Més de 140 persones moriren a finals de juliol tractant d’arribar a territori espanyol. Aquesta tragèdia hauria de ser el punt de partida de qualsevol anàlisi. Adoptar una gramàtica bèl·lica, amb conceptes obscurs i tecnificats com el de “guerra híbrida”, desplaça les persones del centre del relat i contribueix, d’una forma o altra, a la deshumanització de les migracions.
No obstant això, no pot quedar tot en un lament pietós o en un crit al cel d’indignació. De fet, moltes de les persones que intentaren arribar a Ceuta aquell dia no s’ajusten al model de “víctima ideal” que sol despertar més sentiments d’empatia, injustícia o inclús llàstima. Ans al contrari, els refugiats que fugen de guerres i de persecucions per motius polítics o religiosos, dòcils i aparentment desposseïts de tota agència, són el prototip al qual Europa ha estat tradicionalment –ara, ni tan sols això– disposada a mostrar tota la seua solidaritat. Sobretot, si són blancs i de tradició cristiana, com mostra el cas ucraïnès.
Què passa quan la majoria de les persones que volen arribar a Europa són joves que no fugen d’una guerra declarada ni busquen posar-se a recer d’un perill extrem, sinó que cobegen senzillament una vida digna i un futur en què projectar-se? Què ocorre quan moltes d’elles són menors de 16 o 17 anys, però no prou joves per semblar xiquets inofensius?
Què passa quan la majoria de les persones que volen arribar a Europa són joves que no fugen d’una guerra declarada, sinó que cobegen senzillament una vida digna i un futur en què projectar-se?
I quan, junt amb l’angoixa i el patiment, també hi ha alegria i celebració per tocar terra ferma, com es veié a Ceuta el 31 de juliol? L’anhel d’un treball digne, d’uns serveis sanitaris universals o d’una educació de qualitat (les proclames que encapçalaren les manifestacions de la Generació Z al Marroc) no són prou raons per a migrar de forma legítima, malgrat tindre la consideració de drets humans? Si atenem la normativa d’estrangeria, la resposta és fulgurant: no ho són.
El règim de l’asil, instaurat per la Convenció de Ginebra (1951), obliga els estats a acollir persones perseguides per motius racials, religiosos o polítics, entre altres. Per tant, són factors vinculats a la identitat (real o construïda) de la persona i a una situació de risc individual. Aprovada en un context de Guerra Freda, els estats occidentals es mostraren molt favorables a donar-li suport i rebre refugiats: majoritàriament, es tractava de persones que venien de països soviètics. Així, el règim de l’asil va nàixer com una via de pressió enfront del bloc comunista.
Malgrat que el sistema d’asil s’ha ampliat progressivament per cobrir altres motius de persecució (orientació sexual o identitat de gènere, per exemple), presenta importants limitacions davant el repte migratori. D’una banda, l’embat europeu contra el dret d’asil amb el Pacte sobre Migració i Asil ha suposat una restricció sense precedents en drets i garanties, la qual es preveu que impacte a curt termini en la legislació espanyola amb la recent proposta de reforma de la llei d’asil. De l’altra, l’asil no empara les persones que fugen de la misèria o l’extrema pobresa, agrupades sota l’etiqueta de “migrants econòmics”.
L’asil no empara les persones que fugen de la misèria o l’extrema pobresa, agrupades sota l’etiqueta de “migrants econòmics”
Aquest terme serveix per designar qui es desplaça de forma presumptament “voluntària”, a la cerca de millors condicions materials de vida, en contraposició a la migració forçada del refugiat, obligat a fugir davant una persecució. La categoria de “migrant econòmic” es va expandir durant la presidència de Ronald Reagan, ambaixador mundial del neoliberalisme per la força, per a negar l’asil a salvadorencs i nicaragüencs que fugien dels seus països, afectats per guerres precisament finançades pels Estats Units.
Esta divisió entre migracions voluntàries i involuntàries, canviant segons els interessos en joc, obliga a plantejar una qüestió: per què es considera, segons les lleis migratòries, que està menys en risc la vida de qui no disposa de prou mitjans per a viure que la de qui fuig d’una persecució política o religiosa? Per què la violència política sembla més greu que la violència econòmica?
