“Que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat”. Aquesta era la norma fundacional de la London Corresponding Society, de 1792, un dels primers nuclis del radicalisme democràtic modern. Era una idea simple i explosiva: la força política i social no neix de restringir qui forma part del poble, sinó d’eixamplar-lo. E. P. Thompson va veure en aquesta màxima una clau decisiva en la formació de la classe obrera anglesa: el trencament amb una política reservada a minories propietàries i l’aparició d’un “nosaltres” potencialment universal. Aquest principi –que el nostre nombre sigui il·limitat– marca una frontera ideològica que continua sent plenament vigent. A una banda, la tradició democràtica i obrera que entén la força com a capacitat col·lectiva; a l’altra, totes les variants de la política de l’escassetat, que expliquen la desigualtat no pel poder ni per la propietat, sinó per la quantitat de gent.
En els darrers anys, aquest segon marc ha tornat a guanyar presència entre sectors de l’esquerra. Sota formes noves –discursos sobre demografia, sostenibilitat, pressió migratòria o saturació dels serveis– reapareix una idea antiga: que hi ha “massa gent” i que aquest “massa” és, en última instància, el problema. La pobresa, la precarietat, l’encariment de l’habitatge o el col·lapse dels serveis públics són així reinterpretats no com el resultat d’un ordre econòmic, sinó com un efecte gairebé natural del nombre.
La idea que la quantitat de població produeix pobresa és una de les més persistents del pensament social modern. El raonament és antic: massa població pressiona els recursos, devalua el treball i genera desigualtat. Però, ja al segle XIX, Marx va mostrar que allò que Malthus anomenava “excés de població” no és un fet natural sinó un producte social: l’“exèrcit industrial de reserva” no el crea la biologia sinó el capital, mitjançant acomiadaments, automatització, subcontractació i polítiques migratòries dissenyades per disciplinar salaris.
Quan avui es diu que l’habitatge és car, que els salaris no arriben o que els serveis públics estan saturats perquè “som molts”, s’està naturalitzant allò que és polític: un model productiu basat en baixos costos laborals, un mercat d’habitatge convertit en actiu financer i un Estat que ha renunciat a regular i redistribuir. La demografia apareix així com una coartada que desplaça el conflicte fora del camp del poder.
La IA pot reduir jornades i fer créixer el benestar o concentrar poder i precaritzar encara més. No depèn de quants siguem, sinó de qui controla la tecnologia i amb quines normes
Hi ha lectures que atribueixen grans canvis socials a xocs demogràfics. La Pesta Negra (1346-1353) va provocar una reducció massiva de la població a Europa, però l’augment de les rendes camperoles registrades els segles següents no van ser el resultat automàtic d’una disponibilitat de recursos més elevada. Les elits feudals van reaccionar aviat intentant bloquejar qualsevol millora salarial mitjançant lleis repressives com el Statute of Labourers (1351), que congelava salaris, criminalitzava la mendicitat i restringia la mobilitat de la pagesia. La millora relativa de condicions només va arribar allà on hi va haver resistència, motins i revoltes.
A Catalunya, l’abolició de les servituds tampoc va ser el resultat d’una “llei de la física”, sinó d’un segle de conflictes remences que culminen en una decisió política: la Sentència Arbitral de Guadalupe de 1486. La història social no es mou per equilibris poblacionals, sinó per correlacions de forces.
Quasi cinc-cents anys més tard, la Catalunya del desarrollismo franquista és una prova empírica devastadora contra qualsevol lectura demogràfica del conflicte social. Entre els anys cinquanta i setanta del segle XX, comarques com el Baix Llobregat, el Barcelonès o el Vallès Occidental reben centenars de milers de treballadors procedents del camp andalús, extremeny i manxec. Ciutats com Tarragona –que gairebé triplica la població en pocs anys– o Girona també experimenten creixements vertiginosos.
Si el relat malthusià fos cert, aquell xoc demogràfic hauria d’haver destruït salaris, cohesió i capacitat col·lectiva. El que va passar va ser el contrari: és precisament en aquests territoris on el moviment obrer i veïnal esdevingué més dens i més combatiu. En barris sense serveis ni drets naixia un moviment veïnal que va reimaginar la ciutat; a les fàbriques es va construir un sindicalisme de classe; políticament, l’antifranquisme va esdevenir de masses. I sí: aquells treballadors van millorar el seu nivell de vida i el de tot el seu entorn. Perquè no, ni el nombre ni la demografia determinen el benestar: el que el determina és la força social organitzada.
La mateixa lògica apareix quan es barreja la por a la immigració amb la por a la intel·ligència artificial. La mecanització del primer capitalisme industrial va ser una reacció patronal davant l’augment de salaris i el poder dels oficis. El luddisme no va ser una guerra contra la tecnologia, sinó contra l’ús d’aquesta per abaixar salaris i destruir condicions de vida. Avui, la IA pot reduir jornades i augmentar benestar o pot concentrar poder i precaritzar encara més. El resultat no depèn de quants siguem, sinó de qui controla la tecnologia i amb quines normes.
El mateix passa amb la immigració. La recerca empírica mostra que els seus efectes sobre salaris i ocupació són petits o inexistents en agregat i que, quan hi ha tensions materials, aquestes tenen a veure sobretot amb l’habitatge, la precarietat i la manca de regulació. El relat que culpa els migrants serveix per desplaçar el conflicte lluny de qui acumula rendes i poder.
El conflicte material és real: l’habitatge és cada cop més car, el treball més precari i els serveis públics més tensionats. Però la seva causa no és quanta gent som, sinó com s’organitza l’economia i a qui serveix. Quan hi ha drets, organització i capacitat de negociació col·lectiva, no empobreix més gent: multiplica la força social. Quan no n’hi ha, la precarietat s’imposa encara que la població disminueixi.
Com recordava aquell vell radicalisme democràtic que va donar origen al moviment obrer modern, el poder dels de baix només creix quan el “nosaltres” s’eixampla. Per això, avui com ahir, cal continuar necessitant que el nombre dels nostres membres sigui il·limitat.
