Saber callar, escoltar i aprendre de les companyes feministes

Article publicat amb motiu de la campanya #PropòsitsDirecta. El nostre propòsit com a projecte és clar: continuar fent periodisme transformador amb vosaltres, i per fer-ho possible us proposem ser el vostre propòsit per al 2017
Pep MènsulaArticle publicat amb motiu de la campanya #PropòsitsDirecta. El nostre propòsit com a projecte és clar: continuar fent periodisme transformador amb vosaltres, i per fer-ho possible us proposem ser el vostre propòsit per al 2017.
June Fernández 21/12/2016

La periodista June Fernández, coordinadora de 'Pikara Magazine', ens desgrana alguns dels ensenyaments que molts homes poden extreure de les lluites feministes.



Escoltar

Sona el telèfon. Una reportera d'informatius em demana que reaccioni davant d'un comunicat desafortunat que ha emès un ajuntament arran d'un assassinat masclista al municipi. Vindran amb les càmeres en una hora. M'entrevistaran en cinc minuts i d'aquí extrauran un tall de deu segons. D'entrada dic que sí, però després em resulta una gosadia emetre un judici inequívoc en una frase sense temps per conèixer bé el cas. Dubto.
Sona el telèfon. Una treballadora de l'equip de producció del magazine dels matins de la televisió pública basca em proposa participar en un debat a dos sobre avortament. Tenen a un bisbe i volen que discuteixi amb una feminista. Dic que no.

La Monitorització Global de Mitjans de 2015 recull que les dones només representem el 9% de les fonts expertes consultades en els mitjans generalistes espanyols. La dada de 2010 era idèntica; no hi ha hagut avanç en cinc anys. Quan ho explico en una formació o xerrada amb periodistes, sempre em contesten que costa molt que les dones s'animin a participar en els mitjans.

La 'Monitorització Global de Mitjans' de 2015 recull que les dones només representem el 9% de les fonts expertes consultades en els mitjans generalistes espanyols

Silvia Nanclares va explicar en un memorable article a Eldiario.es titulat "Les nenes de la primera fila", el que anomena síndrome de la impostora, que limita la participació pública de les dones. Sentir que no mereixo aquest reconeixement, i que es van adonar que no dono la talla. Ens han ensenyat que la veu de l'autoritat és una veu masculina, assenyalava.

Quan en periodisme algú remet a aquesta tendència, sol fer-ho més com descàrrec o retret que com preocupació. Com si fos inevitable, com si el mitjà no tingués res a fer davant l'aclaparadora manca d'autoestima de les dones. Com si fos responsabilitat de cada dona atrevir-se a participar en espais que percep com hostils.

Però hi ha una altra possibilitat: escoltar, observar quines dinàmiques dels mitjans de comunicació alimenten aquesta sensació d'intruses. Qüestionar-nos si té sentit un format en el qual els contertulians han de sentir-se còmodes opinant sobre qualsevol tema (eleccions, assetjament escolar, homeopatia) i cridant per tapar la veu de qui té al davant. És a dir, qüestionar tota l'arquitectura androcèntrica i jeràrquica del periodisme tal com ens l'han ensenyat. A qui considerem veu experta? Com cuidem les persones perquè se sentin còmodes interactuant amb els mitjans? Davant l'estil de comunicació categòric, davant dels judicis emesos per experts que fingeixen ser pous de saviesa (no estic tan segura com Nanclares que molts d'ells no pateixin també la síndrome de l'impostor, però han après a domar), podem reivindicar el dubte, el matís, el dret a reconèixer-se insegura o vulnerable?


Callar

Alexander Ceciliasson va proposar, en un article a Pikara Magazine, les dues tasques fonamentals que els homes poden complir en la lluita feminista: "Una, retrocedir i callar, i dues, parlar amb altres homes". Amb callar es refereix a romandre en segona fila, reconeixent que són les dones el subjecte que compta amb l'experiència empírica de la dominació masculina. Ell mateix reconeix que dir que els homes han de callar genera rebuig. Però aquesta perspectiva és necessària. No n'hi ha prou amb què les dones participin més, també es tracta que els homes donin espai. Mai m'han parlat d'homes que hagin rebutjat la invitació d'un mitjà al·legant que no se senten segurs, que hi ha altra gent que sap més d'aquest tema. ¿I si cada tertulià d'un programa masculinitzat digués: "Mira, et recomano a una companya que pot respondre millor"?

