Airbnb ha fet el salt del digital a l’analògic i ho ha fet en horari de màxima audiència i en algun dels programes més escoltats del panorama radiofònic espanyol. Però, què pretén una companyia com Airbnb anunciant-se en un mitjà tradicional quan es presenta sempre com a estendard de la nova economia? És més, no sap Airbnb, empresa que té una multa pendent de 600.000 euros amb l’Ajuntament de Barcelona, que no pot seguir amb les seves activitats a la capital catalana sense arriscar-se a una altra infracció?, o és que aquesta campanya no va dirigida a captar clients –el que en l’argot de la mal anomenada sharing economy s’anomena “amfitrió”– sinó que compta amb un altre objectiu més difús i menys evident?
Anem per passos. Els talls amb els quals Airbnb ens està regalant minuts de publicitat radiofònica compleixen amb tots els estereotips del capitalisme de plataforma, és a dir, bon rotllo, cosmopolitisme, gust de barri, experiència, gastronomia local, amor i respecte per la vida a la ciutat. La seqüència és sempre la mateixa: una o diverses veus joves, de vegades amb un lleu accent estranger, es presenten com les millors ambaixadores de Barcelona. De fons, música de rumba i en primer pla tot un reguitzell de magnífiques intencions i oportunitats. Per als “convidats”, un altre element de la neollengua d’Airbnb, conèixer de la mà d’un veí o veïna de la ciutat aquells aspectes i racons que no apareixen a les guies, un contacte amb el que és autèntic, amb els camins no trillats, etc. Per als ja assenyalats amfitrions, la possibilitat d’arribar a final de mes mitjançant uns ingressos extres, de convertir-se en ambaixadors de la seva ciutat, de connectar amb la resta del món… En tot això, Airbnb pràcticament no apareix en escena. Tot el protagonisme en aquest festival de cosmopolitisme és per amfitrions i convidats, mentre que l’empresa californiana es limita a figurar en els crèdits com si es tractés d’un mer patrocinador institucional.
Els talls amb els quals Airbnb ens està regalant minuts de publicitat radiofònica compleixen amb tots els estereotips del capitalisme de plataforma, és a dir, bon rotllo, cosmopolitisme, gust de barri, experiència, gastronomia local, amor i respecte per la vida a la ciutat
Aquestes accions no responen a una política comunicacional destinada a la captació de nous usuaris/clients. En una situació de gairebé monopoli com la que gaudeix Airbnb, així com diverses altres de les anomenades plataformes col·laboratives en diferents sectors, les principals amenaces als seus negocis se situen fora del sagrat perímetre del mercat. Si per una banda s’acrediten discretes però intenses activitats de lobbying en els salons del poder legislatiu, de l’altra cal convèncer l’opinió publica de les virtuts del model i exhortar-les a acceptar eventuals canvis en la regulació favorables a la causa.
Per dur els ciutadans a empatitzar amb els capdavanters d’aquesta revolució, el relat ha de ser necessàriament depurat de tot element de conflicte. D’aquesta manera, es magnifiquen les sinergies que l’anomenat home sharing suposadament és capaç de despertar. Es tracta de suggerir una situació de win-win on ningú perd res i tots, d’una manera o altra, tenen alguna cosa a guanyar, encara que sigui el mer consol de contribuir a un món millor. De fet, un dels principals reptes de la retòrica col·laborativa ha estat, precisament, amagar darrere de referències col·lectives –el barri, la comunitat, els veïns, la ciutat– el caràcter profundament individualista de les pràctiques de lloguer turístic, així com la càrrega de conflicte que la seva popularització comporta en el marc d’un mercat de l’habitatge ja de per si conflictiu a Barcelona. Un repte ambiciós però cada vegada més necessari per tornar a redreçar la opinió pública, que en aquests anys ha pogut veure com l’explosió del fenomen Airbnb ha coincidit amb una etapa d’intensa acceleració i generació de beneficis per part del sector immobiliari de la ciutat.
Un dels principals reptes de la retòrica col·laborativa ha estat, precisament, amagar darrere de referències col·lectives –el barri, la comunitat, els veïns, la ciutat– el caràcter profundament individualista de les pràctiques de lloguer turístic, així com la càrrega de conflicte que la seva popularització comporta en el mercat de l’habitatge
Podríem discutir fins a la sacietat què va ser primer, si els canvis en la demanda per part dels turistes –és a dir, la recerca d’horitzons que, finalment, no estaven en platges llunyanes i destinacions exòtiques, sinó als carrers i places de molts dels barris populars de les ciutats– o si el que suposa Airbnb és un nou camí, en forma de vida quotidiana, pel que pugui discórrer un Capital –en majúscules– en recerca sempre de noves inversions que garanteixin retorns cada vegada més alts.
Del que no hi ha cap dubte és que, quan Airbnb es presenta a Barcelona amb el seu millor vestit en un intent per reconciliar-se amb la ciutat i reclamant el dret de tots a compartir-la, en realitat el que està proclamant és la possibilitat de la seva venda. Estimar-se Barcelona no és compartir-la amb el món, sinó desmercantilitzar la seva vida social i facilitar l’existència de la seva gent.
