Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Com han vençut al feixisme a Grècia

Alba Daurada, partit d'extrema dreta grec, està venent les seves seus i ni tan sols el seu web està ja en funcionament

Seu d'Alba Daurada al barri atenenc de Larissa amb la imatge de dos militants seus assassinats a trets / Álvaro Minguito

El moviment antifeixista ha derrotat a Alba Daurada. Poques vegades es pot afirmar amb tal contundència quelcom així però Alba Daurada ja és història. El seu web oficial va deixar de funcionar fa setmanes. Les oficines del que fins fa poc eren les seves seus estan en venda. Entre elles, la seva caserna general de l’avinguda Mesogeion i la seu del Pireu des d’on es van coordinar atacs durant anys, inclòs el que va acabar amb l’assassinat del cantant antifa Pavlos Fyssas, conegut com a ‘Killah P.’.

Alba Daurada ha passat de ser la tercera força parlamentària a no tenir representació en l’hemicicle. Les eleccions recents —europees, municipals i legislatives— van ser desastroses, només van obtenir un eurodiputat, Yanis Lagos, que es va donar de baixa de l’organització amb la intenció de fundar un altre partit sense molt d’èxit —la seva presentació va ser cancel·lada perquè algunes de les persones anunciades en l’acte van rebutjar participar—. Lagos va ser qui va donar l’ordre de matar a Fyssas, segons les proves aportades per la família al judici. Està, com tota la cúpula neonazi, pendent d’una possible sentència que li podria suposar molts anys de presó.

Un detall que oblida sovint qui compara Alba Daurada amb Vox o qualsevol altre partit ultraconservador és que aquests eren una estructura paramilitar que va perpetrar atacs organitzats i sistemàtics perquè feia un ús sistemàtic i instrumental de la violència

La derrota d’Alba Daurada va molt més enllà d’una simple patacada electoral. Alba Daurada no és —no era— un partit polític. Era una organització paramilitar neonazi creada a imatge de les SA hitlerianes. Les conseqüències de la seva desaparició van molt més enllà del Parlament. Refugiats, persones trans, militants d’esquerres, migrants, persones de color… Són milions les persones que ara caminen més tranquil·les pels carrers de Grècia. Aquest és un detall que oblida sovint qui compara Alba Daurada amb Vox o qualsevol altre partit ultraconservador. Alba Daurada no era això, era una estructura paramilitar que va perpetrar atacs organitzats i sistemàtics perquè feia un ús sistemàtic i instrumental de la violència.

Igual que les seves conseqüències transcendeixen al Parlament, les raons de la seva derrota cal buscar-les més enllà de la lògica electoral. És cert que la falta de fons derivada del seu fracàs electoral ha estat la gota que ha fet vessar el got, però el got estava ja ple gràcies a l’incansable moviment antifeixista que ha assetjat Alba Daurada per terra, mar i aire.


Les estratègies antifeixistes

En el capítol dedicat a Alba Daurada en el llibre Epidèmia Ultra: L’ona reaccionària que contagia a Europa (autoeditat, 2019), a més d’un repàs històric més profund sobre aquesta organització neonazi, perfilo les quatre línies estratègiques amb les quals ha actuat l’antifeixisme hel·lè: les mobilitzacions massives, les plataformes àmplies, la persecució judicial i la confrontació de carrer. La classificació només té per objectiu facilitar l’explicació i, per descomptat, no es tracta de triar entre elles. Han funcionat perquè es van fer totes alhora.

Les mobilitzacions massives han estat habituals durant l’últim lustre. Els carrers d’Atenes, Salònica i altres ciutats s’han omplert de milers de persones moltes vegades per a lluitar contra el feixisme, contra el racisme, a favor de refugiades i migrants. La data més òbvia del calendari antifa és el 18 de setembre, aniversari de l’assassinat de Pavlos Fyssas. Però no és, ni de bon tros, l’únic dia que hi ha hagut manifestacions multitudinàries.

Hi ha diverses coordinadores antifeixistes. S’organitzen per barris i el seu objectiu és que, en el dia a dia, més enllà de les cites multitudinàries, els feixistes sentin que no tenen espai. Creuen que la força del moviment no resideix només en accions massives i espectaculars, sinó en esdevenir una gota malaia contra Alba Daurada. En tot moment, a cada barri. Només els anys 2017 i 2018, aquesta pressió constant va aconseguir forçar el tancament de 32 seus d’aquest partit a l’àrea metropolitana d’Atenes. Convocaven manifestacions gairebé cada setmana en les quals participava gent de totes les edats. Solien ser manifestacions tranquil·les que no acabaven en disturbis. Organitzaven xerrades, encartellades, actes petits i posaven en marxa comitès locals. És la part més copiosa i més distribuïda del moviment. La més transversal.

L’antifeixisme grec és una força de xoc al carrer, ja que una part substancial del moviment ha decidit no delegar la defensa dels espais antifeixistes, ni dels barris, en mans d’una policia que ha demostrat moltes vegades que simpatitzava o col·laborava amb els neonazis

D’altra banda, hi ha equips d’advocats que s’han dedicat a cosir a querelles als líders i als matons nazis. Advocats que, després, han exercit l’acusació en els processos penals contra Alba Daurada. Especialment en el macrojudici que vol demostrar que no són un partit polític sinó una organització paramilitar. Un judici que ha complert ja quatre anys de vistes, amb la complexitat que això implica: centenars de testimonis, centenars d’hores d’enregistraments, milers de folis com a prova testifical, advocats dedicats de manera gairebé exclusiva, organitzacions que prenen acta de cadascuna de les sessions, col·lectius que informen puntualment sobre com aquestes transcorren, etc. Però no només ha estat el macrojudici, la intenció ha estat perseguir-los per tots i cadascun dels atacs que han perpetrat.

