Tinc 29 anys i sóc nascuda de donant anònim. La principal implicació d’això és que no tinc accés a cap mena d’informació sobre la meitat dels meus orígens. Ho tinc prohibit. Amb aquesta introducció penso que ja ho intuïu, però per si de cas, dissiparé dubtes ràpidament: sí, ho considero una vulneració dels meus drets i els de totes les persones nascudes com jo.
Originalment, havia pensat escriure sobre com aquesta realitat m’ha causat problemes greus a l’hora de crear-me la meva identitat. Però he canviat d’opinió. I he canviat d’opinió perquè, en el fons, penso que això vosaltres ja us ho podeu imaginar. El problema no és que no empatitzeu que pot haver-me suposat no tenir dret a saber res del meu segon progenitor, el problema és que ho negueu. Anem, doncs, a l’arrel de la vostra negació: parlem de la família.
Sembla que hi ha dos discursos hegemònics entorn del concepte família: un, el de la família amb copyright, que en una escala de més conservadorisme a menys, passa per discursos des de “els infants necessiten pare i mare” a “munteu-vos-ho com cregueu, però els infants necessiten una figura paterna i una de materna”. L’altre, el de la família diversa, que, com el seu nom indica, diversifica el model únic: qüestiona aquestes “figures paternes i maternes”, no posa límit al nombre de pares i mares que un infant pot tenir i deixa de situar exclusivament aquests pares i mares en un vincle sexo-afectiu, donant espai a la co-criança. En altres paraules, no cal esperar-se a tenir una parella tradicional (vincle sexo-afectiu) per a plantejar-se una criança ni, en el cas de tenir-la, tampoc és obligatori plantejar-se la criança amb la parella.
Jo mateixa no podia ser filla de la meva mare. Havia de ser filla de la meva mare i un senyor. Així que durant molts anys, al meu DNI hi posava que jo era filla d’un tal Josep que no existia
No patiu, no tinc cap intenció de mantenir-me neutra. És impossible per a mi no defensar d’on vinc i no posar sobre la taula la gran amenaça que és el discurs del model únic. És a tot arreu, a les sèries, als contes, engranat en nosaltres i a l’imaginari col·lectiu. Tan assumit que us creieu amb legitimitat per preguntar-me durant 29 anys com porto no tenir pare. No ho sé. Com portes tu no tenir dues mares? Tan estructural que una família amb dos pares i una mare no pot anar al registre civil a inscriure’s perquè no surt als formularis. Jo mateixa no podia ser filla de la meva mare. Havia de ser filla de la meva mare i un senyor. Així que durant molts anys, al meu DNI hi posava que jo era filla d’un tal Josep que no existia. El missatge és clar: a casa vostra us sobra o us falta. Sempre jutjades segons els barems del model únic. Ens negueu l’oficialitat i la pertinença i ens relegueu a una existència secundària i precària, amb totes les seves conseqüències. El nostre dolor no ve de les nostres famílies, que són la nostra naturalesa i la nostra raó de ser, ve de la vostra exclusió.
Parlem ara de la genètica, el pal de paller entorn dels i les donants anònims/es. No crec ni defenso de cap de les maneres que família i genètica vagin de la mà. Des del meu punt de vista, la genètica és un aspecte més d’un ésser humà, com ho pot ser l’aparença física, la ideologia, la cultura, etc. No és d’entrada un eix més central que un altre i el valor que una persona li doni dependrà exclusivament de com aquella persona ho senti. Potser jo trobo una identitat en el meu gènere. Potser la trobo en la meva orientació sexual. Potser sento les arrels en la meva llengua i la meva cultura. Potser trobo en una ideologia un espai segur. O potser jo decideixo ser una mica de cada cosa. Com ens construïm la identitat pròpia és una vivència única, intransferible i personal i els aspectes que cadascú escull per fer-ho no són ni jutjables ni qüestionables. La genètica és un aspecte tan vàlid com qualsevol altre i si algú l’escull com a eix identitari no només és legítim sinó que hi té tot el dret. En el meu cas, ja que parlo jo, no va tant la cosa de genètica com d’orígens. I sí, no conèixer-los m’ha dificultat el meu procés de construcció de la identitat pròpia.
Pot haver passat que a l’inici del text us hàgiu classificat ràpidament en defensors de la família amb copyright o, per contra, en defensors de la família diversa. Però si heu sentit que en determinats contextos podríeu defensar els dos models, no patiu gens, sou la persona més comuna. Us transcric a continuació una conversa que he tingut més vegades de les que voldria. Jo sóc la J, l’A és l’altra persona.
A: *referència qualsevol al meu pare*
J: No tinc pare.
A: Ui, perdó, no ho sabia.
