El 29 de novembre ha estat declarat Dia Internacional de les Defensores dels Drets Humans. L’últim informe de Front Line Defenders assenyala que el 13% de les 304 persones defensores dels drets humans mortes al món el 2019 eren dones. Però perdre la vida és només la punta de l’iceberg de múltiples violacions i riscos als quals s’enfronten les defensores, que no només són amenaçades i perseguides pel que fan sinó pel que són. L’Amèrica Llatina continua sent la regió més perillosa per a les defensores i els defensors dels drets humans.
Són molts els duels i dols polítics de defensores assassinades, desaparegudes i torturades, i també moltes les que han hagut de sortir dels seus territoris per atacs i amenaces. “No volem més fotos de Bertas Cáceres penjades a la paret, sinó tenir somnis i viure experiències que no hem pogut viure per estar sempre protegint-nos del risc polític que habita els nostres territoris”, diu Chain, de la Xarxa de Sanadores Ancestrals Tzk’at de Guatemala. La lluita ha estat l’única opció de supervivència que els queda. Ho saben especialment les dones defensores d’Hondures, Guatemala o Mèxic.
Lluitar pel dret a la terra
Hondures és un país marcat per la conflictivitat agrària. Allà, milers de camperoles no tenen terra pròpia per conrear i no només s’enfronten a terratinents sinó a grans empreses mineres i hidroelèctriques. Un informe d’Associades pel Just (JASS), una xarxa internacional de suport als moviments socials i drets de les dones, assegura que a 17 dels 18 departaments de país hi ha concessions a empreses extractives. Rosa Santamaría, camperola i mare soltera de quatre fills, explica que no sabia que tenia drets fins que es va organitzar. Avui forma part de la junta directiva de la Central Nacional de Treballadors del Camp (CNTC), una històrica organització que treballa per la distribució justa de la terra. De les 404 comunitats que integren la CNTC, han aconseguit que un 20% tinguin títol de propietat.
Però Santamaría vol anar més enllà i somia amb una nova reforma agrària amb equitat de gènere, tot i que ara per ara la veu impossible. “El 1992 va ser derogada la Llei de Reforma Agrària i, en el seu lloc, en va ser aprovada una altra que va permetre l’expropiació forçosa de la terra perquè, cada dia, el govern està implementat decrets a favor dels grans productors i les transnacionals. Els somnis d’una camperola són senzills: tenir una vida diferent amb una parcel·la per treballar la terra i una bona educació per als seus fills. No vull migrar. La migració és massa cruel”.
La magnitud de la violència a Hondures ha provocat un èxode multitudinari de població lesbiana, gai, bisexual, trans i intersexual (LGBTI). I és que en aquest país hi ha una desmesurada discriminació cap al col·lectiu LGBTI, víctima permanent d’homicidis, abusos d’autoritat, amenaces de mort i violència intrafamiliar. Almenys 325 membres d’aquest col·lectiu han estat assassinats en aquest país en els darrers deu anys amb total impunitat.
“Hi ha una gran apologia de l’odi per part de fonamentalistes religiosos i existeixen departaments d’Hondures que han declarat la guerra als homosexuals”, explica l’activista LGBTI Esdra Sosa
Esdra Sosa és lesbiana i va passar per un procés molt dur: primer, ser conscient de la seva identitat i acceptar-se com era, i després, enfrontar-se al rebuig de la família i a la discriminació i a l’odi social. Sosa va trobar refugi a l’Associació Arco Iris, una organització que promou la igualtat i l’enfortiment de drets de la comunitat LGBTI. “És com una segona llar per a nosaltres, una família, un espai on podem compartir”, diu la que avui és una reconeguda activista del col·lectiu LGBTI a Hondures i que ha estat objecte –igual que la seva organització– d’intimidacions i amenaces de mort.
Sense lleis que els recolzin, la policia i l’exèrcit són responsables de bona part dels atacs i violacions que pateixen, però també les esglésies evangèliques s’han convertit en un flagell per al col·lectiu. “Hi ha una gran apologia de l’odi que realitzen aquests fonamentalistes religiosos i existeixen departaments d’Hondures que han declarat la guerra als homosexuals”. Emigrar per deixar de ser perseguits és sempre una opció que ella no voldria fer. “Hondures és on vull estar i espero poder veure un canvi algun dia per a les persones LGBTI”.
Lluitar pel dret a l’aigua
“Soc Isabel Matzir, defensora dels drets humans a Guatemala, part de la resistència del poble q’eqchí i companya de vida de Bernardo Caal Xoc, pres polític i declarat pres de consciència per part d’Amnistia Internacional”. Caal Xol va ser criminalitzat i condemnat a més de set anys de presó per liderar el procés contra les hidroelèctriques OXEC i Renace al riu Cahabón, al departament d’Alta Verapaz, aquesta última amb capital del grup espanyol ACS –presidit per Florentino Pérez. El defensor fa més de mil dies que està privat de llibertat. Però la seva presó no ha minvat l’esperit d’un moviment que continua defensant el territori. “El que ens motiva és voler i poder lluitar per un món més just, que es respectin els drets de les comunitats i els pobles originaris en tot el territori”, afirma Matzir.
