Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Empobrides

A poques jornades de cap d’any, els propòsits dels temps per vindre i els balanços dels dies viscuts són un clàssic. Aquests dies són plens d’experiències amb amics, família, celebracions, alguns omeprazols i els bombardejos a Gaza. Moltes voltes, també són dies de doldre. Com diu la Núria Mateu, de tornar al trauma i a les fragilitats; de somriures forçats i veure totes les dones de la família exhaustes de treballar. Dies d’absències i judicis familiars llastimosos. Encara com, són dies de mercats i la seua frescor, on moltes veus et van cantant receptes amb els productes que hi ha al taulell: “carxofes amb ous, nena”. Són dies de migdiades amb pijama que són una inversió de futur. Coincideix que són dies de certa soledat. Fins i tot, de trobar l’aïllament per a escriure la columna. Gaudint de la mena de teràpia que han suposat des del principi. Destriant-me per dins. Un exercici d’autorevisió mensual i de reactivació emocional que ha significat inseguretats i pors a l’exposició però processos molt guaridors i útils, també per altra gent.

Hui que pare, hi pense. Prenc consciència que tinc una vida privilegiada, però alhora empobrida en molts aspectes. Arriba principi de mes, faig pagaments pertinents i em veig amb tot el mes al davant i sense idea de com afrontar-lo socioeconòmicament parlant. A vegades em ve una pressió al pit. Potser pel convenciment de no tindre opció de canviar-ho. Sovint compartim pisos no perquè aspirem a viure en comunitat, sinó per pura necessitat. Som treballadores pobres i ni siquiera podem escollir de quina manera viure ni amb qui fer-ho. Aferrades al carpe diem per evitar caure al precipici de planejar el futur. Destinades a allò comunitari com a fórmula de supervivència.

Som pobres a causa de les diverses inestabilitats i incerteses que ens fan estar esgotades quasi sempre. Som la generació cansada. Addictes als ritmes productivistes i les exigències de les expectatives

Som pobres, a més a més, a causa de les diverses inestabilitats i incerteses que ens fan estar esgotades quasi sempre. Som la generació cansada. Addictes als ritmes productivistes i les exigències de les expectatives. Vides accelerades. Cap moment per a ningú, i per descomptat tampoc per a una mateixa. De fet, caiem en retrets estranys cap als altres quan per fi podem parar i preferim quedar-nos a casa que eixir de festa. Agendes i cors plens de precarietats, materials i immaterials. Relacions ràpides, sense temps de poder passejar sense destí, però amb molt de sentit. Sense temps de callar i fluir. Sense temps d’estimar aturant-ho tot. Sense temps, des de fa molt de temps. Trobe a faltar els moments per veure a totes les meues importants, i no caure en haver de fer un doodle per a quedar. Són dinàmiques no positives per al nostre esgotament emocional i físic: els nostres cossos no aguanten, ens posem malaltes en bucle. Ens sentim més còmodes amb relacions digitals que mirant-nos als ulls, amb militàncies per xarxes que als carrers. Esclaves del mòbil, els likes i els impactes de les publicacions.

Afrontar tots els fronts. Rendir fins al final. No tenir temps de consumir les informacions necessàries per a estar “al dia” ni de difondre tot el que generem i pensem. Setmanes de mal dormir, de fer una xerrada, dos curros assalariats i incomptables no assalariats (netejar, comprar, posar rentadores…), fer acompanyaments, estar disponible sempre, les 300 assemblees, fer la pancarta, atendre demandes, acollir gent a casa, mantenir la xarxa, sostenir espais, muntar el concert. Estar a la contra, reproduint les misèries. Líquides. Exhaurides. Vivint i complint les dinàmiques del capitalisme.

Ens sentim més còmodes amb relacions digitals que mirant-nos als ulls, amb militàncies per xarxes que als carrers. Esclaves del mòbil, els likes i els impactes de les publicacions

Dol ser-ne conscient, però contemple aquests moments de neguit i estrés com a oportunitats. Necessitat de cultivar els afectes enfront del productivisme de les assemblees. Més ganes de llegir i escoltar que d’escriure. Ansie agafar ritme lent. Decréixer. Prioritzar atendre la repressió i la gent a qui no arribe a parar esment. En definitiva, vull desenganxar-me del mal viure, com vaig fer del tabac i el café, sabent que és més fàcil dir-ho que fer-ho. Tanmateix, soltar sense fugir. Aleshores, de moment, fins ací arribe. Agraïda a totes les que heu estat a l’altre costat llegint i fent vostres allò que, per a mi, és comú. Admirant la resta de valentes columnistes que dediqueu el vostre temps i bon escriure. Satisfeta amb l’oportunitat i la confiança d’acollir-me a casa nostra que és la Directa. Faig un pas al costat i done pas a altres veus del sud. Que en tenim moltes i de molt bones. Sent que és reparador deixar espais perquè altres puguen ocupar-los. He d’aprendre força coses per a poder continuar compartint-les humilment. Mentrestant viurem València des de la senzilla passió radical que vol dir resistir amb amor, humor i respecte. Imprescindiblement organitzades. Generosament acompanyades.