Comprar, expulsar, reformar i vendre

'La Directa' revela el nom d'una desena d'empreses que estan comprant blocs sencers amb llogateres a l’àrea metropolitana de Barcelona. El marge de negoci és tan gran com la desprotecció de les inquilines, que s'organitzen per no ser expulsades

Vauras Investment, Norvet Negotial, Elix Delta, Varia, Optimum RE Spain o MkPremium. La majoria són noms desconeguts i pocs exhibeixen rètols al carrer o es publiciten als mitjans de comunicació. Operen sigil·losament, però estan generant un degoteig de desnonaments invisibles. Rastregen –directament o a través d’altres empreses– els immobles de l’àrea metropolitana de Barcelona i, quan localitzen una oportunitat de negoci, els compren amb les inquilines a dins. Ho diuen elles mateixes: “Generem valor i venem”. Per generar aquest valor, algunes senzillament compren i venen, d’altres han d’aconseguir buidar els blocs i també n’hi ha que s’ocupen de fer reformes.

Les veïnes de Leiva 37 s'organitzen perquè Vauras Investment no les faci fora de casa / Victor Serri

 


El fons d’origen finès Vauras Investment –que ha rebutjat respondre les preguntes de la Directa– té almenys setze blocs d’habitatges a la ciutat de Barcelona, segons dades del Registre de la Propietat. Norvet, que busca edificis per reformar-los i vendre’ls, n’exposa una desena al seu web, però ja s’hauria desfet de la meitat. La cartera de negoci d'Elix Delta i les seves filials ha sumat una vintena d'immobles des de 2013, tres dels quals en fase de buidatge d'inquilines en l'actualitat. I el fons d’inversió Varia –amb matriu a Luxemburg– inclou un mínim de dinou edificis, majoritàriament d’habitatges, a la seva cartera. La més coneguda per la seva presència mediàtica, MkPremium, ha arribat a comprar 39 blocs sencers; actualment, en té nou a Barcelona (si hi sumem les tres finques de Tigre 12 SL, filial de l’empresa) i disset pisos a l’Hospitalet de Llobregat.

Les empreses inversores acaparen un 43% de la compra de pisos a Barcelona, xifra que es dispara fins al 86% al Gòtic

En conjunt, les empreses inversores ja acaparen un 43% de la compra de pisos a Barcelona, segons es desprèn de l’Informe sobre el mercat de l’habitatge elaborat pel Grup Tecnocasa i la Universitat Pompeu Fabra. A barris com el Gòtic, el Born o la Barceloneta –al districte de Ciutat Vella–, el percentatge de pisos destinats a la inversió es dispara fins a més del 80%. L’oportunitat de negoci és llaminera, ho assenyala el mateix Banc d’Espanya: ni bons de l’Estat ni borsa ni dipòsits bancaris, la millor inversió és l’habitatge, que ofereix un 8,8% de rendibilitat. Per això atreu empreses d'arreu del món.

Elix, una empresa catalana liderada per Jaime Lacasa, compra i reforma edificis sencers a Barcelona des de l’any 2003, però darrerament ha accelerat el ritme. Al barri del Poblenou, va comprar una finca al carrer de l’Amistat i en va expulsar les llogateres. Ara, és un edifici de pisos de luxe, que es venen per 500.000 euros. Però també hi ha empreses amb seu fiscal a Luxemburg, Varia, o seu social als Estats Units, Optimum Re Spain, que actualment té catorze grans edificis a la ciutat i ha tancat una aliança amb la firma inversora estatunidenca BlueMountain Capital Management –creada per un exdirectiu de JP Morgan– per sortir a borsa.

