Drets

"Amb els bancs d’aliments, se subvenciona de forma perversa la gran indústria alimentària"

Entrevista a Guillem Tendero, ambientòleg i activista del moviment agroecològic, per parlar de 'Ja volem el pa sencer', l’informe sobre pobresa alimentària que ha publicat juntament amb Ariadna Pomar
"A l’Aliança per la Sobirania Alimentària de Catalunya, el terme 'pobresa alimentària' no ens acaba d’agradar, preferim parlar d’emergència alimentària, com una dimensió més del que s’ha anomenat emergència social."
Sarai Rua
03/02/2016

Des de Can Masdeu, icona de la dissidència als peus de Collserola, la ciutat de Barcelona es jutja amb perspectiva però sense perdre-la mai de vista. Un dels primers okupants d’aquest privilegiat mirador-laboratori va ser Guillem Tendero. Amb una trajectòria activista que recorre gran part dels principals moviments socials barcelonins de la dècada anterior, els darrers anys ha apostat clarament per la recerca i la docència en l’àmbit de l’agroecologia. Actualment, és investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i coordinador del postgrau en Dinamització Local Agroecològica de la UAB. En el seu informe Ja volem el pa sencer ha recollit multitud d’iniciatives que estan donant resposta a la pobresa alimentària des d’una lògica oposada a la del paradigma assistencialista neoliberal.

D’un temps ençà sentim a parlar sovint de "pobresa alimentària". Què significa?

Fa referència a la situació a què es veuen abocades les persones en risc d’exclusió social que no poden satisfer el seu dret a l’alimentació. Aquest, reconegut en declaracions i pactes internacionals signats per l’estat espanyol, es defineix com el dret de qualsevol persona a tenir accés de manera digna i autònoma a una alimentació suficient, nutritiva i culturalment adequada. El seu reconeixement va ser un triomf del moviment per la sobirania alimentària, un paradigma que, a diferència del de la seguretat alimentària, es basa en un enfocament de drets i considera que la fam i la malnutrició en la nostra societat responen a la mercantilització de l’agricultura i l’alimentació. A l’Aliança per la Sobirania Alimentària de Catalunya, el terme "pobresa alimentària" no ens acaba d’agradar, preferim parlar d’emergència alimentària, com una dimensió més del que s’ha anomenat emergència social.

Quantes persones pateixen aquesta emergència alimentària a Catalunya?

El més lògic és que si l’Administració ha de cobrir un dret, tingui comptabilitzades quantes persones tenen problemes per satisfer-lo. Però una de les coses que més ens va sobtar quan vam preparar aquest estudi, és que ningú no s’ha encarregat de generar aquesta dada. Nosaltres hem fet una aproximació mitjançant dades indirectes, com la quantitat de productes que es distribueixen amb els sistemes d’ajuda alimentària o el seu nombre de beneficiaris. Tots dos han augmentat molt arran d’això que anomenem crisi, i podem afirmar que una bona part d’aquest 30 per cent de la població catalana que es troba en risc d’exclusió social pateix malnutrició.

Hi ha gent que passa gana al nostre país, doncs?

Tot i que existeix gent que pateix fam, la situació més generalitzada és la de malnutrició, que es dóna quan els aliments que es consumeixen són de poca qualitat nutritiva, amb dèficits de producte fresc i excés de calories i d’aliments processats.

" La situació d’emergència alimentària que vivim és inherent a les situacions de crisi, i aquestes són inherents al capitalisme. El risc de pobresa abans de 2008 ja rondava el 20% i segurament aquest segment de la població ja tenia problemes de malnutrició, però llavors s’estudiava menys." / Sarai Rua


La pobresa alimentària és inherent al capitalisme neoliberal i al sistema de producció agroalimentària que promou?

Depèn de com l’entenguem, però jo crec que sí. La situació d’emergència alimentària que vivim és inherent a les situacions de crisi, i aquestes són inherents al capitalisme. De totes maneres, el risc de pobresa abans de 2008 ja rondava el 20% i segurament aquest segment de la població ja tenia problemes de malnutrició, però llavors s’estudiava menys. Amb la crisi, doncs, només ha augmentat.

