Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Costa Brava: la producció d'un paisatge turístic

Sergi Yañez, membre de l'Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) de la UB, rememora els orígens de la construcció de la Costa Brava com a imaginari paisatgístic i turístic en temps de la Mancomunitat de Catalunya, per part de certa elit burgesa de Barcelona, fins a la seva concepció actual com a espai d'oci popular tampoc que sembla haver oblidat els artefactes de dominació urbana emprats per la seva constitució. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi que la ‘Directa’ posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Sergi Bertran Martínez

En matèria de turisme, existeix una clara tendència a analitzar el vessant democratitzador de l’oci i el viatge de masses des d’una òptica liberal. Per aquesta, els drets dels individus són exercits sempre a través del consum, sigui de serveis, productes o espais. Segons aquest mateix enfocament, un lloc, com ara la Costa Brava, no pot ser altra cosa que un espai privilegiat ofert al gaudi i l’esbarjo. Com a prova irrefutable, els milions de visitants que hi han estiuejat, que han establert la seva residència o que han viscut moments memorables de la seva vida. Situacions que han estat possible gràcies a l’apropiació popular i massiva d’indrets en un altre temps patrimoni exclusiu de la burgesia.

Amb ànim de recuperar algunes de les qüestions obviades per aquesta lògica, proposo fer un breu repàs al procés de gestació de la Costa Brava, establint com a punt de partida el del seu bateig. Controvèrsies a part, l’autoria del nom “Costa Brava” s’adjudica al periodista Ferran Agulló qui, emmirallat en la turística Costa Blava francesa, prova d’identificar el territori litoral que va de Blanes a Portbou, també sota un topònim comú. La idea original, però, de materialitzar aquest espai costaner en una marca turística, ha de vincular-se necessàriament també a Lluís Duran i Ventosa, advocat i reconegut dirigent de la Lliga Regionalista.

Duran va ser un dels principals dissenyadors i impulsors de l’arquitectura política i econòmica que acabaria gestant la Mancomunitat de Catalunya, exponent del projecte d’unitat moral i territorial del catalanisme burgès del primer quart de segle. La constitució de la Mancomunitat va venir precedida d’altres projectes, un d’ells, potser el que més recorregut i amplitud va adquirir amb el pas dels anys, va ser aquest de la Costa Brava, una operació simbòlica i mediàtica destinada a comercialitzar un producte turístic capaç de posicionar novament a Catalunya com a potència marítima internacional. L’anhel mitològic d’un poble aixecant drassanes a cada port i d’una marina mercant totpoderosa conquerint les Amèriques, es trasllada ara al camp del turisme i el progrés urbà. Es tracta en definitiva del projecte d’unes elits que basen bona part del seu domini de classe en la urbanització del país i el desenvolupament de vies de circulació de persones i capitals.

La constitució de la Mancomunitat de Catalunya va venir precedida d’altres projectes, un d’ells va ser el de la Costa Brava, una operació simbòlica i mediàtica destinada a comercialitzar un producte turístic

Duran i Agulló pregonen les meravelles del desenvolupament d’infraestructures hoteleres i de comunicació amb la fèrria voluntat de fer entendre als habitants d’aquests pobles que la seva salvació no és altra que la indústria dels forasters. Coincideixen també en la necessitat de dotar la marca Costa Brava de certs trets que siguin pintorescos a ulls de la modernitat urbana. En aquesta tasca de configuració del paisatge, els seus continuadors aprofitaran els imaginaris elaborats pels escriptors primitivistes dels anys vint i pels artistes que una dècada després constituiran des d’indrets com Tossa de Mar, Cadaqués o Port de la Selva, el noucentisme mediterrani i algunes avantguardes europees. Amb aquest treball simbòlic, el medi natural es va transformant en paisatge i el paisatge rural en paisatge turístic. Encara que de moment no aconsegueixi traspassar amb èxit les barreres locals, la Costa Brava pren la forma d’entitat geogràfica i es fa un lloc en els mapes, guies i cartes, aconseguint un grau de reconeixement similar a la dels topònims històrics.

Però la unificació dels pobles costaners no només és nominal. “Costa Brava” és també la verbalització d’un projecte que situa en segon pla les particularitats identitàries i organitzatives de la vida política, econòmica i administrativa dels seus pobles, i per tant, la capacitat d’exercir la seva sobirania en matèria espacial. És la imposició d’una nova forma de significar, entendre i administrar el territori i el paisatge. El S’agaró de Josep Ensesa, els projectes –frustrats– de ciutat jardí a Blanes o de ciutat balneari a Sant Feliu de Guíxols, en són alguns exemples.

I si bé l’avenç d’allò simbòlic és lent, a mitjans dels anys trenta el fervor constructiu ja és tal que inclús la Conselleria d’Obres Públiques de la Generalitat republicana, a través del recentment creat Patronat de la Costa Brava, demana certa contenció per tal que “el dret de la propietat privada no arribi a anul·lar el gaudi públic de la Costa Brava i enlletgir el seu magnífic aspecte natural”. Lluny del que pugui semblar però, aquest no és un crit en defensa del territori i dels seus habitants. Els pobles costaners, diluïts en l’espai-marca, han perdut el dret a reivindicar-se com a societat i només poden ser paisatge al servei del desenvolupament. La costa catalana només pot ser Costa Brava.

La garantia política i legal que la dictadura franquista ofereix a les inversions de les tour operadores europees, conjuguen perfectament per aixecar una extensa planta hotelera que donarà lloc a una definitiva ‘resortització’ del territori

Passada la postguerra humana, s’inicia la postguerra econòmica. El vell projecte de país veu la llum encara que d’una manera força diferent de com es va imaginar mig segle enrere. La primera pedra la posa la Llei de Sòl de 1956, que transforma completament el marc legal i normatiu del desenvolupament urbà existent fins al moment. Però aquesta llei no permet explicar per complet l’hegemonia immobiliària dels anys 60 i 70, per això hem de rescatar també el Decret de Liberalització Industrial i la Llei sobre Centres i Zones d’Interès Turístic Nacional, dos reglaments que consagren el laissez faire en el planejament municipal. A partir d’ells i usant el marc general de la Llei de 1956, s’aixequen per tot arreu, ara sí, instal·lacions industrials, fàbriques, naus, hotels, apartaments, finques, restaurants, càmpings, etc.

L’inici, almenys material, del boom turístic a la Costa Brava, té un altre actor fonamental: les tour-operadores europees, principalment britàniques. La seva robusta capacitat econòmica i la garantia política i legal que la dictadura franquista ofereix a les seves inversions, conjuguen perfectament per aixecar una extensa planta hotelera que donarà lloc a una definitiva resortització del territori.

La Costa Brava obté durant aquestes dècades la unitat funcional que encara avui conserva. Es consolida per fi com una regió turística de pes en l’escena europea. El nou regne s’aixeca sobre els pilars d’aquella vella marca turística, obviant en tot moment els mecanismes de despossessió emprats durant el seu procés de turistificació. Com a molt, els atribueix a un desajust del sistema. A l’actual Costa Brava de l’oci popular tampoc es vol sentir a parlar dels artefactes de dominació urbana emprats per la seva constitució. La democratització liberal del turisme prefereix mantenir les relacions de poder i producció sota el vernís de la gestió i el coneixement tècnic. Millor evitar a tota costa que les paradoxes es converteixen en contradiccions.