El setembre de l’any 1936, al comitè revolucionari del barri de Gràcia de Barcelona s’hi celebrava un acte inusual. José Avellana i Lola Baños van contraure matrimoni en els termes que requeria l’excepcional clima polític del moment: prometent-se respecte pels seus ideals i fidelitat mútua. No van ser els únics. Gabriel Monteagudo i Teresa Serrano es van casar en el comitè revolucionari de Terrassa i José Sánchez i Isabel García a Badalona, a finals del mateix any. Després de les fórmules de rigor, i el “sí, vull”, el comitè els feia entrega del document segellat que els reconeixia com a acabats de casar. En alguns casos, l’himne “Hijos del pueblo” tancava la cerimònia.
En aquell context revolucionari, els sindicats, el centres a partir dels quals s’articulava la vida social i política de l’època, permetien a les parelles anarquistes casar-se sense que l’Església o l’Estat –per mitjà del matrimoni civil– formés part de l’equació amorosa. Des de la concepció llibertària, la família, l’amor i el sexe eren institucions carregades d’anacronismes, de revestiments burgesos i arcaics i calia, amb urgència, donar-los un nou enfocament, buscar estratègies i alternatives. Eren un nou front on batallar.
L’amor no sempre ha estat la llavor de la família, ni de bon tros. Alexandra Kol·lontai explicava que els llaços que unien les famílies camperoles eren econòmics, no pas romàntics. El mateix passava en les famílies burgeses, que tenien com a màxim objectiu la transmissió de capital per mitjà de la descendència legítima. El sentiment amorós, explica la revolucionària russa, es converteix en un eix vertebrador del matrimoni “quan la família deixa de ser una unitat de producció per convertir-se en una unitat de consum i en guardiana del capital acumulat”.
La monogàmia, a debat
Durant els anys de la Segona República i els posteriors a la insurrecció militar de juliol de 1936, als Països Catalans el moviment anarquista havia pres especial força i treballava per acabar amb les formes de l’ordre burgès, fet que incloïa, també, la manera en què aquest penetrava i organitzava la família i les relacions afectives i sexuals. La premsa llibertària debatia sobre una forma d’estimar que fos rupturista i que s’alineés amb l’esperit antiautoritari de la militància. En aquest sentit, l’amor lliure era una fórmula que feia prevaldre la llibertat individual per unir-se lliurement, per estimar i desitjar sense obstacles morals, polítics ni religiosos. Cal destacar, però, que en cap d’aquells debats s’inclou la possibilitat de parlar de relacions que no fossin heterosexuals.
Aquesta visió bevia de postulats naturistes i anarcoindividualistes com la “camaraderia amorosa” d’Émile Armand. L’assagista francès defensava un model de relacions basades en la llibertat sexual i el respecte mutu, defugint qualsevol esquema monògam, que relacionava amb la possessivitat i el control. Segons Armand, alliberant-se en la forma d’estimar, l’individu també s’alliberava socialment i políticament. L’amor lliure i les seves diferents formes no s’encotillaven en un reglament ni tenien cap finalitat que no fos la pràctica última de la llibertat.
L’amor lliure era una fórmula que feia prevaldre la llibertat individual per desitjar i unir-se sense obstacles morals, polítics ni religiosos. Però val a dir que en cap d’aquells debats es va incloure la possibilitat de relacions que no fossin heterosexuals
La realitat, però, és que aquesta opció no era la més comuna. Alguns sectors, des de la premsa àcrata, criticaven la possible deriva que podia prendre en una base social que consideraven que no estava preparada per una fórmula tan radical. En aquest sentit, proposaven l’anomenat “amor singular”, una unió monògama basada en els principis anarquistes de solidaritat, igualtat, compromís mutu i comunió física i sentimental.
L’historiador Alejando Lora Medina explica en l’article “El amor libre y las relaciones sentimentales en el anarquismo español” (revista Historia Contemporanea, Universitat del País Basc, 2019) que la difusió i la divulgació de les unions lliures superava la pràctica personal i, per això, des dels col·lectius de joves, ateneus i sindicats, es van mobilitzar per portar el debat a xerrades on la militància compartia experiències i dubtes. En son exemple, tal com recull l’autor de l’estudi, els actes celebrats al Sindicat de l’art fabril i tèxtil de Barcelona que organitzava l’Ateneu Llibertari del Clot sobre “La dona i l’amor”, en els quals es va apuntar que l’amor lliure era la veritable forma d’igualtat entre homes i dones. Altres activitats documentades van portar enunciats com “Amor lliure i higiene sexual”, “Amor i moral” o “Amor lliure i amor mercenari”.
Què hi deien les dones
Al IV Congrés de la CNT, celebrat a Saragossa el maig de 1936, ja s’havia abordat la qüestió de les relacions sexuals i la família. En una ponència es va recollir aquesta declaració: “El comunisme llibertari proclama l’amor lliure, sense més regulació que la voluntat de l’home i la dona”, tot i que l’organització donava llibertat perquè cadascú es relacionés com considerés, sempre que ho fes amb responsabilitat. En aquelles ponències, també es va fer palesa la preocupació per la situació econòmica i social d’inferioritat que tenien les dones.