Una lluita amb la qual ella i la seva família han hagut de viure des de 2005, quan van començar les amenaces a la seva pròpia casa. Concretament, l’empresa Cobra, filial d’ACS, és la responsable d’assecar el riu Cahabón, del qual vivien més de 30.000 persones del poble maia q’eqchi’. La canalització del curs fluvial per a la construcció d’un complex hidroelèctric de generació d’energia va provocar la pèrdua de cabal i va deixar la població sense aigua. “El que per a Florentino Pérez són milers de milions d’euros, per als nostres pobles representen els rius, els turons, la vida”.
“El que per a Florentino Pérez són milers de milions d’euros, per als nostres pobles representen els rius, els turons, la vida”, afirma Isabel Matzir, activista contra els projectes hidroelèctrics al riu Cahabón
Igual que en el cas de Matzir, hi ha altres defensores que estan en la diana per defensar el territori, moltes d’elles a Guatemala. Ho remarca el recent informe Defensant el Demà, de l’organització Global Witness, i ho sap bé Imelda Teyul, defensora maia q’eqchi’ del Comitè Camperol de l’Altiplà (CCDA), també a Alta Verapaz, amb diverses causes obertes. Per a Teyul, l’únic delicte que ha comès ha estat defensar la terra de la despulla que sofreixen les seves comunitats per part de les grans empreses. “Pel treball que fem ens arriben a acusar fins de tràfic de persones. Les associacions de finquers i terratinents munten aquests xous per criminalitzar-nos, amb l’Estat com a aliat”.
Com a dona defensora indígena, Teyul ha sentit molta discriminació i racisme. Ha estat atacada a les xarxes socials, mitjançant trucades telefòniques, i ha rebut amenaces directes de mort. “El masclisme en aquests espais també ens reprimeix i ens lliga de mans. Tot i que alcem la veu, som indiferents davant la justícia”. Teyul també és maia q’eqchi’, així com la gran majoria de les dones de la regió de Verapaz. “La dona maia q’eqchi’ és una dona solidària i ferma en els seus ideals. Com a dones camperoles i indígenes, ens tracten com si no sabéssim res, només pel simple fet de vestir la nostra indumentària”. I afirma que, malgrat la discriminació, saben que unides són més fortes.
El que va motivar Teyul a defensar els drets humans va ser constatar, durant la seva etapa de professora, com els i les joves a les quals donava classe vivien en un entorn amb molt conflicte de terres. Això comportava que volguessin abandonar el territori per tota la criminalització cap a la comunitat. I és que, només a la regió q’eqchi’, el CCDA acompanya 362 comunitats i ha aconseguit que 72 d’elles recuperin les seves terres, en un territori on hi ha més de setze hidroelèctriques en tota la franja del nord d’Alta Verapaz. “S’estan apoderant de les terres i dels nostres rius. S’aferren a la necessitat de la gent per poder endinsar-se en el territori”. A més, duent a terme desallotjaments de les comunitats de manera molt violenta, cremant-ho tot, explica. I, abans de res, segueixen lluitant. “Som conscients que anem per bon camí, encara que això ens porti a oferir la nostra vida a canvi de defensar les nostres terres”.
Lluitar contra la violència
Com segueix amb la seva lluita el Col·lectiu de Dones Ayutla a Oaxaca (Mèxic), amb Yásnaya Elena Aguilar com una de les seves integrants. El col·lectiu es va conformar arran dels fets ocorreguts el 5 de juny de 2007, quan grups armats en col·laboració amb pobladors de Tamazulapam del Espíritu Santo –el municipi veí– van prendre possessió d’un conjunt de predis on es troba la deu que proveïa San Pedro i San Pablo Ayutla. En la mateixa jornada, una persona va morir, sis més van resultar ferides i quatre dones van ser segrestades i agredides físicament, emocionalment i sexualment. Casos que continuen impunes després dels més de gairebé tres anys en què se’ls continua negant l’aigua, a pesar que un jutge va ordenar la seva reobertura el mes d’agost passat. Un conflicte en el qual l’Estat no intervé, al·legant que totes dues comunitats tenen drets.
La defensora, així com les seves companyes, reben amenaces contínues per part d’actors que prefereix no revelar per qüestions de seguretat. Però comenta que aquesta situació es veu de manera diferent en col·lectiu, perquè és un acompanyament entre elles. I matisa que ser defensora dels drets humans no és una cosa que es tria, sinó que arriba en el moment en què apareixen aquest tipus de vulneracions. Un treball constant, en el qual també cal cuidar-se i cuidar les companyes.
Aguilar també és activista de drets lingüístics i investigadora de la llengua ayuujk, i afirma que les empreses transnacionals són la mateixa cara del colonialisme, però aquesta vegada implementada pels mateixos estats, que són els qui fan les concessions. “A Mèxic, l’Estat s’ha construït pel projecte nacionalista crioll blanc”.
