotadors.
Normalment es fa servir la figura del personal temporer per justificar situacions de precarietat…
Hem d’oblidar, desterrar, el concepte de temporer. No n’hi ha, de temporers. Qui treballa 9 o 10 mesos no ho és. La campanya comença al setembre i acaba al juny, a vegades comença fins i tot al juliol. Això és tot l’any, però els contractes són fins a la finalització de la campanya, i això obre la via de l’acomiadament quan el patró ho vol o troba algú sense papers que cobra menys.
Aquestes pràctiques són generalitzades?
Els petits agricultors a vegades no tenen capacitat de competir amb els grans, però, si només poden pagar dos treballadors com cal, és el que haurien de fer. Hi ha cooperatives amb més mitjans, però en general tampoc compleixen les condicions laborals establertes per la llei. Vigilen més amb la contractació i els dies cotitzats, però del tot no ho acompleix ningú.
Hi ha connivència per part de l’administració?
Les organitzacions agràries COAG, ASAJA i UPA parlen amb el subdelegat del govern, que els empara i en pren part. Ja hem denunciat aquesta complicitat. Però els agricultors tenen dret a vot, mentre que molts dels seus treballadors no en tenen, perquè són il·legals.
El sindicat va denunciar els abusos sexuals als quals estaven sotmeses un grup de dones treballadores del camp a Huelva. Aquesta situació es reprodueix en altres llocs d’Andalusia?
A Almeria hi ha moltes dones treballant al camp. Estan presents en tots els sectors de l’agricultura, des de la recollida fins a l’emmagatzematge. Pateixen situacions laborals d’abús, potser en algun cas abusos sexuals, però no tan visibles ni generalitzades com a Huelva. Allà, des del començament de les crides a contingents de treballadores, quan demanaven poloneses o noies de l’Est l’any 2002-2003, se sabia que hi havia alguna cosa. Quan aquests països van entrar a la Unió Europea van deixar de venir aquestes dones. Llavors van anar al Marroc a buscar gent que no parla espanyol, a la qual han arribat a exigir que sigui mare de família per assegurar-se que tornaran al seu país. La realitat és que moltes no han tornat i són a Almeria exercint la prostitució per enviar diners a les seves famílies. Aquest drama que hem denunciat és corrent en aquests sectors, perquè els patrons saben que busquen gent necessitada. Per això mateix no esperaven que això es fes públic. Estem molt contents del coratge d’aquestes dones, ha costat molt que surti a la llum. Ara el tema ja és en mans dels jutjats.
Teniu portaveus dones?
Hem intentat formar dones perquè arribin a ser portaveus, però no ho hem aconseguit
I aquesta pregunta? [riu] Tenim dones molt valentes, però en el sector on estem no tenim portaveus dones. De fet, no hi ha gaire gent que vulgui ocupar aquests càrrecs, perquè és exposar-te, és fer públiques les queixes generals. A més, s’ha de viatjar molt i això no sempre és compatible amb certs horaris. A més, a Almeria s’han de tenir idiomes, perquè hi ha gent de tot arreu. Hem intentat formar dones perquè arribin a ser portaveus, però no ho hem aconseguit.
La precarietat i l’alta mobilitat també dificulten la lluita sindical…
Sí. De fet, quan vam començar amb ‘papers per a tothom’ l’interès era general. Hi havia més gent indocumentada els anys 2001-2002. Aquesta lluita es va anar apagant. Quan la gent obté papers marxa a Barcelona o Madrid per buscar una feina menys precària. Això ens dificulta la tasca sindical, perquè pots preparar bé un quadre sindical per al relleu i que després marxi. A Almeria la gent no s’integra, se’n va.
Les reformes laborals us han afectat?
Sí. Jo crec que abans de les reformes estàvem malament, però normalment s’aconseguien contractes més estables. El problema és que des de fa relativament poc l’acomiadament és molt més econòmic. Les persones migrades, quan les acomiaden, se’n van sense res. Per això la nostra tasca és comunicar com són les lleis, que les treballadores sàpiguen que tenen drets.
Article publicat al número 464 de la ‘Directa’