Llavors, no hi ha solucions dins del sistema?

Solucions totals, no. El que estem veient és que, en aquest darrer cicle d’acumulació de la riquesa caracteritzat per l’especulació financera, el percentatge de gent exclosa involuntàriament del sistema, condemnada a la pobresa, ha crescut. No només no hi ha solució dins del capitalisme, sinó que estem anant a pitjor.

El sistema alimentari global ha aconseguit assimilar l’agricultura ecològica buidant-la del seu contingut polític i transformador?

"Bona part de la producció agrària ecològica està reproduint les lògiques del Sistema Alimentari Global: els diferents esglaons de la cadena productiva són a mans d’unes poques multinacionals"

Els que estem vinculats a l’agroecologia des de fa anys sempre hem vist aquest pols entre la institucionalització i mercantilització de l’agricultura ecològica i la seva politització. Precisament, vam començar a parlar d’agroecologia perquè el terme ‘agricultura ecològica’ ja ens quedava curt. A finals dels 70, els seus pioners al nostre país sí que tenien una visió transformadora, però a finals dels 90 ja s’havia convertit en un nínxol de mercat més dins de l’economia capitalista i, en la darrera dècada, el seu creixement s’ha generat sobretot per part de persones que tenen com a únic objectiu guanyar diners. Així, bona part de la producció agrària ecològica està reproduint les lògiques del Sistema Alimentari Global, en què els diferents esglaons de la cadena alimentària – producció, transformació, distribució i comercialització - estan en mans d’unes poques multinacionals. Depèn d’uns insums que provenen de la indústria –pesticides, maquinària molt sofisticada, grans sistemes de calefacció, etc.-, no es produeix de forma sostenible, es requereixen grans inversions perquè sigui rendible i es distribueix mitjançant grans empreses. Amb la diferència respecte a l’agricultura convencional que, a més, acaba tenint uns preus elitistes. Aquests principis són totalment contraris als de l’agroecologia, que busca transformar els sistemes alimentaris locals reconsiderant el paper que l’agricultura i l’alimentació han de tenir en la nostra societat i persegueix la sostenibilitat - social, econòmica i ecològica - en tots els esglaons de la cadena, així com una relació directa entre consum i producció i uns preus assequibles.

Què penses quan veus campanyes per pal·liar la pobresa com la del Gran Recapte del Banc dels Aliments?

Em sulfuro, perquè em sembla una mica pervers. A diferència del que passa amb la qüestió de l’habitatge, que la majoria de gent pensa que no està ben resolta, amb el tema de l’alimentació, sembla que no hi hagi un problema. Amb operacions com la del Gran recapte, se li ven a la població que comprant uns pocs aliments addicionals al supermercat un dia a l’any n’hi ha prou. Res més allunyat de la veritat. El sistema d’ajuda en què s’emmarca el Banc d’Aliments, basat en el repartiment de lots de menjar no preparat, representa un 80% del conjunt de respostes que es donen al problema i és l’únic pel qual s’aposta des de l’Administració pública i des de gran part del tercer sector.

Com funcionen els bancs d’aliments?

Bàsicament, reben productes que l’Administració Pública ha retirat del mercat amb diners que, en gran part, provenen de fons europeus. Les condicions que s’han de complir per poder ser proveïdor en aquest sistema d’ajuda alimentària, com les de capacitat d’inversió o de producció, fan que només els grans productors puguin optar-hi. Al final, es pot dir que s’està donant una subvenció directa a la gran indústria alimentària. I, a més, es fa d’una manera perversa, perquè se’ns diu que és per retirar excedents i és mentida. La legislació diu que els productors poden destinar un 5 per cent de la seva producció de l’any anterior al sistema d’ajuda alimentària, de manera que la indústria ja hi compta quan produeix i continuen generant-se els excedents. Així doncs, es fomenta que hi hagi sobreproducció. A banda d’això, la mateixa normativa dels bancs d’aliments estableix que els receptors dels aliments no poden participar de la gestió. Per tant, el condemnen a ser un mer beneficiari, reproduint lògiques assistencialistes que eviten que es puguin apoderar i reforcen les dinàmiques de pèrdua d’autoestima.

