Un vespre d’estiu en plena xafogor barcelonina, el públic present a l’actuació del Sobrino del diablo (només és el nom del cantautor, però té molt de premonitori) comença a murmurar. Una de les assistents situades més a prop de l’artista li mostra la pantalla del mòbil i aquest anuncia: “ha guanyat el no!”. El minúscul local s’omple d’aplaudiments i xiulets d’alegria. Era el 5 de juliol de 2015 i el poble grec havia tancat la porta als morros de la troica. “Oxi!”, aquesta era la consigna, un bri d’esperança que es va esvair setmanes després quan la troica esbotzava la porta i assaltava el Partenó. El govern de Syriza, fortament pressionat, amenaçat i extorquit, desoeix el seu poble i acaba cedint davant la UE, el BCE i l’FMI (els veritables parents del diable), signant el tercer rescat del país des de l’inici de la crisi. A les eleccions que es convoquen a continuació el partit del govern, que ha contravingut el resultat del referèndum que ell mateix havia convocat, guanya clarament, mentre que l’escissió Unitat Popular, que s’oposava a la claudicació del govern, no obté cap representant. Aquest partit estava liderat, entre d’altres, per Costas Lapavitsas, economista contrari a la UE, que proposava una sortida de Grècia que permetés emprendre l’àrdua tasca d’intentar reflotar veritablement el país, més enllà dels espuris rescats de tall fonsmonetarista, un plantejament que manté al seu nou llibre L’esquerra contra la Unió Europea. Durant uns dies, precisament quan va enfrontar-se a la UE, Grècia va ser l’esperança d’Europa.
Avui, cinc anys més tard, el govern dretà de Nova democràcia decreta la suspensió del dret d’asil, mentre la policia rep a trets a les que volen creuar la frontera i grups d’ultradreta s’apropen als camps de refugiats de Lesbos per agredir verbalment i físicament als qui desesperen per aquell dret, així com a membres d’ONG i periodistes. La UE que es va oposar frontalment tant a la celebració del referèndum com a la implementació del seu resultat, actua ara en consonància, reforçant la política criminal del govern grec, anunciant que sumarà als 530 membres de Frontex que ara té a la zona cent efectius més, a banda d’aportar material repressiu divers i 700 milions d’euros en ajuts per consolidar “l’escut d’Europa”. La crisi humanitària fa anys que dura a la zona, però la situació s’ha agreujat perquè el govern turc no en té prou amb el suborn milionari, que des de 2016 rep per contenir al seu territori els possibles refugiats que vulguin trepitjar la terra promesa de Schengen. En territori turc s’acumulen fins al moment 3,5 milions de persones, una xifra que permet relativitzar les queixes dels governants europeus per evitar acollir-ne alguns milers.
Fa cinc anys Grècia va semblar per uns instants el model per a una nova Europa que podia sorgir de la implosió de baix a dalt de la UE, actualment el país hel·lè és el model per a una Europa construïda des de dalt, que gira entorn de la UE
Fa cinc anys Grècia va semblar per uns instants el model per a una nova Europa que podia sorgir de la implosió de baix a dalt de la UE, actualment el país hel·lè és el model per a una Europa construïda des de dalt, que gira entorn de la UE, amb l’honrosa excepció de la part del poble grec que encara es manifesta i actua en favor de les refugiades. En altres termes, el que ara succeeix a Grècia no és l’excepció sinó la norma, defensar un espai econòmic i polític com la UE de forma conseqüent comporta acceptar la supressió de drets, l’abandonament dels nàufrags, les concertines, els trets a les fronteres, etc. No tindria gaire sentit que des de la UE s’importessin productes de preus baixíssims basats en salaris ridículs de pura subsistència, s’exportessin residus que s’amunteguen en altres països que no tenen la possibilitat de tractar-los -generant greus problemes ecològics-, i s’espoliessin recursos naturals d’indrets llunyans -aprofitant, quan no provocant, guerres, conflictes, inestabilitat social…- per permetre després que els habitants d’aquests països vinguessin a la UE a beneficiar-se dels efectes d’aquests abusos. Impedir-los l’entrada és fonamental, és una peça bàsica de l’estructura europea. En plena globalització capitalista, mantenir un espai com la UE vol dir de forma prioritària, blindar-ne les fronteres; pensar un espai polític i econòmic d’aquestes característiques significa principalment plantejar-se què i qui deixa fora, sense una varietat de relacions externes desiguals la UE esdevindria insostenible.
La situació a Grècia pot escandalitzar-nos, sublevar-nos, fer-nos emprenyar o plorar, però no podem dir que ens sorprèn. El miratge de la UE noble, culta, rica i lliure fa temps que s’ha esvaït, no té reforma possible, cal oposar-s’hi frontalment
Aquest vessant exterior està plenament connectat amb el funcionament intern i el sentit últim de la pàtria de l’euro, ja que, des dels seus inicis, ha estat un instrument més al servei del capital europeu. Mentre aquest ha pogut dur a terme el procés d’acumulació de forma més o menys regular, la Unió, en les seves diferents fases i noms, ha pogut gestionar la confrontació amb el poder popular amb una combinació de cessions i repressió però, a les últimes dècades, les dificultats per engegar cicles d’acumulació han estat creixents, de manera que les primeres es redueixen i cedeixen el terreny a la segona.
La situació a Grècia pot escandalitzar-nos, sublevar-nos, fer-nos emprenyar o plorar, però no podem dir que ens sorprèn. El miratge de la UE noble, culta, rica i lliure fa temps que s’ha esvaït, no té reforma possible, cal oposar-s’hi frontalment un cop i un altre. Més Europa ha de voler dir menys UE, més consciència de classe, més tendresa dels pobles…, parlem, per tant, d’una confrontació anticapitalista, és a dir, antiimperialista i antipatriarcal, que ha d’abraçar diversos àmbits, seguint aquí a David Harvey: les relacions socials, les formes de producció, la relació amb la natura, la tecnologia, la reproducció de la vida quotidiana i les concepcions del món.