Van ser moltes les veus d’alarma, en columnes d’opinió i també en debats a viva veu, que van assenyalar que la suposada igualtat amb què s’establien les relacions “lliures” i “l’amor plural” era només teòrica. A la pràctica, amb un sistema de valors tradicionals encara vigent que s’aferrissava en especial en la sexualitat de les dones, elles corrien el risc de quedar-se embarassades, de ser repudiades i marginades, si es perdien les poques garanties que els brindava la formalització del matrimoni establert. Així ho deia Lucía Sánchez Saornil, una de les fundadores de l’organització anarcofeminista Mujeres Libres. La poetessa era una gran defensora de l’amor lliure, però alhora assenyalava, segons explica Lora Medina, la “demagògia de molts llibertaris que, tot i que en l’àmbit teòric defensaven l’igualitarisme, a la pràctica mantenien una doble moral sexual emparant-se en la tradició”.
Tanmateix, des de publicacions com Mujeres Libres o Solidaridad Obrera, autores com Federica Montseny, Amparo Poch o la mateixa Sánchez Saornil van fer apologia d’aquest tipus d’unions, animant les dones a conquerir espais que se’ls havien privat i fer-ho sense haver de recórrer a les tuteles de l’Estat ni de l’Església. Alhora, van ser molt crítiques amb els “casaments a la llibertària”, una pràctica que es va fer més habitual quan va esclatar la guerra, en què els enllaços es feien substituint l’espai sagrat i el cerimonial catòlic amb un succedani llibertari. Des d’un inici, Mujeres Libres denunciava l’excessiu respecte a les formalitats tradicionals. Amparo Poch, metgessa anarquista i militant de l’organització, escrivia que la unió i desunió de la parella eren decisions que requeien exclusivament a l’àmbit privat d’aquesta. En cas contrari, seria fer de l’amor “el lloguer d’una finca”.
La revista ‘Mujeres Libres’ criticava de forma frontal i àcida els rituals matrimonials anarquistes: ho veiem en un article satíric publicat en el seu butlletí titulat “Proyecto para la creación de una fábrica de bodas en serie”
La crítica de Mujeres Libres cap a aquests rituals anarquistes era fontal i àcida: ho veiem en un article satíric publicat en el seu butlletí titulat “Proyecto para la creación de una fábrica de bodas en serie“, on, davant la decepció que implicava que hi hagués gent que es volgués continuar casant, proposava construir una fàbrica als afores dels nuclis urbans on es feien matrimonis en cadena després de recrear diversos tràmits burocràtics. S’hi deia: “la cerimònia és gratuïta, bastant dissort tenen els que venen. Després se’ls posa l’argolla i la cadena, se’ls dona a besar la tricromia del comunisme llibertari i se’ls tira per un tobogan”; i sentenciava: “Quan hi havia el capellà, us enganyava el capellà; quan hi havia el jutge, us enganyava el jutge; ara us enganyem nosaltres”.
Davant d’un canvi de mentalitat radical, és natural que sorgissin inquietuds i dubtes. Alejandro Lora Medina explica que a La Revista Blanca, una publicació quinzenal liderada per referents de l’anarquisme com Teresa Mañé (que signava els articles com a Soledad Gustavo) o (que usava el pseudònim de Federico Urales), s’hi va obrir una secció de consultori on es publicaven respostes a preguntes que enviaven les lectores; preguntes com, per exemple, si es podien considerar anarquistes les parelles casades per l’Església o l’Estat. La redacció de la publicació, l’any 1934, considerava que sí, però només en el cas que no coneguessin les idees àcrates en el moment de la unió. El 1935, la lectora que s’identificava com “Una bandida sin carnet” preguntava si una dona que s’havia casat amb un burgès que l’havia abandonada podia relacionar-se sentimentalment amb altres homes; la revista responia que “podia, per descomptat. I seria una veritable llàstima que no intentés reconstruir la seva vida amb un altre home, capaç d’estimar-la i respectar-la”.
Un ‘Tinder’ roig i negre
Alhora, aquesta mateixa publicació va detectar una altra necessitat: els espais llibertaris estaven molt masculinitzats i els homes que volien practicar l’amor lliure sovint tenien problemes per a trobar candidates que també ho desitgessin. Entre juliol del 1934 i el novembre del 1935, La Revista Blanca va estrenar una secció de contactes on homes anarquistes publicaven el seu nom i direcció acompanyada d’una petita autodescripció, perquè les interessades poguessin posar-s’hi en contacte. Ho van fer 199 homes, que escrivien des de diversos llocs dels Països Catalans, de l’Estat Espanyol, també des de presons o des de l’exili, a l’Argentina, l’Estat francès, Cuba o als Estats Units. Preveient situacions d’assetjament, la revista no permetia que les dones posessin anuncis i les animava a avisar al diari si es produïen enganys, abusos o si els homes amb què establien contacte els demanaven diners.
Alguns dels anunciants eren Francisco Hecho, de 37 anys, amb formació de tenor i que escrivia des de Tarragona: “desitja una dona intel·ligent, que conegui bé l’ideal anarquista i, a ser possible, que tingui aspiracions artístiques.”; Juan Ventura Torres, un jornaler i llaurador detingut, també, de Tarragona; Manuel San Juan, de 35 anys, des de l’Havana, “desitjaria relacionar-se amb una companya menor de trenta, no importa si té un fill”; o Fructuoso López, d’Ondara (la Marina Alta), que explicava: “Tinc cinquanta-set anys, exerceixo l’ofici de pagès, em conservo físicament bé, soc vegetarià i desitjaria una companya que li agradés la meva vida i que tingués les meves idees, per unir-m’hi lliurement, en cas que ens agradéssim”. Més enllà de l’anècdota, en aquesta mena d’avantpassat de les aplicacions de cites, podem entreveure una nova manera de viure que s’intentava obrir camí enmig d’una revolució que aspirava a transformar totes les dimensions de la vida, convertint l’amor, el desig i la convivència en un camp més de lluita per la llibertat.