"Cal transformar les mesures pal·liatives des d’una perspectiva de drets i emancipatòria, per tal que promoguin l’apoderament d’aquestes persones i que prenguin consciència de la situació d’injustícia que estan vivint." / Sarai Rua


Has parlat d’això amb persones responsables d’aquestes iniciatives?

Sí, i són problemes que elles mateixes han detectat. En els seus informes reconeixen que fins ara han fet un gran esforç per augmentar el nombre d’aliments i beneficiaris del programa i que el repte pendent és dignificar el servei, és a dir, evitar aquests efectes contraproduents. Haver de fer llargues cues, rebre un lot en què no pots decidir res sobre el contingut, ser receptor passiu sense poder participar en la gestió... Tot això el que fa és reproduir aquestes dinàmiques d’exclusió social, pèrdua d’autoestima i desapoderament. A més, tot i que s’ha anat introduint últimament una mica d’aliment fresc, és testimonial i, en canvi, hi ha molts productes processats, que ja es troben en excés en les dietes de les persones en una situació socioeconòmica complicada. Considerem que aquest sistema d’ajuda alimentària s’emmarca en una gestió neoliberal de la pobresa, caracteritzada per no atacar les causes del problema sinó per conformar-se a pal·liar-ne els símptomes més extrems i evitar que les persones que el pateixen prenguin consciència, s’apoderin i lluitin pels seus drets. I, per acabar-ho d’arrodonir, amb aquestes mesures augmenten els beneficis del gran capital perquè s’han de comprar els aliments en els supermercats.

Des de la lògica de la sobirania alimentària, quines respostes cal donar a aquesta emergència, tenint en compte que atacar les arrels requereix més temps?

La resposta ha de ser doble. D’una banda s’han d’atacar les causes estructurals. Ja sabem que no acabarem d’un dia per l’altra amb la pobresa, però si no ens hi posem, no ho aconseguirem mai. De l’altra, creiem que cal transformar les mesures pal·liatives des d’una perspectiva de drets i emancipatòria, per tal que promoguin l’apoderament d’aquestes persones i que prenguin consciència de la situació d’injustícia que estan vivint. A més, aquestes mesures han de pretendre transformar els sistemes alimentaris locals d'acord amb els principis de justícia social i ecològica, sostenibilitat i radicalitat democràtica. Hi ha centenars d’iniciatives reals que estan en marxa i que van en aquesta direcció, però encara són minoritàries. La bona notícia és que estan en auge, perquè cada cop més gent que no ve d’una tradició activista, però que treballa a peu de carrer amb qui pateix aquestes situacions, s’adona que les respostes que s’han estat donant no són adequades.

A quin tipus de pràctiques et refereixes?

"El model d’ajuda alimentària s’emmarca en una gestió neoliberal de la pobresa, caracteritzada per no atacar les causes del problema sinó per conformar-se a pal·liar-ne els símptomes més extrems"

En l’estudi, recollim dos tipus d’iniciatives que donen resposta directa a la pobresa alimentària: les d’abastiment alimentari i els horts socials i comunitaris. Amb les primeres, a diferència dels sistemes de distribució d’aliments convencionals, es posa molt d’èmfasi en l’apoderament dels receptors i es comencen a tenir en compte aspectes com la qualitat dels productes i que incorporin alguns dels principis de la sobirania alimentària. Els horts, d’altra banda, són les iniciatives estrella i cada cop s’estenen més. Cal distingir entre els comunitaris, que responen a la lògica dels moviments socials, amb un grup que s’autoorganitza, i els socials, en què els ajuntaments normalment tenen un paper. Tant en les iniciatives d’abastiment alimentari com en els horts, es promou l’apoderament mitjançant el treball en grup. Les participants no són beneficiàries, sinó que hi tenen un rol actiu, es corresponsabilitzen del bon funcionament dels projectes.

Quines experiències concretes destacaries?

