Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Carta oberta a Pablo Hasél

Després de tres dies de mobilitzacions contra l'empresonament de Pablo Hasél i per la llibertat d'expressió, el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que fa tres anys i quatre mesos que està entre reixes, adreça unes paraules al raper en aquesta carta publicada conjuntament a la 'Directa' i 'El Salto'

/ Felipe de San Pedro

“La presó no és el pitjor lloc del món
per algú que s’atreveix a pensar per ell mateix”

(Nadia Tolokonnikova, membre de Pussy Riot)

 

Carissimo Pablo,

Amb aquest superlatiu Gramsci començava totes les cartes a la Tatiana; és de les primeres coses que vaig descobrir a Soto del Real fa més de tres anys. T’envio una abraçada des de la cel·la, convençut que no t’han posat la presó a dins.

Ponent és a 120 quilòmetres de Lledoners, però en el fons totes les presons del món són al mateix lloc, a la part més fosca del sistema, allà on ningú no vol mirar perquè és on rau la mare de totes les injustícies. Però també aquí s’hi apleguen tones d’humanitat, gairebé impossibles de trobar més enllà dels murs.

L’any 2018, quan presentàvem el “Demà pots ser tu”, els advocats d’Òmnium em van explicar que participaves en la campanya. I recordo que em va fer molta il·lusió, també, perquè per al gran dels meus dos fills grans sempre has estat un dels rapers de referència, i això ens unia encara més.

Ponent és a 120 quilòmetres de Lledoners, però en el fons totes les presons del món són al mateix lloc, a la part més fosca del sistema, allà on ningú no vol mirar perquè és on rau la mare de totes les injustícies

La presó és plena d’aprenentatges, i no dubto que encara et farà més rebel conèixer de primera mà com s’acarnissen les desigualtats amb molts dels nostres companys de mòdul. Assumir les conseqüències dels propis actes per denunciar qui empresona la protesta i la dissidència política (i cultural) és també un motiu per donar sentit a les nostres vides. Per convertir tota frustració en lluita per l’esperança.

La llibertat d’expressió es defensa exercint-la. En ple segle XXI, quan l’Estat espanyol es consolida al capdavant del rànquing de repressió artística per davant de l’Iran i Turquia, com assenyala Freemuse, tu has decidit utilitzar com a altaveu la teva situació, i això mereix un reconeixement absolut.

La policia entra a la universitat per detenir i empresonar un cantant, mentre el feixisme atia l’odi al carrer, als tribunals, a les xarxes i als parlaments, mentre es multipliquen els delictes d’odi contra les persones LGTBI, com denuncia l’Observatori contra l’Homofòbia. Ja ho va dir Xavier Vinader, “l’Estat no veu l’extrema dreta com un perill, sinó com una col·laboradora necessària”.

El teu empresonament, com el del Dani Gallardo o els companys d’Altsasu, són les mateixes cares d’una onada que també suma prop de 3.000 represaliats en la lluita per l’autodeterminació

L’operació dels poders de l’Estat contra la dissidència és permanent i malauradament no s’atura amb el teu empresonament. De fet, condemnes com la del Tribunal Suprem per l’1 d’Octubre donen carta blanca per perseguir drets i llibertats de tota la ciutadania. El teu empresonament, com el del Dani Gallardo o els companys d’Altsasu, són les mateixes cares d’una onada que també suma prop de 3.000 represaliats en la lluita per l’autodeterminació.

Però que ningú no ho oblidi: aquesta repressió ve de lluny. Perquè el dictador va morir al llit i, fins que no es faci justícia pels crims del franquisme, l’Estat està condemnat a conviure amb els seus propis fantasmes. Avui el feixisme no ha marxat de les estructures de poder de l’Estat i, per començar, Felip VI representa l’herència franquista i està disposat a tot per no perdre els privilegis heretats del seu pare i del règim del 78.

“Som més de condemnar per injúries la corona que de condemnar les injúries de la corona”, reconeixia l’actriu Ana Milán mentre el cotxe se t’emportava. És evident que acceptar obedientment la crisi democràtica i social que patim, així com l’emergència climàtica, el patriarcat i els estralls d’una pandèmia global seria una temeritat. Perquè a més de ser l’únic de la Unió Europea a qui Amnistia Internacional exigeix alliberar activistes, avui l’Estat espanyol lidera un altre trist rànquing, el d’un 40% d’atur juvenil. Què es pensen, que aquest jovent es quedarà a casa i renunciarà a lluitar pel seu futur?

Felip VI representa l’herència franquista i està disposat a tot per no perdre els privilegis heretats del seu pare i del règim del 78

Quan es vulnera el dret fonamental a la vida digna, no tenim cap altra opció que cultivar el respecte pels drets humans, abans fins i tot que per la llei. En el fons, assenyalar les seves deficiències és el millor servei que podem fer a la democràcia. La pressió ciutadana és sobretot una garantia contra l’immobilisme de l’estat de dret, perquè cap societat no és lliure sota lleis a les quals no reconeix cap legitimitat.

I, com explicava Howard Zinn, si tots obeïm la veu de la consciència, no és que es produeixi el caos, és que els qui reprimeixen ja ho fan seguint la seva consciència. Precisament per això, en comptes de preservar la creació, que ens estimula i ens fa persones empoderades, enmig d’una espiral regressiva l’Estat es dedica a empresonar la cultura.

L’única lluita que es perd és la que s’abandona, així que recorda respirar i que la llibertat interior, per més temps que ens tanquin a la cel·la, mai ningú no ens la podrà prendre

Així doncs, davant la por als rapers, a les urnes o als activistes culturals, l’única resposta és tornar-ho a fer. Com fan l’amic Abel Azcona o la periodista Helena Maleno després de causes i denúncies; cal seguir exercint els drets perseguits sempre que calgui i allà on calgui.

Estimadíssim Pablo, resisteix. Saps que tens el suport de milers i milers de persones que mai no deixarem d’exigir el teu alliberament immediat. I, a més, has aconseguit que molta gent, també alguns artistes que feia massa anys que miraven cap a una altra banda, alcin la veu contra la mordassa feta llei.

L’única lluita que es perd és la que s’abandona, així que, passi el que passi, recorda respirar i que la llibertat interior, per més temps que ens tanquin a la cel·la, mai ningú no ens la podrà prendre. I aquesta és també la nostra victòria.

Mantén-te lliure i tinguem coratge.

Sempre endavant!

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

Presó de Lledoners, 17 de febrer de 2021

Articles relacionats