Almenys quatre societats –Varia, Caso Patrimonio, Galla Inv i Lesing LWP Spain– tenen vincles amb paradisos fiscals

Precisament, l’economista Albert Recio compara el modus operandi d’aquestes empreses amb determinades operacions de borsa: “Pots invertir a llarg termini i cada any obtindràs un rendiment o buscar el negoci ràpid i comprar i vendre accions a curt termini aprofitant una tendència inflacionista”. Quan hi ha expectatives d’increment de preus –afegeix–, es poden obtenir plusvàlues notables únicament amb la compra-venda. És el que es coneix com a pase en l’argot del sector. Localitzar, comprar, buidar, reformar i vendre són els verbs que configuren la cadena de la inversió immobiliària, que travessa especialment Barcelona. En totes aquestes operacions, hi intervenen diferents empreses; cadascuna té la seva funció. A més, del rastreig fet per la Directa, es desprèn que almenys quatre d’elles tenen relació amb paradisos fiscals: Varia i Caso Patrimonio Iberia SL, amb seu a Luxemburg; Galla Inv –clienta d’MkPremium–, amb vincles financers a l’illa britànica de Man, i Lesing LWP Spain SL, amb seu a Malta.


Metodologies d'expulsió

Els immobles del carrer Leiva 37 o l’avinguda del Paral·lel 101 bis estan en mans de Vauras, la Casa dels Cargols d’Entença 2 ja és propietat d’ActualPlus i l’edifici del carrer de l’Amistat 14 o el bloc del carrer Parlament 1-3, de moment, estan controlats per Elix. Tard o d’hora, aquests edificis i la resta d’immobles d’algunes de les principals empreses inversores localitzades per la Directa es buidaran d’inquilines; és qüestió de temps. Si l’empresa se cenyeix al que estipula la llei, enviarà un burofax a les llogateres un mes abans que acabi el contracte de lloguer vigent per advertir-les que no hi haurà renovació.

La majoria de vegades no hi ha cap marge per a la negociació. És el cas del bloc del carrer Murillo 12 del Poble-sec, d’on ja han estat expulsades la majoria de veïnes. Només en resisteixen quatre, que encara tenen el contracte de lloguer vigent i no han acceptat diners a canvi de marxar. L’empresa Norvet Negotial –també propietària de l’edifici de Josep Torres 20, l’antiga casa okupada Can Dimoni, on va intervenir Desokupa– va oferir 5.000 euros a Feliciano Esteves perquè abandonés casa seva abans del juliol, quan finalitza el contracte. El llogater, que viu amb els seus dos fills menors d’edat, assegura que només li donaven quinze dies per fer la mudança.

Per la seva banda, MkPremium es vanta d’haver arribat a molts acords econòmics d’aquest tipus amb les llogateres. L’empresa, que acaba d’interposar una denúncia contra la regidora del districte barceloní de Ciutat Vella Gala Pin per acusar la societat de coaccionar algunes veïnes a Els Matins de TV3, defensa que es tracta d’un acord entre dues parts i que és totalment legal. El cas del carrer Lancaster 13 ha transcendit perquè les veïnes que hi queden –l’Ahmed, la Rita i una criatura– asseguren que no els estan cobrant el lloguer i ja les han denunciat per impagament. L’advocada de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) Laura González assegura que és una pràctica estesa a la qual cal respondre: “Si no et passen el cobrament perquè ho tens domiciliat, has d’efectuar un gir postal. Segurament, te’l retornaran i, llavors, has d’anar al jutjat a consignar les rendes”. Basant-se en la casuística que arriba a la FAVB, descriu: “Quan deixes de fer la gestió, l’empresa et dóna uns mesos de tranquil·litat i, al cap d’un temps, et diu que fa mesos que no pagues el lloguer i recorre als jutjats”.

/ Gerard Casadevall i Andreu Blanch

 


El cas del carrer Lancaster no és únic a Ciutat Vella, un districte que, per la vulnerabilitat dels edificis i la seva població precaritzada, es troba sotmès a una gran pressió immobiliària. Pin explica que s’estan materialitzant moltes operacions de compra-venda d’immobles habitats per “veïns amb perfils vulnerables” amb l’objectiu de buidar-los, “per la via dels enganys, l’oferiment de diners o ambdues coses”. Una de les més actives és MkPremium, que ha arribat a comprar disset edificis al districte. L’empresa dels germans Leyva fa d’intermediària –compra i buida– i, en alguns casos, denuncia la regidora, “ha arribat a rescindir algun contracte quan ja no era propietària del bloc”. De moment, el consistori assegura que ha interposat una sanció a l’empresa –que oscil·la entre els 9.000 i els 90.000 euros– per manca de conservació de la finca del carrer Lancaster i que té un altre expedient obert per obres no legalitzades. La firma no ha contestat les preguntes de la Directa.

