El Nou Cementiri Parc d'Igualada, un espai narcisista

Dolors García Torra, membre de l'Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), analitza les opcions que ofereix l'arquitectura per als edificis destinats al culte de la mort com són els cementiris
L'edificació és un espai funerari postmodern que, independentment dels problemes que presenta en el seu ús, l'any 1992 fou guardonat amb el premi FAD d'arquitectura

En una societat marcada per l'etern present, quan es parla de la mort aquesta és tractada com un esdeveniment excepcional. No obstant això, el cert és que estem davant d'una realitat quotidiana, un fet ineludible en la vida de tot ésser humà, per molt que ho vulguem ocultar. Així i tot, encara hi ha aquells que s'atreveixen a posar en el tauler polític la problemàtica dels enterraments, un cop la vida cessa. Per exemple, l'actual Ajuntament de Barcelona, amb la creació d'una funerària pública, insisteix a allunyar la gestió de la mort de la lògica capitalista, la qual procura fer negoci amb ella, i tornar-la a la quotidianitat, convertint la crisi que se'n deriva de la pèrdua d'un ésser estimat en un servei públic assequible a tots.

Diuen que la mort ens iguala. No n'estiguem tan segurs. Només cal veure els grans cementiris monumentals de la nostra ciutat. Donar un tomb pels carrers i avingudes del cementiri de Montjuïc és estar contemplant les diferents tipologies i localitzacions de tombes i monuments d'un ventall arquitectònic i escultòric exquisit. Tant l'ornament com la situació espacial de les tombes funcionen com a instruments imperibles al servei de la mateixa distinció. En aquest recinte funerari, la lògica de l'organització reprodueix la vida social de la ciutat, les seves jerarquies i les seves segregacions socials.

La mateixa etimologia de la paraula arquitectura suggereix l'estreta i necessària relació entre la pedra i la vida. L'arquitecte construeix els habitacles per protegir la vida com també ha construït espais de mort per impedir que la persona que havia estat s'esfumi i desaparegui per sempre atrapada per l'oblit. Això és el que, ara fa més de dues dècades, l'Enric Miralles i la Carme Pinós varen fer: un cementiri contemporani com a habitacle pels difunts de la ciutat d'Igualada. L'edificació és un espai funerari postmodern que, independentment dels problemes que presenta en el seu ús, l'any 1992 fou guardonat amb el premi FAD d'arquitectura. Lluny de reproduir les pràctiques funeràries pròpies dels cementiris tradicionals, l'arquitectura del Parc Cementiri Nou d'Igualada respon a la innovació i al disseny. L'espai funerari ha estat arquitecturitzat– geometritzat i instal·lat a continuació d'un seguit d'elements considerats eloqüents i amb certa pretensió creativa, de tal manera que, més que un cementiri és una obra d'art aliena i hostil al seu entorn, així com a les apropiacions socials per les quals se suposa que hauria d'estar disposat. En aquest intent de construcció del pas de la vida a la mort, d'un lloc liminar representat per volums sospesos, tombes semiobertes, escales, bifurcacions, a més a més dels materials de construcció escollits directament inspirats en la natura, ha resultat un cementiri d'autor, una arquitectura fantàstica, lliure, extravagant que genera un lloc que posseeix un enorme potencial espacial i evocatiu que preval sobre una altra qüestió utilitària.

En l'espai funerari de Miralles i Pinós s'ha perdut aquella estreta relació entre l'arquitectura i la mort i es vol, contràriament, desmaterialitzar-la, amagar-la o dissimular-la més que exhibir-la

En l'espai funerari de Miralles i Pinós s'ha perdut aquella estreta relació entre l'arquitectura i la mort i es vol, contràriament, desmaterialitzar-la, amagar-la o dissimular-la més que exhibir-la. El que Vovelle descriu "l'última expressió de la mort-tabú", rebutjant les formes i els valors de la història. Parlem de la generació d'una nova transcendència que no parteix de la cultura i de la tradició funerària sinó de les qualitats emotives de la natura i el paisatge en el qual la construcció s'insereix. D'una obra artística que es contempla com una autèntica obra d'art, derivant a un model restrictiu de conductes vers el fet de morir.

L'espai pretén ser neutre, sense símbols de distinció ni jerarquia. És per això que els arquitectes inicialment dissenyaren unes làpides uniformes de ferro corten que no admetien ni epitafis, ni flors i, tampoc, dipositar cap tipus d'ofrena. Els projectistes, amb la idea de dissenyar i construir un espai públic de qualitat, no podien suportar que els gustos populars s'apropiessin de la seva criatura, a la que han de protegir de tot allò que obsti a la seva manifestació d'obra d'art. Tot i els esforços d'una arquitectura en voga de fer operatives guies sobre quines són les conductes, les percepcions i les idees que es desitja i es preveu que suscitin als igualadins, aquests han sabut apropiar-se d'un espai que forma part de les seves senyes d'identitat i que té una importància central en la continuïtat de les relacions amb els absents per sempre. Ells mateixos han retirat les làpides uniformades i, en el seu lloc, hi han instal·lat autèntics temples plens de flors, cintes, figures, espelmes, imatges, etc, coronats per un epitafi que marca el lloc de qui l'habita. Aquesta pretesa neutralitat que sortosament no s'ha aconseguit és una mostra clara d'una arquitectura obra d'un narcisista que no pensa ni amb els vius ni amb els morts, sinó amb si mateix i amb la seva imaginació sense límits.

Les apropiacions per part dels seus usuaris mostra un cop més que la pretensió de certs arquitectes de modificar conductes i suscitar comportaments mitjançant una intervenció en qualsevol espai determinat és ingènua

L'obra funerària volia alçar-se activa, supèrbia, vetllant perquè res ni ningú la profani. Les apropiacions per part dels seus usuaris, practicant el lloc com ells volen i creuen, mostra un cop més que la pretensió de certs arquitectes de modificar conductes i suscitar comportaments mitjançant una intervenció en qualsevol espai determinat és ingènua. El que han fet els practicants i usuaris del lloc ha estat oposar-se a una intenció d'homogeneïtzar les pràctiques funeràries, alhora que volen evitar l'especulació dels espais on habita la mort, de què siguin capitalitzats en convertir-los en llocs turístics. És per això i per molts altres motius que no només hem de fer assequible a tothom els enterraments, sinó també els llocs que ocuparem un cop morts.

Vetllar pels nostres espais funeraris, fer-los practicables i propers a la societat és respectar les importants i no prou reconegudes funcions que aquests espais tenen en la vida personal, social i comunitària. Els cementiris són valuosos recursos públics. No ens els deixem usurpar.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades