És el gas natural un amic climàtic?

L'autor dubta que es pugui etiquetar el gas natural com a 'energia neta' i argumenta que més aviat contribueix a perpetuar el règim fòssil, obstaculitzant el desenvolupament d'una transició energètica real que posi al centre les persones i el medi ambient
Bilfinger SE
Josep Nualart 10/01/2018

El gas natural és incolor i inodor, malgrat que després se li afegeix un odoritzant perquè pugui ser detectat. Per les grans empreses de l'oligopoli energètic, a més, és verd, net i ens abraça càlidament a l'hivern. Aquesta imatge pública, forjada a través de milionàries campanyes de pressió política i comunicació a escala internacional, ha calat profundament en l'imaginari col·lectiu, i els discursos oficials en beuen cegament. Des d'organismes com la Comissió Europea (CE), s'està promovent el gas natural com el combustible de transició cap a les energies renovables per cobrir les seves intermitències i com a "amic climàtic" ja que, quan es crema, té menys emissions que el petroli o el carbó. Però aquest fet genera una forta controvèrsia: no hi ha una anàlisi rigorosa que avaluï les fuites de gas produïdes en tota la cadena de subministrament, és a dir, tot allò que passa abans que es cremi el gas.


Per què és important avaluar la cadena de subministrament?

El gas natural és principalment metà (un 90% aproximadament). El metà té un potencial de canvi climàtic 86 vegades més gran que el CO₂, una xifra gens menyspreable. És de fet, el segon gas amb efecte hivernacle que més ha contribuït històricament a l'escalfament global.

Tot i això, el factor amb major pes a l'hora d'avaluar el potencial de canvi climàtic és l'escala de temps. En els tractats internacionals s'utilitza una escala de temps de cent anys com a valor estàndard. Aquesta estandardització fa que al metà se l'estigui avaluant en una escala de temps que no es correspon amb el seu temps de permanència a l'atmosfera, que és de dotze anys, fet que distorsiona el càlcul i subestima el seu impacte real. A més, el grup d'experts referents en el canvi climàtic (l'IPCC), especifica que l'estandardització realitzada és errònia i no té cap fonament científic.

El gas natural és principalment metà (un 90% aproximadament). El metà té un potencial de canvi climàtic 86 vegades més gran que el CO₂, una xifra gens menyspreable

A Catalunya, el gas ens arriba de molt lluny perquè no tenim extracció domèstica. Ens pot arribar per gasoducte o per vaixell però, de tota manera, ens arriba de molt lluny. El transport per vaixell del gas natural es fa en fase liquida a través d'un costós i complex procés de criogenització que el refreda fins a -160 °C i el redueix 600 vegades de volum. El GNL (la manera d'anomenar el gas natural liquat), ha permès que països exportadors molt allunyats geogràficament de la Unió Europea (UE) hagin pogut incloure-la dins de la seva llista de clients. El mercat europeu del GNL l'any 2016 ha comptat entre els seus principals exportadors amb Algèria, Qatar i Nigèria. Com en molts altres casos dins el règim fòssil, països amb governs corruptes i/o autoritaris que es nodreixen de la venda d'hidrocarburs.

L'any 2016 es van produir 664 trànsits que van tenir com a destí la UE, 44 dels quals van arribar a la planta regasificadora que es troba al Port de Barcelona provinents de Nigèria, Qatar, Noruega i Algèria. El Port de Barcelona té una gran importància perquè compta amb una capacitat d'importació que representa gairebé el 25% de la capacitat espanyola i més del 8% de l'europea.

Tot i que des dels Estats Units (EUA) només han arribat cinc vaixells fins a la UE durant l'any 2016, els nous jaciments i reservoris que s'han trobat en el seu territori, i l'arribada de l'administració Trump, els posiciona com un dels majors exportadors de GNL en els pròxims anys. Cal destacar que els EUA és l'únic país que exporta gas no convencional –com és el cas del gas natural extret amb la tècnica del fracking–, l'explotació del qual suposa un major impacte climàtic que el convencional.

L'any 2016 es van produir 664 trànsits de gas liquat amb destí la UE, 44 dels quals van arribar a la planta regasificadora del Port de Barcelona provinents de Nigèria, Qatar, Noruega i Algèria

Una de les finalitats que se li vol donar internacionalment al gas natural és que cobreixi la demanda energètica que genera actualment el carbó. Però cal posar molta atenció a tot el que emmascara la narrativa "verda" d'aquest gas i els seus interessos econòmics i geoestratègics. Un estudi de referència apunta que si al llarg de la cadena de subministrament del gas natural es produeixen més d'un 3% de fuites respecte al que es crema per generar electricitat, aquest deixa de tenir un benefici climàtic respecte el carbó. Perquè ens fem una idea de l'impacte que suposaria importar GNL des dels EUA, aquest percentatge de fuites podria arribar fins al 7,9%. A més, un sol trànsit des de Sabine Pass –principal port exportador de gas no convencional dels EUA– fins a la UE, pot arribar a portar associades les emissions que generen durant tot un any 65.000 ciutadans europeus.

Davant d'aquestes dades, podem considerar el gas natural un amic climàtic? O hauríem de ser molt més curosos amb l'ús del llenguatge i denominar-lo gas fòssil? Ens hi va l'equilibri climàtic en aquesta aposta, a més de milers de milions d'euros de fons públics que s'inverteixen en infraestructures gasístiques cares i infrautilitzades. El gas natural tan sols ajuda a perpetuar un règim fòssil que obstaculitza el desenvolupament d'una transició energètica real que posi al centre les persones i el medi-ambient. Tot això sense oblidar que el règim fòssil consolida relacions desiguals amb els territoris d'extracció i, sobretot, amb els seus pobles i comunitats.


L'autor és membre de l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i autor de l'informe 'És el gas natural un amic climàtic?'

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades