Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Bon Nadal

Els milers de quilòmetres quadrats i quatre països de la paraula ja no evoquen, o ja no tant, gelors exòtiques i ramats de rens travessant deserts sota zero. Lapònia, carn de catàleg d’agència de viatges, ha dissolt la duresa d’aquell nord als estalvis de les famílies que volaran en estes dates prop de les cases de l’home de barba blanca i vestit roig. Llums de colors i passejades en trineu a preus que no cobriran la jubilació dels gossos –pum!-; quan abril aplegue, es desfaran també les habitacions de gel i els bastonets gegants de caramel i la vida serà més tranquil·la per als Rodolfs de nas colorat prestats per a la foto. El fangueral aleshores comença a criar mosquits assassins i els palaus d’hivern despatxen al carrer els jóvens vestits de gnoms. El Nadal s’allarga tant com calga per tal d’anar omplint la caixa, però sembla que sense neu el Pare Noel patirà massa recalfor baix del seu vestit. Ja ens vorem allà per novembre. La vida seguirà com seguia també sota la neu, més enllà dels límits dels ressorts de vacances, allà on es desperten els óssos després de la gran dormida. No enyore el matí en què vaig anar amb la meua gossa Pirena a pescar el sopar de la Nit de Nadal a un llac congelat i vaig tornar a casa amb les mans buides, però fa massa dies que m’alce enmig del somni per haver de llevar-me de damunt el nòrdic.

Recorde Lapònia amb l’anhel del fred que hauria d’acompanyar i no ho fa, perquè en les imatges que guardem d’este Nadal estaran les dels termòmetres marcant primavera i mànega curta. Ens movem entre la certesa de què alguna cosa no va bé i l’agraïment al sol que permet les birres a una terrassa sense abric amb aquelles que se’n van anar. Passe el que passe, res fa pensar que els dies de Nadal deixaran de ser, en els pròxims anys, els dies dels retrobaments amb les que ja només venen en Nadal i en estiu: trossos de vida escampats per Europa i fills que creixeran en qualsevol lloc que no siga este. Jo també me’n vaig anar, però en Nadal no tornava. I ara, tant si parle d’altres com de mi, ja mai dic tornar a casa, només tornar. Casa és encara una paraula massa gran per als temps que corren i no ens hem acostumat –anem fent-ho- al significat volàtil que ja té. Fonaments mòbils, certeses de mirada curta. Anem, tornem, ens retrobem, el que siga. Ens quedem, també. Però de moment, demà qui sap.

Res fa pensar que els dies de Nadal deixaran de ser els dies dels retrobaments amb les que ja només venen en Nadal i en estiu: trossos de vida escampats per Europa i fills que creixeran en qualsevol lloc que no siga este

Sovint em venen ganes de tornar allà amunt i ser cambrera de bar obscur amb karaoke i cornamentes i escopetes penjant de les parets baix de les que canten dones tristes i borratxes. Però pa això, haguera sigut millor ser guapa i prima. Durant setmanes, vaig estudiar per a obtenir la llicència que permetia servir alcohol, l’Alko Passi, obligatori per estar darrere d’una barra. Després de tres hores de furgoneta de vint anys cap al sud fins a Rovaniemi, superava l’examen que em considerava apta per servir vodka en la mesura justa i capaç de mantindre l’ordre i la legalitat allà on s’emmagatzemara alcohol. Ho vaig celebrar bevent d’una botella d’aigua reomplida amb un destil·lat casolà de més de seixanta graus guarint-me baix d’un balcó de la nevada que em bloquejaria a la capital durant més temps del que m’haguera agradat. El carrer fou casual; la tria del balcó, del tot intencionada una volta reconegut. O això vull pensar, perquè Rovaniemi és menut i tots els blocs s’assemblen. De dalt baix d’ell queia un xaval, durant una cursa de persones estirades per rens, al documental Reindeerspotting, testimoni cru de la vida d’uns adolescents a Rovaniemi enganxats al Subutex. Entre el tedi i la successió de tendes de souvenirs, el rostre angulós de Jani Raappana protagonitza escena rere escena, robatoris, fugides, agulles i xeringues a la ciutat de Santa Claus i el Nadal. Cada paradís té el seu revers infernal, i el dimoni caça mosques també allà on tot sembla garantit i tots els dies s’encenen llumetes al carrer. Entre la desesperació, Jani somiava amb una vida tranquil·la, una cabanyeta al bosc i una dona. Acabà penjat a Cambodja.

En el segon Nadal que vaig passar al cor de l’hivern, allà amunt, que diríem per no dir noms de racons al bosc impronunciables, un home que estava però ja no treballava a l’empresa on em trobava, ens acompanyà en una altra nit delirant de les moltes que el nord té sempre per oferir a qui es deixe portar per les circumstàncies aquelles. L’any anterior es reballà per damunt una garrafa de gasolina i, amb un encenedor a la mà, es passejava dient que volia ser una llumeta de Nadal. Se’ns pergué a l’església d’Äkäslompolo buscant un Crist baix del qual plorar i dormí després en el terra de la cabanya on jo vivia, murmurant tot el temps, gràcies, però vull morir-me. Probablement, ja ho estiga, mort. El filet de seny que t’aguanta apegada a la terra és a voltes massa fi i necessita algú que estire des de baix. Pense en tota la gent que conec que estos dies estarà a soles o només en companyia dels seus animals, que no compartirà cap àpat amb gent estimada perquè ha anat perdent a eixa gent pel camí o perquè mai l’ha tingut. A mi també em fa por un futur on el fil es solte i els peus no em toquen a terra. Podria viure molts més nadals a soles, com ja ho he fet, en alguna illa qualsevol rodejada de neu i aigua congelada buscant el racó amb millor cobertura per a l’obligada cridada a la família reunida a la taula a milers de quilòmetres, per a després asseure’m a acabar-me una altra botella de vi portada des del sud embolcallada amb jerseis i pantalons entre l’equipatge. Però trie no fer-ho. La soledat escollida va fent forat, però sempre és a temps d’abandonar-se. La soledat imposada ja no té remei. Siga com siga, no sé quina de les dues em fa més pànic. Per això escric estos dies molt més que Bon Nadal a les persones que estime. Entre la gratitud i la por que obliden que unes estirem del fil d’altres i que hi seguim estant tot i les distàncies i les hòsties; apuntalant-nos amb paraules i muscles.

Escric estos dies molt més que Bon Nadal a les persones que estime. Entre la gratitud i la por que obliden que unes estirem del fil d’altres

Haguera preferit parlar d’altra cosa, no sé, de què és temps de bogamarins, mateixa. Haver passat de la bombolla dels últims i primers dies de l’any i fer com que no importava la data. Però ha sigut inevitable, és Nadal. I he perdut la cartera, les claus de casa i una de les meues jaquetes preferides, però en res és l’any que ve i de nou tindrem l’oportunitat de creure que esta vegada sí, que vida nova, que tot allò. Que trist i difícil seria tot sense eixos moments en què encara podem pensar que tot el bo serà possible.