J: No, no passa res. No va passar res catastròfic, és que no tinc pare.
A: Ja. Es van separar amb la teva mare?
J: No.
A: Va marxar?
J: No.
A: Va morir?
J: No. No tinc pare.
A: Però a veure, pare has de tenir. No pot ser que no tinguis pare.
(Període de temps indefinit més tard durant el qual aquesta persona m’ha conegut a mi i al meu context familiar.)
J: Sí, a mi m’agradaria conèixer el meu segon progenitor. Veure-li la cara, saber coses d’ell…
A: Però per què? Tu ja tens una família. Pare és qui t’estima i et cuida. I la teva mare què, pobra? Ella t’ha cuidat sempre, no és just per ella.
Què? Meravellós, eh? Amb el xip del model únic (el que tenim per defecte), la vostra resposta a “no tinc pare” és “no pot ser”. Amb el xip de la família diversa, la vostra resposta a “m’agradaria conèixer el donant del qual he nascut” és “no pot ser”. Ho entenc, el meu sentir us incomoda en els dos contextos i em sap greu, però fins aquí. Perquè per incomoditat la meva escoltant la vostra confusió monumental sobre què és família i les vostres explicacions constants sobre què em falta, què em sobra, com em sento i com m’he de construir jo la identitat pròpia. La meva experiència és meva. No és ni vostra ni, certament, no és de psicòlegs, especialistes en fertilitat o comitès d’ètica que porten més de 30 anys al servei del profitós negoci que és la reproducció assistida a Espanya. Jo sóc l’única persona que hauria d’estar legitimada per parlar sobre com em sento jo.
A les famílies diverses: si creieu tan fermament com jo que els i les donants no formen part de les nostres famílies, de què teniu por? Què penseu, que l’única manera de defensar-les és prohibir-nos el vincle amb una persona de la qual hem nascut?
A les famílies diverses: si creieu tan fermament com jo que els i les donants no formen part de les nostres famílies, de què teniu por? Què penseu, que l’única manera de defensar-les és prohibir-nos el vincle amb una persona de la qual hem nascut? Què creieu que passaria si ens coneguéssim? Que ens llançaríem als seus braços abans que als vostres? Tan poc hi creieu en les famílies que construïu? Jo vull un vincle amb el donant del qual vaig néixer, però no un de familiar, perquè de família ja en tinc una i està completa tal com està. La legitimitat de les nostres famílies no hauria de passar mai per prohibir-nos a les persones que en resultem, conèixer els nostres orígens. La legitimitat ens la dóna la nostra existència. Som. I punt.
Als i les donants: si, arribat el moment, per cap concepte voldríeu respondre preguntes de persones que han nascut de vosaltres, si us plau, no doneu. No esteu participant de portar mobles al món. Som persones que un dia ens podem fer preguntes i tenim dret a què ens siguin respostes.
Als abanderats de la família amb copyright i el model únic: absteniu-vos de donar-me suport. No el vull.
I ara, per acabar, un parell de preguntes freqüents, les més comunes que he sentit les poquíssimes vegades que he trobat algú obert a debatre donants anònims.
La primera: no, el canvi de model no seria mai una obligació, seria una opció. Perquè la persona que neixi, arribada a certa edat, pugui decidir si vol conèixer o no el seu o la seva donant. A banda, hi hauria una legislació darrera que evidentment buidaria als i les donants de drets i deures respecte a l’infant. Perquè, una vegada més, no és un vincle familiar el que s’estaria generant. La segona: sí, baixaran les donacions. Com a mínim fins que la resposta a la primera pregunta no quedi ben assumida a nivell general. Després, a llarg termini, l’estadística ens diu que tornen a pujar. Sabeu què passa? Que aquí som tres parts: família receptora, donant i persona que neix i fins ara només estan reconeguts els drets de dues de les parts. És normal que amb la irrupció en el panorama dels drets dels tercers, els dels altres s’hi hagin de recol·locar una mica. No és que us n’estiguem traient, és que ara mateix, vosaltres ens esteu trepitjant els nostres.
El primer país a abolir la donació anònima d’òvuls i esperma va ser Suècia a mitjan anys 80. Actualment, està abolida també a països com Noruega, Finlàndia, Regne Unit, Alemanya, Holanda, Suïssa, Àustria i Austràlia. En molts altres, com els Estats Units, Dinamarca o Bèlgica, el sistema és mixt.
Si us plau, podem com a mínim encetar el debat?
Per cert! Seria indicat, ja que hi som, parlar sobre quins drets tinc amb relació a les altres cinc persones nascudes del mateix donant que jo. Sí, sí, massa informació de cop, ho entenc. Ho deixem per més endavant. Però no me n’oblido.