La causa principal i més complexa és que aquesta asimetria permet mantindre les relacions de dominació i explotació entre Nord i Sud Global. L’asil ofereix a Europa una via per donar resposta a determinades exigències derivades dels drets humans sense posar en risc l’estructura productiva global.
L’asil ofereix a Europa una via per donar resposta a determinades exigències derivades dels drets humans sense posar en risc l’estructura productiva global
A més, aquesta dualitat reprodueix la jerarquia històrica entre els drets civils i polítics i els drets socials. L’accés a un treball digne, un habitatge assequible o una educació pública es considera una qüestió secundària, menys vinculada a la dignitat humana i abandonada a la mercé del mercat. No obstant això, la divisió entre drets socials i liberals s’assenta sobre una premissa fal·laç segons la qual es pot tindre llibertat d’expressió o ideològica en igualtat de condicions, sigues ric o pobre, tingues una casa o visques sense llar.
Aquesta doble vara de mesura ens recorda la dimensió oblidada de les polítiques migratòries: la solidaritat internacional. En el Pacte sobre Migració i Asil de la UE s’estableixen les “obligacions solidàries” dels estats membres per gestionar l’arribada de sol·licitants d’asil. Més enllà d’aquestes disposicions, que redueixen la solidaritat a un instrument per alleugerir la sobrecàrrega de països amb forta “pressió migratòria”, no se’n torna a fer esment. Tanmateix, segons els tractats fundacionals de la Unió, la solidaritat és un dels principis de la societat europea que hauria d’inspirar les seues polítiques migratòries.
La divisió entre drets socials i liberals s’assenta sobre una premissa fal·laç segons la qual es pot tindre llibertat d’expressió o ideològica en igualtat de condicions, sigues ric o pobre
La solidaritat com a horitzó axiològic va experimentar una revifada amb els moviments obrers del segle XIX. En aquell moment, s’entenia com un paradigma més pròxim a la idea de fraternitat jacobina que no pas a la seua comprensió contemporània, assimilada a l’abnegació o la caritat amb escassa capacitat per a mobilitzar políticament.
Malgrat que la solidaritat no es pot comprendre sense una perspectiva de classe, en la política migratòria actual es pot observar com ha sigut desatesa i desvirtuada: sols es reivindica davant fenòmens que no incomoden ni posen en perill l’statu quo. O pitjor, es criminalitza a organitzacions que realitzen labors humanitàries amb esperit solidari. Els països europeus no tenen gens d’interés a ser radicalment solidaris amb els “migrants econòmics”, perquè això exigiria facilitar l’accés legal i segur al territori. En canvi, l’ordre capitalista de producció es beneficia d’una força de treball precaritzada i amb drets limitats.
Amb la “crisi” de Ceuta el debat sobre la solidaritat s’ha centrat en la seua dimensió interterritorial i en l’obligació legal dels governs autonòmics d’acceptar les persones migrants reubicades
Amb aquesta “crisi”, el debat sobre la solidaritat s’ha centrat en la seua dimensió interterritorial i en l’obligació legal dels governs autonòmics d’acceptar les persones migrants reubicades, com també en l’actitud insolidària d’altres estats membres (com Itàlia o Dinamarca) respecte de la frontera sud d’Europa. La solidaritat s’evoca desproveïda de la seua dimensió emancipadora, com una forma de repartir responsabilitats sense qüestionar les causes profundes del fenomen migratori.
Cal posar un altre cognom a aquesta solidaritat i parlar, d’una vegada per totes, de solidaritat internacional. No són “menes”, invasors, armes geopolítiques o delinqüents, ni tampoc màrtirs o herois. Són persones de classe treballadora que provenen de països empobrits, sovint governats per règims autoritaris o supeditats als interessos d’altres potències extractives, amb les quals ens uneix un deure irrenunciable de solidaritat. Aquesta obliga, en primer lloc, a obrir vies legals i segures perquè qui no entre en la categoria legal de “refugiat” puga arribar al territori sense posar en risc la seua vida. Ceuta ha demostrat que la solidaritat internacional és el camí, perquè l’alternativa és la mort.