Altres societats, aparentment, actuen amb més paciència i esperen que venci l’acord escrit. Al carrer Leiva 37, al barri d’Hostafrancs, viuen un compte enrere. Vauras Investment, a través de l’administrador de finques, ja ha comunicat a algunes veïnes que no renovarà els contractes de lloguer. L’empresari Bernat Palau de Belza, apoderat de la firma inversora i un dels principals accionistes del RCD Espanyol, és l’encarregat de l’operació. Al carrer Entença número 2 del barri de Sant Antoni, el procés està més avançat. Han rescindit el contracte a algunes veïnes i, a d’altres, els venç la tardor de 2017 o la primavera de 2018. Tot i que fa prop de quatre mesos que ActualPlus –que majoritàriament és propietària de blocs d’oficines o comercials– va comprar l’immoble, aquest apareix en venda al portal Idealista a través de l’agència Judith Strub per 3,9 milions d’euros, fet que significa que la propietària actual és una empresa intermediària.

El consistori assegura que ha interposat una sanció a MkPremium per manca de conservació de la finca del carrer Lancaster i que té un altre expedient obert per obres no legalitzades

Només al barri de Sant Antoni, entre 2017 i 2019, s’han de renovar més de 3.500 contractes de lloguer. Vladimir Olivella, membre de l'assemblea Fem Sant Antoni, preveu que els casos d’expulsió per no renovació o increment del lloguer es dispararan: “Ara, tenim més de vint casos, incloent el veïnat dels tres edificis”, en referència a Entença 2, Comte Borrell 18 i Parlament 1-3. Per buidar els blocs, descriu, les empreses estan utilitzant tot tipus de procediments: “Oferir diners per abandonar l’habitatge abans d’acabar el contracte, retornar rebuts –sobretot a rendes antigues– o fer mobbing deixant que els edificis es vagin deteriorant, desenvolupant obres molt llargues, no denunciant ocupacions conflictives o pressionant els llogaters”. Lali C. de Puig, per exemple, veïna del carrer Parlament 1-3, a qui Elix ja ha comunicat que ha de marxar, denuncia que fa cinc anys que estan fent obres i ara tornen a arreglar la façana.

No hi ha dades sobre el nombre d’edificis sencers en mans d’empreses inversores, però, segons la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, actualment, el 25% dels contractes de lloguer corresponen a edificis d’un únic propietari, que poden ser societats o persones físiques.


Increment dels desnonaments

Les xifres del Consell General del Poder Judicial de 2016 evidencien que els desnonaments de llogateres han augmentat fins a arribar a representar més de la meitat del total. A Catalunya, el territori amb més llançaments, d’un total de 14.069, 8.971 –un 63,8%– són derivats de la llei d’arrendaments urbans. La proporció té rèpliques: al País Valencià, de 9.635, 4.056 són de lloguer; a les Illes, 1.468 de 2.291. Les dades són un clar termòmetre de la vulnerabilitat de les inquilines, però no contemplen aquelles persones que, de sobte, reben el burofax quan finalitza el contracte de lloguer o les que, per poder-se quedar a casa, haurien de pagar molt més del que poden assumir. De quantes persones es tracta? Només rastrejant 22 empreses que bàsicament operen a Barcelona i l’Hospitalet, estem parlant de 88 immobles residencials. Si partim d’una mitjana de quinze habitatges per edifici i de dues habitants per llar, més de 2.600 persones han estat o seran expulsades de casa seva i hauran de marxar del barri o, fins i tot, de la ciutat.