Mai m'han parlat d'homes que hagin rebutjat la invitació d'un mitjà al·legant que no se senten segurs, que hi ha altra gent que sap més d'aquest tema

L'associació Clàssiques i Modernes va llançar un manifest titulat No sense dones, en què animava els homes a rebutjar invitacions a taules rodones i congressos, o candidatures a premis en els quals s'hagués exclòs les dones. Em sembla una idea molt efectiva, ja que els programadors es veurien obligats a fer un esforç real per garantir la paritat. Si no hi ha dones, no hi ha programa, no hi ha premi, no hi ha jorncampanya #PropòsitsDirectaades. Quants homes estan disposats a alguna cosa així? Quants ho farien, a més discretament, sense esperar medalles feministes?


Aprendre (de les companyes feministes)

Sona el telèfon. És, per la meva sorpresa, el popular conductor d'un programa de televisió alternativa. Sense conèixer-me de res, em diu "corazón". Em diu que no ha aconseguit que cap dona participi en una taula sobre la mort de Fidel Castro i que li agradaria que jo entrés cinc minuts per telèfon. Que li interessa la meva visió sobre el tema de la dona i el feminisme a Cuba. Li dic que sí. Participo, sol·lícita, però incòmoda i petita. És difícil sentir-me legitimada com a analista política en un espai de senyors de més de 50 anys que disserten sense titubejar. És difícil sentir-me legitimada com a font experta per un presentador que m'ha anomenat "corazón" per, després, entonar un cínic mea culpa sobre que el seu plató és un camp de naps i que en directe no citarà adequadament el meu treball periodístic sobre moviments socials autònoms a Cuba.

No s'acaba d'entendre que el feminisme no és un tema sinó una mirada transversal, ja que ha promogut transformacions socials en tots els àmbits de l'esfera pública i de les relacions entre les persones

Una frustració que arrosseguem a Pikara Magazine és que no s'acaba d'entendre que el feminisme no és un tema sinó una mirada transversal, ja que ha promogut transformacions socials en tots els àmbits de l'esfera pública i de les relacions entre les persones. Que una periodista feminista no només té coses a dir sobre la violència masclista, l'avortament o sobre el feminisme en un context determinat. I si cridem a una economista feminista per parlar del TTIP o a una politòloga feminista per analitzar el Brexit? I si pensem en elles com a primera opció, no perquè cobreixin la quota femenina o feminista, sinó perquè tenen tant a dir com el senyor androcèntric apoltronat a la tertúlia o la columna de torn? I si reconeixem el llegat del pensament i la lluita feminista quan un partit parla de posar la sostenibilitat de la vida al centre?

Les comunicadores feministes també hem de revisar a qui mencionem en qualitat d'expertes i portaveus i a qui seguim invisibilitzant. Hem d'aprendre no només de les companyes acadèmiques o activistes, sinó del feminisme que practiquen en la quotidianitat que transgredeix els mandats de gènere sense haver llegit Simone de Beauvoir o a Judith Butler.


Postdata

Anna Celma em va escriure per demanar-me aquest article al voltant d'un dels propòsits d'any nou de la Directa: "Saber callar, escoltar i aprendre de les companyes feministes". En la seva boca, el propòsit em resulta bastant estrany. Anna és una periodista feminista, i no crec que callar i escoltar més figuri en la seva llista personal de bons propòsits. Aquesta frase només s'entén interpretant que qui l'enuncia és una redacció formada majoritàriament per homes i, per tant, travessada per un biaix androcèntric.

Entenc i valoro que aquest propòsit comporta una consciència autocrítica sobre les dinàmiques de gènere que persisteixen a la Directa. Em consta que els companys s'han preguntat per què són majoria en els diferents espais de gestió i decisió del projecte i que hi ha la voluntat de treballar aquesta qüestió. Com continuar? Podem començar per observar-nos, tots i totes: quan intervenim en les reunions, quantes dones figuren en la nostra agenda i en la nostra biblioteca, en quin to ens dirigim a un home i a una dona quan els proposem una entrevista, a quin periodista admirem i referenciem... El repte està a traduir el compromís col·lectiu en un exercici quotidià que vagi deixant pòsit.


Article publicat amb motiu de la campanya #PropòsitsDirecta. El nostre propòsit com a projecte és clar: continuar fent periodisme transformador amb vosaltres, i per fer-ho possible us proposem ser el vostre propòsit per al 2017.


 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades