El 16 de febrer, milers d’algerianes es van congregar a la simbòlica ciutat de Kherrata, al nord-est de la capital, per commemorar el primer aniversari de la revolució al país magrebí. Fou en aquesta localitat que, un any abans i seguint l’anunci d’Abdelaziz Bouteflika d’optar a un cinquè mandat presidencial, grups de joves van protagonitzar per sorpresa protestes de caràcter inequívocament polític. Tres dies després, les manifestants van destrossar un gran retrat de l’exautòcrata que penjava de la façana de l’Ajuntament, un fet insòlit que es va convertir en preludi d’una caiguda fins aleshores inimaginable.
Empeses per les mobilitzacions de Kherrata, les protestes contra Bouteflika i el règim algerià van derivar en manifestacions molt concorregudes arreu del país el dia 22 del mateix mes. El moviment popular algerià, conegut com a Hirak, acabava de néixer. Des d’aleshores, entre desenes i centenars de milers de persones s’han manifestat al país cada divendres i dimarts, convertint el Hirak en el que molta gent considera el moviment polític més rellevant de la història recent d’Algèria i en un dels actors polítics més poderosos des de la independència. En un any, ha forçat la caiguda de Bouteflika, ha cancel·lat dues farses electorals i ha alterat profundament la cara visible del règim.
El Hirak ha esdevingut el moviment polític més rellevant de la història recent del país
La força del moviment deriva en bona part de la seva estratègia, composició i estructura, que exhibeixen un profund aprenentatge històric i comprensió del règim. Des d’un primer moment, el Hirak ha apostat per mantenir-se escrupolosament pacífic; s’ha erigit en un moviment ideològicament transversal, intergeneracional i socialment divers; ha tingut presència arreu del país i ha rebutjat qualsevol ingerència externa. A més, el Hirak ha evitat qualsevol mena d’organització sòlida i de lideratge.
Posant de manifest la importància política que ha adquirit, el dia de l’aniversari de les protestes de Kherrata, el nou –i qüestionat– president del país, Abdelmajid Tebboune, va dirigir-se directament al Hirak en un discurs en què va lloar-lo, es va comprometre a satisfer-ne les demandes i va fer una crida a enterrar les pràctiques del règim. Tebboune també va reiterar la voluntat d’obrir vies de diàleg amb el moviment.
Tot i les paraules i promeses, la situació al carrer distava de ser tan receptiva. Coincidint amb el discurs de Tebboune, la policia va impedir la celebració d’una roda de premsa de diversos grups que participen del Hirak –tot i rebutjar representar-lo– que s’havien reunit per presentar un manifest. S’hi recollien de nou les demandes del moviment i fórmules per trobar una solució política al conflicte. Malgrat les dificultats per exposar el text, tant la seva persistència com la de les desenes de milers d’algerianes que continuen manifestant-se cada setmana per transformar el país de soca-rel, mostren els desafiaments latents per al règim militar algerià.
El més evident un any després de l’esclat de la revolució és la profunda crisi de legitimitat a ulls de milions de ciutadanes. Per ara, l’alliberament arbitrari de persones preses per motius polítics, les crides a reformar la constitució o la predisposició a dialogar no han aconseguit calmar els ànims. Per al Hirak, els reptes són encara més importants. D’una banda, el règim ha exhibit una gran fortalesa malgrat els canvis introduïts de forma calculada. I, de l’altra, la plana major de l’exèrcit no ha mostrat cap símptoma de voler renunciar a la seva quota de poder –si més no sota la direcció de l’anterior cap de l’Estat Major, Ahmed Gaïd Salah, mort a finals de desembre i substituït per un perfil menys polític. A més, el nivell de mobilització mostra una tendència a la baixa, i en zones on les protestes han estat menys concorregudes les forces de seguretat s’han mostrat més disposades a reprimir-les. Per aquest motiu, hi ha qui creu que el Hirak hauria de delimitar una meta més clara, tot i que la idea no genera consens entre les seves files.
Sigui quin sigui finalment el destí d’aquest moviment, el canvi sembla només una qüestió de temps. Com exposa Vish Sakthivel, de la Universitat d’Oxford, el Hirak s’ha fet seus els elements simbòlics que fins ara havia utilitzat el règim per legitimar-se, com la lluita anticolonial i la defensa nacional, i s’ha erigit en àrbitre a l’hora de concedir i negar legitimitat als actors polítics del país. Una transformació que, a parer seu, ha erosionat inexorablement els fonaments del règim i conduirà Algèria cap a una nova direcció, a hores d’ara encara per determinar.
