El Brasil registra una mitjana anual de 50.000 homicidis, la immensa majoria per armes de foc. Les principals víctimes d’aquests crims són joves negres que resideixen als nuclis més empobrits de les faveles escampades entorn de les metròpolis. Per monitoritzar i analitzar aquest fenomen, l’any 2001 va néixer l’Observatori de Faveles, al qual Raquel Willadino es va incorporar el 2005 i n’és l’actual directora. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Brasília, la representant d’aquesta entitat ubicada al Complexo de Maré –el conjunt de faveles més gran de Rio de Janeiro– parla de la necessitat de posar el dret a la vida com a base per al progrés i la convivència entre la seva població. Willadino, que el setembre passat va ser a Barcelona convidada per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), busca receptes per desconstruir els prejudicis que hi ha respecte d’unes perifèries on, malgrat la precarietat i la delinqüència organitzada, sorgeixen projectes amb una gran capacitat transformadora.
Què explica l’existència de les faveles?
Responen a la lluita pel dret a l’habitatge i una vida digna. Per tant, no sempre mostren un problema, sovint són la invenció davant de mancances bàsiques. A Maré, la més gran de Rio amb 130.000 habitants, es barreja una gran producció cultural amb dinàmiques de violència entre faccions armades vinculades al narcotràfic i l’acció de les forces de seguretat de l’Estat. És a dir: l’Estat hi és present, però en lloc d’implementar equipaments i serveis bàsics, criminalitza les persones residents i, de passada, en reforça els prejudicis.
Per què s’hi concentra tanta violència?
Les causes són estructurals, però en el camp de la seguretat té a veure amb el menyspreu al dret a la vida, ja que s’estableix una mena de jerarquització: si ets jove i pobre és letal, i si a més ets negre, encara pitjor. Tens quatre vegades més possibilitats de morir que un blanc.
Els últims governs d’esquerres no han sabut revertir aquesta xacra?
El 2009, l’Observatori de Faveles vam elaborar un mapeig a setze perifèries del país on els adolescents són assassinats. Doncs bé: vam detectar que, tot i l’esforç dels governs progressistes, els programes de prevenció no arribaven als grups més vulnerables. Només un 8% incorporaven la qüestió racial, i un 19%, iniciatives per a la reducció d’homicidis. Estaven mal plantejats, la prevenció era escassa i, en canvi, se centraven en l’acció repressiva.
Es combat la violència amb més violència?
“A les perifèries de Sao Paulo i Pernambuco, amb l’autoorganització, la violència ha disminuït”
Impera la narrativa basada en la “guerra contra les drogues”, per la qual s’imposa la lògica de la confrontació i una militarització que va creixent. De fet, les antigues Unitats de la Policia Pacificadora (UPP), pensades per a un model de proximitat, han estat substituïdes per l’exèrcit. Ara mateix tenim un general controlant tots els dispositius. Si a això afegim l’impeachment a Dilma Rousseff, l’antiga presidenta del país, l’agost de 2016, i les mesures regressives que preveu l’actual govern de Jair Bolsonaro, la democràcia al Brasil s’ha deteriorat a marxes forçades.
Cap a on hauria d’encarar-se la solució?
Caldria que la protecció de la vida fos l’eix sobre el qual es definís qualsevol política. I això inclou entendre la seguretat des d’una perspectiva de salut i tenir una policia intel·ligent que controli la munició, responsable del 70% dels homicidis. Avui és tot el contrari: és la policia qui més mata però també qui més mor. La militarització només ha empitjorat les coses.
Com es pot combatre l’imaginari d’exclusió que arrosseguen les perifèries?
Sense polítiques preventives en els entorns més vulnerables no farem res. I, després, reconèixer que, tot i la violència, hi ha molta gent que a força d’ocupar l’espai públic està generant experiències d’autoorganització que contrasten amb aquests prejudicis.
Hi ha exemples que poden servir de referent?
Destacaria Sao Paulo i Pernambuco, on gràcies a la participació de diversos actors, la violència ha disminuït. També, en l’àmbit llatinoamericà, algunes perifèries de Colòmbia i Mèxic han implementat canvis metodològics que obeeixen a aquest nou enfocament.
És bàsic apoderar els sectors més castigats perquè surtin d’aquest cercle viciós?
Ja tenim quadres d’origen popular que protagonitzen dinàmiques en el terreny educatiu i comunicatiu. I d’allà apareixen reflexions transformadores que són compartides per la població, arriben a les universitats i, per extensió, al conjunt del país.
Confies que la resta d’agents polítics i socials assumeixin aquestes demandes?
L’ideal seria un pacte nacional basat en la reducció de les desigualtats, l’ampliació de drets i l’enfortiment de la democràcia. Hauríem de treballar en aquest eix, tot i que el panorama actual és desolador. Però hi insisteixo: des de les faveles –i les dones negres que han participat en les últimes eleccions hi contribueixen– neix un altre model de ciutat.