Manifestació contra la gentrificació el 28 de gener de 2017 / VICTOR SERRI


Trobar un altre lloc per viure no serà fàcil perquè els lloguers pugen a tot arreu, encara que amb diferent intensitat. La Secretaria d’Habitatge de la Generalitat, basant-se en les dades de l’Incasòl, assenyala que la renda mitjana dels contractes signats durant el 2016 a Catalunya incrementa un 6,8% respecte a l’any anterior. A Barcelona, ho fa un 9,01% i, al Baix Llobregat, un 5,1%. Alhora, hi ha portals immobiliaris que marquen increments de més del 16% a la província de Barcelona. Albert Recio ho compara amb quan es llança una pedra a l’aigua: “Hi ha un epicentre, però l’onada especulativa es va expandint cap a altres bandes”.

Des de fa tres anys, Cristina Mas viu amb la seva parella i una criatura petita al passeig Lluís Companys. Recentment, va finalitzar el contracte de lloguer de tres anys i la propietat li exigeix un increment del 27% mensual. Dels 900 euros que pagava, passaria a pagar-ne 1.150. “Amb aquesta pujada –es va preguntar Mas–, almenys obtindré alguna millora, no?”, però no hi havia cap contrapartida i van decidir marxar: “Si ens estiguéssim d’altres coses, amb esforç, podríem pagar-ho... però no em dóna la gana”. A la pujada de lloguer, havien de sumar-hi el diferencial de la fiança –200 euros–, mig mes per a l’administrador, l’impost de transmissió patrimonial, l’IVA i la redacció del nou contracte: prop de 1.300 euros. Mas s’ha vist abocada a canviar de barri, però hi ha altra gent que haurà de marxar encara més lluny.

Sílvia, del bloc d’Entença 2, marxa aviat a Santa Coloma de Gramenet; Yelel –del mateix edifici– està buscant habitatge en algun poble i David Belzunce de l’Hospitalet ja està cercant una alternativa al Prat

Sílvia, del bloc d’Entença 2, marxa aviat a Santa Coloma de Gramenet; Yelel –del mateix edifici– està buscant habitatge en algun poble de Catalunya, i David Belzunce i la seva parella –que viuen a l’Hospitalet– ja estan cercant una alternativa al Prat. Al barri de Sant Josep –que forma part del projecte de reconversió en “districte cultural”–, els preus s’han disparat i el propietari exigia 200 euros addicionals al mes a Belzunce. Davant la problemàtica, el col·lectiu Akelharre ha fet una crida perquè les persones que estan patint situacions similars es posin en contacte amb el grup i, de moment, ja té constància de tres blocs comprats per inversores a l’Hospitalet.

Tant la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona com la de Sabadell, l’Hospitalet i Manresa coincideixen a assenyalar que la problemàtica dels lloguers no para de créixer. A Barcelona, és més evident: el 43,3% dels desnonaments aturats són de lloguers, el 19,5% d’hipoteques i el 37,2% d’ocupacions. El portaveu de la PAH a la ciutat, Carlos Macías, puntualitza que, des de fa mig any, també els han anat arribant veïns i veïnes de blocs sencers a qui estan fent fora.

A l’illa d’Eivissa, els arrendaments estan pels núvols i les propietàries estan substituint inquilines per turistes. Ara que s’apropa la temporada d’estiu, llogar per dies és un gran negoci

Barcelona –i, per extensió, l’àrea metropolitana– és la punta de llança de la inversió immobiliària; un factor que propicia aquest procés és el fet que hagi esdevingut un dels principals destins turístics mundials. De fet, una part de les empreses que compren pisos els converteixen en apartaments per a turistes o en habitatges de luxe. A més de Madrid, però en menor mesura, el boom del lloguer i l’aterratge d’empreses inversores també es percep a altres poblacions dels Països Catalans. A València, explica Aràdia Ruiz, advocada de la cooperativa de mediació i advocacia El Rogle: “En l’últim trimestre, hem notat un auge de persones que han vingut amb problemes de lloguer”. Majoritàriament, descriu Ruiz, es tracta de gent amb “contractes relativament antics, a qui el propietari apuja l’arrendament quan s’extingeix el contracte”. En general, puntualitza, són “persones aturades de llarga durada o gent que té una pensió xicoteta perquè és major de 55 anys; i això les porta a un desnonament segur”. És el cas d’un veí que fa 27 anys que viu en un pis del barri de Benicalap a qui volen incrementar cent euros el lloguer, tot i que només percep una pensió de 360 euros al mes.

