Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ajuts per pagar el lloguer o posar límit al preu?

A les portes de la votació al Parlament de Catalunya de la Llei de Regulació dels Lloguers impulsada pel Sindicat de Llogateres i Llogaters, l'autora fa una defensa de la limitació de les quotes de lloguer dels habitatges per damunt de les polítiques d'ajudes públiques a les llogateres amb menys poder adquisitiu, que ha estat la dinàmica més habitual de les administracions per garantir el dret a l'habitatge. Font considera que es tracta d'una pràctica contradictòria, ja que fa que es destinin fons públics a perpetuar una situació injusta que no es qüestiona i s'ajuda a perpetuar

/ Miguel Lopez Mallach

Llegim bé aquesta frase, tantes vegades repetida, totalment normalitzada. “Ajuts per pagar el lloguer.” No és un caprici. És casa nostra. Necessitem ajut. Tenir-ne o no tenir-ne ens posa directament a la marginalitat. Un dret fonamental que no es garanteix públicament, sinó que l’hem de pagar; comprar o llogar a preu d’or. Un dret del qual ens proveeix quasi únicament el mercat privat, per definició orientat a la generació de benefici. Actualment, en el mercat de l’habitatge, preval més el seu valor de canvi que el seu valor d’ús.

Els ajuts al lloguer són doncs polítiques públiques i recursos públics destinades a pagar el sostre, sense posar condicions al preu, un preu que sempre el marca el proveïdor. Es tracta de diners públics (de tothom) que es transfereixen directament a la propietat (uns pocs). A la web d’un Ajuntament català trobem això; “Ajuts per pagar el lloguer […]: la quantia de la prestació que es pot obtenir és la diferència entre el lloguer que es paga al propietari de l’habitatge i el lloguer just, que és el que hauria de pagar el llogater, segons els seus ingressos.” El que no diuen les paraules, ajudar a pagar un lloguer injust. Complementar la diferencia, del que ja no és just sinó preu de mercat, benefici privat. Propietaris petits, pot ser, però sobretot grans tenidors, bancs rescatats amb balanços positius anuals milionaris, fons d’inversió, aquesta és la realitat.

Un informe de 2018, encarregat per l’Ajuntament de Barcelona, assenyalava que un dels objectius principals dels ajuts a l’habitatge és millorar l’assequibilitat, i que “diferents teories apunten al fet que els subsidis al lloguer poden tenir l’efecte oposat mitjançant un augment de preus, donat per la captura de renda per part dels propietaris”. El mateix informe recull que molts estudis confirmen amb evidència empírica aquesta realitat.

Un informe encarregat per l’Ajuntament de Barcelona assenyala “diferents teories apunten al fet que els subsidis al lloguer poden tenir l’efecte oposat mitjançant un augment de preus, donat per la captura de renda per part dels propietaris”

Més paraules. La web de la Generalitat defineix: “Prestacions per al pagament del lloguer per a col·lectius específics: són ajuts a fons perdut per fer front al pagament del lloguer de les unitats de convivència que tinguin ingressos baixos o moderats, a qui el cost de l’habitatge pot situar en risc d’exclusió social residencial.” Amb aquesta afirmació es reconeix i s’assumeix que és el cost de l’habitatge el que situa als col·lectius en situació de risc. I doncs? Cal posar el focus en el preu. Les borses de lloguer social de diversos Ajuntaments estan en crisi perquè cada cop menys propietaris accedeixen a posar els pisos a lloguer a preus justos, el mercat és massa llaminer, algunes oficines d’habitatge municipals ja treballen en la sensibilització apel·lant a l’ètica i la responsabilitat social dels propietaris a l’hora de marcar els preus.

El preu del lloguer no només empobreix sinó que expulsa, centrífuga de les ciutats, deshumanitza, desvincula, trenca barris i xarxes comunitàries, dificulta el sentit de pertinença, genera infrahabitatge, sobreocupació. A més de ser un espai on operen formes de discriminació amb patró racista, d’edat, i altres abusos com les fiances i avals necessaris, que impedeixen l’accés. Aspectes que més enllà del preu també cal abordar.

La política d'”Ajuts a pagar lloguer” vol dir reconèixer i legitimar la injustícia del preu de l’habitatge, assumir la seva correcció des de l’administració pública i sostenir el benefici privat

En definitiva, la política d'”ajuts a pagar lloguer” vol dir reconèixer i legitimar la injustícia del preu de l’habitatge, assumir la seva correcció des de l’administració pública i sostenir el benefici privat, vol dir afavorir l’increment de preus (si el llogater rep un ajut, apuja el preu del lloguer). Hi ha polítiques públiques, com aquesta, que lluny de la pretensió de justícia social, no ens fan més subjectes de dret. Al contrari, ens fan subsidiaris. De fet, bàsicament el que fan és garantir drets de la propietat. No ens equivoquem, les polítiques d’ajuts al lloguer, no ajuden a accedir a l’habitatge, sinó que ajuden a cobrar el lloguer.

Fer això suposa sostenir des de l’administració la lògica extractiva del capitalisme que segueix colonitzant i obtenint riquesa de l’espai immaterial dels drets socials. Els habitatges són cases, no valors d’alta rendibilitat. L’actual proposta de llei per regular el preu del lloguer, impulsada des del Sindicat de Llogateres i amb un ampli suport social, és irrefutable i ha de permetre millorar l’assequibilitat de l’habitatge i evitar la despesa pública en matèria de subsidis. Sempre amb  l’horitzó d’ampliar el parc públic d’habitatge (també recuperant habitatges de la banca rescatada, que precisament per això haurien de ser nostres).