“Trencarem les vaixelles, estriparem llençols,
les criades ara empaiten aquell tal senyor Ramon”
Les criades – Roba Estesa
La Verge Maria la faria. Tros de lema que ha inventat l’arquebisbe de Madrid. I les periodistes també farem vaga #Lesperiodistesparem. Més de 2.000 ties a un grup de telegram. Més de 5.400 han signat el manifest en 48 hores. Ser periodista els dies de vaga més que general és un aquitestimesmés total. Vols fer-la i explicar-la. I no hauries d’explicar-la però llavors qui i com te l’expliquen? I les columnistes? Com fem vaga les columnistes? Arribar a divendres amb la llengua fora, ni una hora lliure en tota la setmana, i encara haver de trobar temps per escriure una columna brillant sobre el 8 de març. Els de la tele local em van preguntar. Què per què faré vaga? Per poder descansar. Perquè totes puguem fer-ho.
Si fa 100 anys les sufragistes haguessin fet cas d’algú com la Cospedal, encara avui no podríem votar. Fa 100 anys els polítics i periodistes també deien que les sufragistes eren unes pijes irresponsables
Coincidència fatal que mentre alimento mentalment la meva sindicalista interior, em trobi a la Cospedal per twitter (del #pututwitter com de la Cocalight me tengo que quitar). Si la Cospedal s’atreveix a dir que aquesta vaga és insolidària i elitista, llavors la meva columnista interior guanya. M’han pujat, de ben abaix, unes ganes irreprimibles d’escriure que si fa 100 anys les sufragistes haguessin fet cas d’algú com la Cospedal, encara avui no podríem votar. Fa 100 anys els polítics i periodistes també deien que les sufragistes eren unes pijes irresponsables. I molt emocionals i violentes perquè s’encadenaven a les vies del tren i trencaven aparadors i sabotejaven línies elèctriques. La repressió va ser brutal. Feien vagues de fam a la presó i les alimentaven a la força. Les treien i quan recuperaven forces les tornaven a empresonar. A la lideressa Emmeline Pankhurst, fins a onze vegades.
I és gràcies a dones com la Pankhurst que la Cospedal avui pot dir que la vaga del 8 de març és insolidària i elitista. La ministra que doblarà la despesa militar al país on les pensions pugen 2,30 euros l’any i les vídues cobren de mitjana 645 euros. La ministra d’un Govern incapaç de ratificar el Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (OIT) per millorar les condicions de vida de les més de 700.000 persones treballadores de la llar que es calcula que hi ha a l’Estat espanyol. De milers i milers de dones i moltíssimes migrants. Ratificar-ho aniria totalment en contra de la infame Llei d’estrangeria (especialment discriminatòria amb les treballadores de la llar), i de l’encara més infame reforma recaptatòria del PP de 2012 que, en la seva línia de relativisme legal i moral, va inventar un règim especial a la Seguretat Social que permet l’acomiadament lliure (“desistiment voluntari” li diuen), que no tinguis dret a l’atur i que no et cobreixi la Llei de prevenció de riscos laborals.
L’OIT, aquests radicals, volen que les treballadores de la llar tinguin dret a la negociació col·lectiva, contractes escrits segons la legislació o els convenis col·lectius vigents, descansos diaris, igualtat de tracte a la Seguretat Social, quant a hores, sous i vacances, i que puguin reclamar inspeccions de treball. El que vindria a ser acabar amb l’esclavitud. I és en aquests termes, d’esclavitud o semiesclavitud, que es parla a l’últim informe monogràfic del Centre d’Estudis i Recerca Sindicals de CCOO. Més de la meitat de les treballadores de la llar catalanes són estrangeres i només un 20% estan donades d’alta. Les hondurenyes són un dels grups més nombrosos.
Són les dones migrants les que sovint s’ocupen dels 319.553 dependents, superespanyols o ben catalans, que esperen les ajudes del govern de Cospedal
Informació de servei, la gent de Colòmbia i Hondures estan entre els principals demandants d’asil a Espanya. De Colòmbia era la cuidadora que van deixar mig morta a Sant Andreu de Llavaneres el mes de gener. Violada i apallissada a les set del matí de camí a la casa d’alt standing, on cuidava un nen discapacitat. I d’Hondures no paren d’arribar dones que accepten sous de fins a dos euros l’hora. Treballen quasi gratis perquè fugen d’un dels països més sinistres i violents del món com va deixar ben palès l’assassinat, ara fa dos anys, de Berta Cáceres. Són aquestes dones les que sovint s’ocupen dels 319.553 dependents, superespanyols o ben catalans, que esperen les ajudes del govern de Cospedal. Com deien les privilegiades i elitistes treballadores de les residències de Biscaia que han fet vaga durant 370 dies per aconseguir 1.200 euros i 1.592 hores anuals, que algú intenti netejar, en set minuts, a una persona dependent severa.
Al febrer va fer 100 anys que vam guanyar el dret a vot. I tornarem a guanyar. Guanyarem el dret a viure amb dignitat. Les Kellys, les espartanes de Coca-Cola, les treballadores de les residències de Biscaia o les de les botigues de Zara Galícia ens marquen el camí. I Mujeres Pa’lante, Las Libélulas, i les Mujeres Migrantes Diversas, i l’Associació de Dones Marroquines de Catalunya i l’Associació Salvadorenya en Catalunya. Totes formen part del Grup d’Acció per a la Ratificació del Conveni 189. Potser aquesta sí que serà una vaga de les que podem fer vaga, i no de les que netegen cases i culs. Però perquè algun dia sigui, de debò, la vaga de totes, caldrà començar igual que les sufragistes van començar. Això va, com diu la Sílvia Alberich, de reivindicar el dret de les dones, i de totes aquelles persones que no han estat cuidades, a ser cuidades. La sororitat i la interseccionalitat no són paraules per al debat, sinó per al combat. Fem cas de les Roba Estesa. Repetim-ho. Ara el senyor Ramon ja no empaita les criades. Ara les criades empaiten aquell tal senyor Ramon. Empaiten aquell tal senyor Ramon. Aquell tal senyor Ramon.