A l’illa d’Eivissa, els arrendaments estan pels núvols i les propietàries estan substituint inquilines per turistes. Ara que s’apropa la temporada d’estiu, llogar per dies és un gran negoci. Mariana Ribeiro viu amb el seu company i dos fills a Sant Miquel de Balansat i, el mes de febrer passat, el seu lloguer va passar de 700 a 1.200 euros. Sorpresa, va intentar trobar una llar alternativa, però el panorama a l’illa, assegura, és desolador i ha hagut d’assumir l’increment “amb moltes dificultats”. No és una excepció. L’advocat de la Plataforma d’Afectats pels Lloguers Sergi Carrasco denuncia que estan fent fora molta gent. “Ens arriben entre tres i sis casos al dia. Hem documentat coaccions, amenaces i intents per rescindir el contracte abans d’hora”, detalla.


La llei: inquilines a la intempèrie

De nord a sud i d’est a oest, l’Estat espanyol es regeix per la llei d’arrendaments urbans (LAU), reformada el 2013, precisament pocs mesos després que la banca es veiés obligada a cedir prop de 6.000 pisos per a persones desnonades al Fons Social d’Habitatge estatal. Justament quan les entitats financeres es veien abocades al negoci del lloguer, el govern de Mariano Rajoy va modificar la llei. Un canvis que, per a Carme Trilla, presidenta de la Fundació Hàbitat 3, “els operadors clàssics de lloguer mai no havien demanat”.

Un dels aspectes més polèmics va ser la retallada dels anys de contracte de cinc a tres. Precisament, el 6 de juny passat va fer tres anys de l’entrada en vigor de la reforma i ja s’han començat a rescindir contractes. Temporalment, hi ha una coincidència absoluta amb l’augment de compres d’edificis amb inquilines a dins per part d’empreses inversores. A més de reduir la durada dels anys de contracte, així com dels de pròrroga, la reforma va deixar de blindar l’augment anual de la renda a través de l’IPC. La nova LAU “deixa molt més marge a la voluntat de les parts respecte a la llei del 94”, explica l’advocada Laura González. Un fet que, sovint, s’acaba traduint en condicions abusives amb lletra menuda al contracte o amb una manca de concreció, fet que obliga a negociar amb la propietat cada any. La negociació, però, subratlla Gerard Hernández, portaveu de l’Associació de Consumidors en Acció de Catalunya-FACUA, és desigual perquè “el llogater és la part feble i, si no accepta les condicions, hi ha cua”. La federació d’associacions de consumidors detecta un increment de consultes, queixes i reclamacions relacionades amb el venciment de contractes i amb condicions abusives.

“Les entitats financeres –assegura Guillem Fernàndez de la cooperativa de finances ètiques Coop57– van imposar la LAU i han convertit el lloguer en un nou nínxol de negoci creant les seves pròpies estructures per actuar, per via directa, amb empreses immobiliàries com Servihabitat, Anida o Solvia o, per via indirecta, mitjançant Socimis i fons d’inversió”. Actualment, Santander i CaixaBank participen a la Socimi Uro Property; Bankinter, a Ores Socimi, i, fins fa poc, Banc de Sabadell participava a Sabadell Patrimonio. Es tracta d’un tipus de societats destinades a la gestió d’immobles de lloguer que pràcticament no tributen.