Pel que fa a l’abastament alimentari, una de molt interessant, totalment independent de l’administració pública, seria la Xarxa d’Aliments de Gràcia. També va ser important, tot i la seva curta durada, el Banc d’Aliments Autogestionat de Ciutat Meridiana. En ambdós casos es va promoure la politització dels participants. Un bon exemple de caràcter institucional seria el del Restaurant del temps, a Terrassa. Es tracta d’un projecte en què persones en risc d’exclusió social reben una petita formació i s’incorporen a treballar en un restaurant com a cambreres o com a ajudants de cuina un dia a la setmana i, a canvi, hi dinen cada dia. Un tret remarcable és que en el restaurant coincideixen clients convencionals i clients que són participants. Pel que fa als horts comunitaris, em sembla molt destacable el que ha creat l’Assemblea d’Aturats d’Arbúcies. El col·lectiu no només va aconseguir autoabastir-se de verdures, sinó que va tenir un excedent per vendre en el mercat local i obtenir uns ingressos per al seu propi funcionament. Una altra experiència rellevant és l’Hort de les Dones de Banyoles, en què la gran majoria de les participants són d’origen subsaharià i ja participava en el grup local de la PAH. Pel que fa als horts socials, destacaria aquells en què l’Ajuntament hi té un paper però hi participen també col·lectius de base que li donen un altre enfocament.

En el vostre estudi assenyaleu que hi ha més receptivitat als principis propis de la sobirania alimentària tant des de l’Administració com per part de sectors allunyats de l’agroecologia.

Hem detectat com les mateixes treballadores socials de l’Ajuntament fa temps que s’adonen de les mancances del paradigma assistencialista enfront del de l’apoderament. Ara bé, en la situació d’emergència i retallades que vivim, es veuen desbordades en el seu dia a dia, no tenen recursos per fer un treball preventiu i acaben havent de donar una resposta assistencial. Hi ha un gran malestar i una crisi del paradigma de protecció social, reconegut pels mateixos professionals i pels informes del tercer sector. Molts cops són les mateixes treballadores, en el seu temps lliure, les que ideen propostes alternatives. Fa vint anys, quan nosaltres començàvem a parlar de sobirania alimentària, a l’administració la teníem a l’altra banda de la barricada. Darrerament, a remolc d’un canvi social més de base, d’una evolució en els valors culturals de la societat en general, l’administració s’hi va mostrant més favorable. A més, en un context de crisi, caracteritzada per la punxada de la bombolla immobiliària, hem vist més receptivitat per part dels ajuntaments a utilitzar molts espais no urbanitzats per a horts socials o comunitaris.

"Personalment, penso que els processos de transformació social es fan fora de les institucions públiques, es fan des de la base i són de llarga durada. Sí que és cert que des de l’Administració Pública es pot facilitar o posar bastons a les rodes." / Sarai Rua


Es pot canviar el sistema alimentari global sense comptar amb la complicitat de l’Administració?

Personalment, penso que els processos de transformació social es fan fora de les institucions públiques, es fan des de la base i són de llarga durada. Sí que és cert que des de l’Administració Pública es pot facilitar o posar bastons a les rodes i cal exigir que els recursos de totes es posin a disposició del bé comú, i les propostes de la sobirania alimentària van en aquesta direcció. Hem d’afrontar, d’entrada, quin model de societat volem i quin paper hi ha de jugar l’agricultura. Hem d’exigir-li a l’Administració que mani obeint, com diu la màxima zapatista, i que s’obri a la promoció de processos de participació amplis en què col·lectivament decidim com volem que s’ordeni el territori.

Quin paper juga Can Masdeu en aquesta transformació del model agroalimentari?

Can Masdeu, com a projecte de projectes, hi ha jugat un paper. És una experiència d’autogestió comunitària en una vall on els usos tradicionals de la terra -hortícoles, forestals i socials- s’han recuperat gràcies a una okupació que, el 2001, va evitar un projecte urbanístic. Potser no podem dir que hàgim estat pioners en aquesta transformació, però pel lloc on es troba i per la vocació de la gent que el va posar en marxa, sí que es pot dir que hem fet camí, apropant els valors de l’ecologia social i política a la ciutat, repensant el sistema de vida urbana i capitalista. En el tema dels horts comunitaris, que integren un centenar de persones molt diverses, sí que som un referent. Tot i això, no creiem que sigui un model o una recepta, sinó un exemple més que hi ha altres valors i maneres de fer les coses.