I, a més, l’antifeixisme grec és una força de xoc al carrer. Una part substancial del moviment ha decidit no delegar la defensa dels espais antifeixistes, ni dels barris, en mans d’una policia que ha demostrat moltes vegades que simpatitzava o col·laborava amb els neonazis. Es va convertir en habitual la imatge de cordons de seguretat formats per centenars de militants amb cascos i bastons disposats a enfrontar-se cos a cos amb els nazis. Un exemple d’això és el centre social Distomo, situat a Agios Panteleimonas, la plaça que un dia va ser el bastió d’Alba Daurada. Allí és on els nazis feien el seu repartiment de menjar “només per a grecs”, les “donacions de sang hel·lena” o la clausura dels gronxadors per evitar que la canalla grega es barregés amb la descendència de les migrants. L’obertura d’un centre social antifeixista allí es va aconseguir, literalment, a hòsties. Va haver-hi baralles, enfrontaments contra feixistes i policies, antifeixistes torturades per policies que, a comissaria, s’identificaven a si mateixos com a membres d’Alba Daurada. L’expressió “sagn, suor i llàgrimes” se sol usar com a metàfora. Aquí no.

Hi ha un altre fet que, sens dubte, va influir en el fet que Alba Daurada tingués menys presència al carrer. Però és quelcom del que les antifeixistes no solen parlar en públic, per les implicacions legals i ètiques que planteja. L’1 de novembre de 2013, mes i mig després de l’assassinat de Pavlos Fyssas, una moto es va detenir junt la seu d’Alba Daurada de Neo Iraklio, perifèria d’Atenes. Dues persones amb cascos es van baixar d’ella i van disparar contra quatre neonazis que estaven a la porta de la seu. Alexandros Gerontas va ser ferit de bala però va aconseguir escapar. Un altre dels quatre va aconseguir ficar-se a la seu i salvar la seva vida. Yorgos Fountoulis, de 27 anys, i Manolis Kapelonis, de 22, van morir a l’acte. Els assaltants van disparar tretze bales. Va ser una execució completament aleatòria perquè el missatge quedés clar: qualsevol membre d’Alba Daurada seria objectiu potencial a partir de llavors, no només els que ostentaven càrrecs de responsabilitat. Els autors mai van ser identificats. Des de llavors, les seus d’Alba Daurada es van convertir en fortaleses a les quals entraven els seus membres, però no llocs que congreguessin partidaris.


I ara què?

La dissolució d’Alba Daurada no significa la desaparició de l’extrema dreta a Grècia. Un dels partits ultraconservadors històrics, LAOS, es va integrar a Nova Democràcia i varis dels seus dirigents són ministres en el nou govern.

El ministre d’agricultura, Makis Voridis, va ser el secretari general de les joventuts de l’EPEN, el partit feixista fundat pel coronel Yorgos Papadópoulos després de la dictadura militar. Voridis va coincidir allí amb Nikos Mijaloliakos, cabdill d’Alba Daura. A la foto més coneguda de Voridis de jove, l’any 1985, porta una destral durant l’atac d’un esquadró feixista a estudiants d’esquerra.

Adonis Yeoryiadis és un altre dels ministres provinents de LAOS. En la seva etapa anterior com a ministre, durant els anys més durs de la crisi, va eliminar la universalitat de la sanitat pública i va privar de la mateixa al 25% més pobre de la població.

Kyriakos Velopoulos també era dirigent de LAOS però en comptes d’integrar-se al partit del govern, Nova Democràcia, va fundar el partit Solució Grega, que a les eleccions parlamentàries de 2019 va entrar per primera vegada al Consell dels Hel·lens amb un 3,7% dels vots i deu diputats

Kyriakos Velopoulos també era dirigent de LAOS. En comptes d’integrar-se a Nova Democràcia, va fundar el partit Solució Grega. És nacionalista, euroescèptic, pro-rus i pròxim a l’església ortodoxa. Una combinació extravagant, una espècie de Salvini si no fos perquè Salvini és un heretge catòlic per als ortodoxos. A les eleccions parlamentàries de 2019, Solució Grega va entrar per primera vegada al Consell dels Hel·lens amb un 3,7% dels vots i deu diputats.

Davant aquest panorama, elements ultraconservadors al govern i irrupció d’un nou partit fatxa, hi ha qui ha afirmat que la desaparició d’Alba Daurada és un simple transvasament de vots però l’extrema dreta continua suposant el mateix problema. És una anàlisi completament errònia. Com hem repetit, Alba Daurada no era un partit polític ultraconservador, era una organització paramilitar neonazi. No té res a veure, en aquest sentit, ni amb Solució Grega ni amb, per exemple, Vox. Entendre els matisos i les diferències internes de l’extrema dreta és fonamental. Sense una anàlisi rigorosa del neofeixisme tota estratègia antifeixista serà inútil.

L’espai que ocupava Alba Daurada queda orfe. No hi ha, ara com ara, cap organització tan ben estructurada, tan extremista i tan ben connectada amb l”Estat profund’ com ho estava Alba Daurada. En el curt termini, com a molt, es reforçaran alguns dels grupuscles neofeixistes la capacitat d’incidència dels quals es limita a perpetrar atemptats menors o atacs aïllats.

Les victòries no cauen de cel. Aquesta ha costat un esforç terrible i s’ha pagat un preu brutal en termes de morts, ferits i encausats per enfrontar-se als nazis. Cal celebrar-ho com mereix perquè un moviment que no reconeix ni celebra les victòries està destinat a la derrota. No van passar; no passaran.


Article publicat originalment a El Salto Diario