Com posar fre al mercat

Hi ha un cert consens entre diferents actors que la reforma de la LAU s’hauria de retrotreure. Fins i tot, puntualitza l’exsecretària d’habitatge Carme Trilla, amb els agents de la propietat immobiliària (API). Així mateix, Òscar Gorgues, gerent de la Cambra de Propietat Urbana de Barcelona, reconeix que una durada dels contractes de cinc anys “no distorsiona un mercat estable” i, per tant, creu que “aquesta modificació no era estrictament necessària”.

La història certifica el marge de maniobra de la llei estatal per influir sobre els preus del mercat: la LAU de 1964 incloïa la congelació de rendes i la pròrroga forçosa. Tot i que la Generalitat de Catalunya s’escuda en el fet que no pot regular el preu del mercat perquè no té competències, Guillem Fernàndez recorda que podria elaborar una llei de lloguer pròpia, modificar normativa com el Codi Civil Català o la fiscalitat per via de l’Agència Tributària de Catalunya, donar la volta al registre de fiances i lloguers de l’Incasòl i potenciar o crear nous instruments.

La Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona estan elaborant un índex de preus de lloguer. Es tracta d’una eina orientativa per marcar un topall més precís, però que no serà d’obligat compliment

Ara per ara, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona estan elaborant un índex de preus de lloguer. Es tracta d’una eina orientativa per marcar un topall més precís, però que no serà d’obligat compliment. L’Agència de l’Habitatge de Catalunya matisa, però, que “també pot servir per crear estímuls fiscals o d’altres tipus als arrendaments que es fessin per sota dels índexs de lloguer per al territori concret”.

La llei d’habitatge de 2007 i els decrets posteriors contemplen altres instruments que, desplegats i amb recursos assignats, podrien incidir en el preu del mercat. Per una banda, l’Avalloguer –instrument gestionat per la Generalitat– com a garantia de cobrament per a la propietat si finalment hi ha desperfectes a l’immoble, a canvi de mantenir un preu més assequible. Ara per ara, si bé és cert que hi ha un decret de 2008 que l’incorpora, l’Incasòl el contempla per a rendes mensuals pactades de fins a 1.500 euros a la ciutat de Barcelona i de 1.200 a l’Hospitalet, és a dir, no defuig el preu del mercat.

Per altra banda i amb la finalitat d’ampliar el parc públic de lloguer –que actualment només arriba al 2% a Catalunya–, la llei de 2007 també contempla destinar reserves d’habitatges a preus assequibles a tota construcció en sòl urbà consolidat, a més de garantir el dret de tanteig i retracte a l’administració pública, és a dir, el dret de ser informada sobre les operacions de compra-venda de qualsevol immoble per poder optar a la compra. Fins ara, aquest dret estava acotat a unes zones concretes de Barcelona, però, el mes de gener, el ple de l’Ajuntament va aprovar impulsar els instruments necessaris per fer-lo extensible al conjunt de la ciutat, com succeeix a França, per exemple. Aquí, “van passant els anys i hem perdut oportunitats d’ampliar el parc públic d’habitatge”, lamenta Trilla.

Des dels municipis, a banda de les ajudes per al lloguer –que no influeixen sobre el preu del mercat, sinó que ajuden la inquilina a arribar-hi–, un dels instruments amb més ressò són les borses d’habitatge de lloguer, que es van introduir l’any 2005. Malgrat que, l’any 2006, Joan Ollé Bertrán, del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona, va arribar a qualificar-les d’“intent de sovietització del mercat del lloguer”, a la pràctica i amb variacions en funció del municipi, consisteix a oferir assegurances d’impagament i desperfectes o subvencions a l’IBI a les propietàries a canvi que ofereixin rendes per sota del preu del mercat. “És el que en alguns països s’anomenen immobiliàries socials i podrien ser immobiliàries públiques, tot i que no es va estendre mai com un servei per operacions de compra-venda”, explica Fernàndez. Alguns ajuntaments, com els de Sabadell o Granollers, estableixen que, per accedir-hi, la rebaixa del lloguer ha d’arribar a un mínim del 20%, però d’altres com Barcelona o l’Hospitalet no fixen el percentatge, sinó que és cada propietària qui negocia el preu. Tot i no imposar un límit de renda a la propietat, a canvi i en el marc de la campanya de promoció de la borsa Tu tens la clau, el consistori barceloní ofereix fins a 20.000 euros d’ajudes per pagar obres de rehabilitació a fons perdut. De moment, hi ha 734 pisos a la borsa, però el 2008 van arribar a haver-n’hi 1.150.