Tu hi ets des del principi. Ja tenies aquests principis quan vas venir o has anat prenent consciència com a participant del projecte?

Ja estava molt conscienciat quan vaig venir, però era molt incoherent. Ja abans d’estudiar Ciències Ambientals les idees bàsiques les tenia força clares. No volia viure d’una manera convencional i a la ciutat. L’okupació de Can Masdeu va ser per a mi una gran oportunitat per començar a viure en comunitat i participar de projectes de transformació social, a viure de manera més conseqüent amb les meves idees, encara que sempre hi hagi contradiccions.

I com vas convertir-te en un activista de l’agroecologia?

"Hem detectat com les mateixes treballadores socials de l’Ajuntament fa temps que s’adonen de les mancances del paradigma assistencialista en enfront del de l’apoderament"

De petit, passava les vacances amb la meva família en una masia amb horta i vinyes. Aquell estil de vida, contraposat a l’urbà, era el que a mi em fascinava i estava lligat a allò que més endavant coneixeria com a agroecologia. A vint anys, vaig recuperar amb un amic l’hort que el meu avi havia abandonat. El 2002 vaig prendre part en la resistència a l'intent de desallotjament de Can Masdeu, que va acabar amb una victòria que ens canviaria la vida a moltes. Aquell mateix any vaig començar a participar en el grup que va promoure la creació de la Xarxa Agroecològica de Catalunya, un espai de coordinació i acció política que funcionaria fins al 2006. El 2003 vaig participar a Manresa en l'assemblea en què es va constituir la Plataforma Transgènics Fora! i hi vaig participar activament fins que el 2007 es va dissoldre. Va ser la punta de llança del moviment català contra els transgènics i vam fer moltes accions directes i una important tasca de divulgació.

Alguna acció que recordis de manera especial en la teva trajectòria activista en aquest àmbit?

Una de les es accions més sonades que va fer la PTF!: la destrucció d'un camp experimental de blat transgènic propietat de la Generalitat de
Catalunya.

Què va passar amb aquesta Plataforma?

Va anar morint, perquè era una lluita molt dura, amb molta confrontació i molt difícil de guanyar. Hi havia poques victòries però sí que vam aconseguir crear un estat d’opinió molt majoritari en contra dels transgènics que avui en dia encara perdura.

"El 2003 vaig participar a Manresa en l'assemblea en què es va constituir la Plataforma Transgènics Fora! i hi vaig participar activament fins que el 2007 es va dissoldre. Vam fer moltes accions directes i una important tasca de divulgació." / Sarai Rua


És llavors quan participes del naixement de l'Aliança per la Sobirania Alimentària de Catalunya?

Sí, contribueixo a la creació d’aquest espai de coordinació i d'acció del qual continuo formant part. Aquell any vaig decidir centrar-me a professionalitzar la feina de promoció de l'Agroecologia i la Sobirania Alimentària que ja venia fent des del 2002.

L’agroecologia no ha estat, però, l’únic moviment en què has estat involucrat...

No, però rec que la meva trajectòria no té res d'especial i és tan interessant com ho pot ser la de centenars de companyes amb les quals durant tots aquests anys hem coincidit en mil batalletes... En tot cas, la meva experiència pot ser una manera de reconstruir part de la història col·lectiva de la nostra generació d'activistes socials i, sobretot, pot tenir valor per a la gent més jove que no va viure tot això. El meu bateig podríem dir que va ser la participació en les accions de solidaritat amb les migrants que es van tancar a diverses esglésies de Barcelona per demanar "papeles para todas" i, sobretot, a la Resistència Anticapitalista contra el Banc Mundial del 2001. A partir d'aquí, coincidint amb un moment de gran efervescència social a Barcelona, durant uns quants anys vaig implicar-me força en col·lectius i moviments vinculats a l’antimilitarisme, l’okupació, els drets de les persones migrades i l’ecologia.
 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: