“En el moment d’escriure aquestes línies, encara no hi ha hagut justícia respecte a la mort de Marouane”, relata l’informe publicat recentment per la campanya CIEs NO sota el títol CIE de Sapadors: sense dret a tenir drets. “Ni el director del CIE ni cap altre funcionari de major o menor rang han assumit la responsabilitat que, per acció o per omissió, van tenir en la mort violenta d’una persona que estava sota la custòdia de l’Estat”, afegeix el document.
Abouobaida va ser tancat en una cel·la d’aïllament després de rebre una brutal pallissa per part d’altres interns, que li va ocasionar diversos traumatismes, els quals li estaven provocant forts dolors al cap i li impedien veure per un dels ulls
Tal com denuncia la plataforma amb aquest informe, Abouobaida va ser tancat en una cel·la d’aïllament després de rebre una brutal pallissa per part d’altres interns, que li va ocasionar diversos traumatismes, els quals li estaven provocant forts dolors al cap i li impedien veure per un dels ulls. No va ser suficient que Abouobaida denunciara prèviament les amenaces, perquè no es va prendre cap mesura efectiva que poguera impedir l’agressió. Tampoc va ser diligent l’assistència mèdica i psicològica rebuda després dels cops, perquè el resultat va ser el tancament de la víctima en una cel·la d’aïllament, lloc on la versió oficial emplaça el suïcidi sense que s’haguera activat cap protocol per a evitar-lo.
A aquestes circumstàncies de violència física se sumava l’angoixa i el desgast psicològic pel tancament en el CIE, un fet que els dos col·lectius han denunciat amb un segon informe, també presentat aquest matí davant la Delegació del Govern espanyol a València. Atés que les autoritats assenyalen que no hi ha evidències que les condicions del CIE de Sapadors pogueren haver estat detonants del suïcidi, aquest segon document titulat “Reconstrucció del drama de Marouane Abouobaida viscut durant la reclusió en el CIE de Sapadors València a partir d’estudis i recerques psicològiques”, posa de manifest “les conseqüències psicosocials que sofreixen els interns derivades de la privació de llibertat en aquests centres, i en concret aquelles que van poder ocasionar la mort de Marouane”. Per això, aquesta investigació, realitzada per l’àrea de migracions de Psicòlogues i Psicòlegs Sense Fronteres, fa referència al fet que les condicions psicològiques i emocionals derivades del tancament i la privació de llibertat en el CIE, sense haver comés cap delicte, van estar directament relacionades amb el trist desenllaç del suïcidi.
En aquest segon document, que incideix en els efectes psicològics que podrien haver originat el malestar d’Abouobaida fins a portar-lo al suïcidi, es fa referència a diversos factors que no s’entenen com a causa-efecte sinó com a una sumatòria que va anar degradant la seua estabilitat mental i emocional. Així, des que se’l va interceptar quan viatjava en una pastera, amb el risc que aquesta ruta implica per a la pròpia vida, Abouobaida va acumular experiències que el van marcar i van anar deixant ferides, fins a arribar al succeït fa ara un any.
Una vegada en terra, la detenció i el trasllat al CIE també van imprimir en la seua història un capítol carregat de violència i limitació de les seues llibertats pel fet de ser una persona migrant. “Les narratives de les persones migrants que se citen a la Campanya CIEs NO tenen en comú emocions de temor i pensaments d’inseguretat i incertesa quan descriuen que són interceptades i emmanillades, ja que no esperaven que això els pogués ocórrer”. Això els causa ferides emocionals i psicològiques “en sentir-se despullades de la seva integritat i ser tractades com a delinqüents”, segons explica el document.
Un tercer esdeveniment que l’informe destaca és el moment en què Abouobaida va ser tancat en el CIE de Sapadors, quan se li requisa la major part de les seues pertinences i se li canvia el seu nom pel número 317
Un tercer esdeveniment que l’informe destaca és el moment en què Abouobaida va ser tancat en el CIE de Sapadors, quan se li requisa la major part de les seues pertinences i se li canvia el seu nom pel número 317. “Això degué suposar també un dur cop per a la salut psicològica de Marouane”, expliquen les psicòlogues. “És una cosa que ocorre sempre i que els produeix un tremend sofriment. A més, aquestes persones ens comenten que se senten obligades a respondre davant el número que li és donat perquè senten por de negar-se”, afegeixen.
D’altra banda, les condicions de vida a les quals són sotmeses les persones en el CIE són denunciades des de fa anys, i també podrien haver incidit en el sofriment psicològic que patia Abouobaida. “Degué ser cop molt dur per a la salut psicològica de Marouane tenir privada la seva llibertat i ser obligat a romandre en tal lloc”, remarquen. En aquest context, el fet de rebre una brutal pallissa a les dutxes del centre també va incidir en la deterioració de la seua estabilitat psicològica. “La violència rebuda genera cicatrius en les víctimes tant físicament com psicològicament, tenint el trastorn depressiu dues vegades més probabilitat d’ocurrència en qui les sofreix”, explica el document, a la qual cosa s’ha de sumar el sentiment d’indefensió i incomprensió mentre rebia l’atenció sanitària, “presumiblement sense accés a traductor o intèrpret”.
A més, el moment en què Abouobaida torna del centre hospitalari i continua convivint amb els seus agressors va contribuir a generar un profund sentiment d’indefensió i de por, cosa que va agreujar encara més la seua situació emocional. Finalment, el trasllat a una cel·la d’aïllament, en la qual perd contacte amb la resta d’interns, entre ells els seus agressors però també altres persones que li sostenien i li donaven suport emocional, fins a arribar a la consumació d’un suïcidi que podria haver-se evitat si s’haguessin activat els protocols de prevenció que treballen des de l’àmbit psicològic.
“L’ansietat, l’agitació, la desesperança i la sensació de trobar-se atrapat i amb una vida sense sentit no semblen haver estat detectades”, destaca l’informe, posant el focus en què la resta d’interns estan exposats als mateixos perills que van provocar la mort d’Abouobaida i la d’almenys deu persones més d’ençà que es van crear aquests centres.
Per totes aquestes raons i per a evitar que es continuï generant sofriment i morts en aquests espais, la campanya estatal CIEs NO ha tornat a exigir el tancament definitiu dels CIE, que “no sols han estat un lloc de mort, sinó que han suposat, en els seus 35 anys d’existència, la vulneració de drets fonamentals per a milers de persones tancades per la mera causa administrativa d’estar en situació irregular”. Persones que han estat “condemnades a un internament en condicions injustes i indignes, i moltes vegades il·legal, com en el cas de menors d’edat, sol·licitants de protecció internacional o persones amb malalties greus”, tal com ha estat denunciant la plataforma des de fa més d’una dècada.