A Berlín, cap propietària no pot cobrar l'habitatge per sobre del 10% de la mitjana, nous contractes inclosos. A l’Estat francès, des de l’agost de 2015, la llei Alur limita les rendes mensuals dels lloguers a París

En tot cas, es tracta d’una quantitat de pisos que no representa ni el 2% dels 42.182 contractes signats a Barcelona el 2016. De fet, el 2015, es van signar 52 contractes nous de la borsa, quan hi havia més de 3.500 sol·licituds. Per contra, aquell mateix any, el mercat de lloguer va signar més de 40.000 contractes a la ciutat. Per a Fernàndez, si el programa es desenvolupa de manera testimonial, no té una incidència social rellevant, però, “si mitjancés més de la meitat dels contractes d’una ciutat, tindria un impacte directe sobre el preu del lloguer”.

Malgrat les limitacions que imposa la normativa estatal –en el cas de l’Estat espanyol, la LAU–, alguns països de l’entorn evidencien que hi ha camp per córrer. A Berlín, cap propietària no pot cobrar l’habitatge per sobre del 10% de la mitjana de la zona, un sostre que s’ha ampliat als nous contractes. A l’Estat francès, des de l’agost de 2015, la llei Alur limita les rendes mensuals dels lloguers a París, que, en aquest cas, no poden superar el 20% de la mitjana del barri.

-----------------------------------------------------------------

Lali C. de Puig
Carrer Parlament 1-3, Barcelona

"Fa cinc anys que fan obres, ens han martiritzat"

/ VICTOR SERRI


L’immoble del carrer Parlament 1-3, propietat de dues germanes, va passar a mans del grup de la família Renom Arboix Levante Capital fa quatre anys. Lali C. de Puig recorda que va ser aleshores quan van començar les obres: “Eren obres de poca qualitat, com a operació de neteja, i, simultàniament, van començar a fer fora la gent de dos en dos”. A més, afegeix, carregaven alguns imports de les reformes a la renda de les inquilines. El 22 de desembre de 2016, totes les veïnes que quedaven van rebre una carta certificada que anunciava un nou canvi de propietat. A partir d’aleshores, l’immoble era de l’empresa Elix Servicios Inmobiliarios, que es dedica a comprar edificis per rehabilitar i solars per edificar a Barcelona i Madrid. Només va passar una setmana i Lali, que té un contracte de l’any 90 que li han anat renovant, va rebre el burofax. Quan el van enviar, no hi era perquè feia vacances de Nadal i no va poder recollir la mala notícia a Correus fins a mitjan gener. Només tenia quinze dies per marxar. “A tots ens avisen tan sols un mes abans que acabi el contracte”, denuncia Lali. Tot i que, al veí de sota, el contracte se li acabava el 31 de març, també van esgotar el temps al màxim a l'hora d'avisar-lo. Quan va trucar a l’administrador de finques per demanar explicacions, no va poder revertir la situació de cap manera. Recentment, han rebut una carta que els comunica que arreglaran la façana, tot i que ja ho havien fet, denuncia Lali: “Fa cinc anys que fan obres, ens han martiritzat. Ara tornaran a posar una bastida a la façana, tot i que la van restaurar fa poc”. Al bloc, hi ha dues inquilines amb contractes indefinits i Lali sospita que les obres són una estratègia per fer-les fora.

 

Mary Garcia i Ana Anguita
Carrer Rosich 7, l’Hospitalet de Llobregat

"Crec que volen fer pisos turístics i el meu serà el magatzem de les obres"

/ VICTOR SERRI


Poc després de la mort del propietari, els van comunicar, a través d’una carta, que l’edifici de cinc plantes del carrer Rosich número 7 de l’Hospitalet passava a mans de l’empresa DSG Pyramid Shanghai –segons consta al registre mercantil, amb només 3.000 euros de capital social–, administrada pel vicepresident de Mango i responsable d’aquesta multinacional catalana a la Xina, David Sancho Grau. L’empresari té la titularitat d’un altre edifici al carrer Diputació 193 de Barcelona, actualment en venda. “En un primer moment –relata Anna Anguita–, ens van dir que no ens farien fora quan acabessin els contractes”, però la tranquil·litat es va esvair de seguida. Quan s’apropava el final del primer, amb una trucada telefònica, els van comunicar que haurien de marxar. Mary Garcia, que viu amb el seu marit i dos fills, un d’ells menor d’edat, ja no té contracte vigent des del mes de març. Estan guanyant temps per trobar un pis que puguin pagar perquè ella no té feina i ell no té una ocupació estable. “Crec que volen fer pisos turístics”, explica Garcia. Diu que el seu pis s’utilitzarà com a magatzem per guardar el material destinat a la reforma de l’immoble i que, per tant, hi ha pressa per buidar-lo. Tot i que són pisos en mal estat, antics i amb goteres, paguen 500 euros al mes. “La nostra situació econòmica, sumada a l’increment dels preus a l’Hospitalet, dificulta molt que trobem un altre habitatge”. L’altra veïna, Anguita, té una mica més de marge perquè el seu contracte expira a finals d’octubre. L’empresa li ha dit que potser podria quedar-s’hi un temps més, però amb un increment mensual que podria rondar els 250 euros.

 

Yelel Cañas i Silvia Fraccaroli
Carrer Entença 2, Barcelona

"Trobar un pis a Barcelona és una guerra, marxem de la ciutat"

/ VICTOR SERRI


Se la coneix com a Casa dels Cargols per la decoració d’una part de la façana i, actualment, està en mans de l’empresa Actualplus, que té un altre edifici d’habitatges a la rambla de Fabra i Puig i una desena d’immobles d’oficines comercials i industrials a Barcelona, Badalona i l’Hospitalet de Llobregat. Emesa, la patrimonial del bufet d’advocats Quatrecasas, es va vendre l’edifici, però les inquilines mai no han arribat a una interlocució directa amb el nou propietari. En canvi, han anat rebent un degoteig de burofaxos que adverteixen que no els renovaran els contractes. L’administrador de finques Ollé Bertran va comunicar a Yelel Cañas i Silvia Fraccaroli que, a partir del novembre, no continuaran al pis “perquè la propietat vol arreglar la finca i tornar-la a vendre”. De fet, aquest bloc d’onze habitatges està en venda al portal immobiliari Idealista per 3,9 milions d’euros. Ara, la parella paga 760 euros al mes i trobar un pis en aquestes condicions a Barcelona “és una guerra, marxem de la ciutat”, es lamenta Yelel. “Vam anar a veure una casa per 700 euros –relata– i érem deu fent cua a la porta d’un àtic sense ascensor pràcticament inhabitable”. Molt afectada, una altra veïna explica que es veu obligada a marxar a Santa Coloma de Gramenet perquè ja li han anunciat que, el mes de setembre, quan farà tres anys que va signar el contracte, es queda al carrer: “No puc escollir quedar-me al barri perquè els preus estan disparats”. Abans que acabés el 2016, va anar a parlar amb l’administrador per mostrar la seva voluntat de renovar, però no li van donar cap resposta: “Em van dir que m’ho dirien un mes abans de la finalització del contracte”. I així va ser. Regint-se estrictament pel que marca la llei, a principis de febrer, va rebre la notificació. “Ha sigut molt dur –explica–, fa molts anys que visc al barri, és casa meva i hi tinc tots els meus vincles”.
 

Article publicat al número 429 de la 'Directa'
 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: