“Nosaltres, que crèiem ser amics, no hem pogut arribar a descobrir què és l’amic”. D’aquesta manera irònica s’expressa Sòcrates al final de Lisis, diàleg de Plató que explora la naturalesa de la philia o amistat. Parar atenció a l’amistat no és novedós; travessa una tradició filosòfica mil·lenària. I, des del seu origen com a objecte d’estudi, s’ha revelat com una dificultat conceptual. De la mateixa manera que expressava en aquest llibre escrit fa 24 segles, encara avui, malgrat reconèixer les persones amigues, sovint ens enfrontem al ridícul de no saber posar paraules a què és l’amistat.
L’ideal d’amistat que forma part del nostre imaginari col·lectiu l’hem heretat d’Aristòtil, qui li dedica dos llibres sencers de l’Ètica Nicomàquea. La seva reflexió parteix d’una d’experiència quotidiana comuna: “És d’allò més necessària a la vida. Ningú, encara que fruís de tots els altres béns, no s’avindria a viure sense amics”. D’entrada, l’amistat sembla ser necessària i bona. Ara bé, no totes les amistats són iguals. Aristòtil en distingeix tres tipus: amistats per utilitat, plaer o caràcter. Podem voler ser amigues d’una persona per interès o perquè ens ho passem bé juntes. Aquestes formes d’amistat, segons el filòsof, són circumstancials i tendeixen a dissoldre’s quan desapareix allò que les sostenia. També és possible, però, voler ser amigues d’una persona pel fet addicional que sigui bona persona. Per Aristòtil, només aquestes últimes poden ser considerades amistats veritables, ja que no es fonamenten en la necessitat sinó en una benevolència recíproca. Són les que treuen el millor de cadascú, les més difícils d’aconseguir i les més exigents a l’hora de mantenir-les. Exigeixen disposar de temps per poder-lo compartir; per això, d’amistats de veritat, se’n poden tenir poques. En definir l’amistat vertadera com aquella deslliurada de la necessitat, autosuficient i desenvolupada amb temps, el pensador estableix una exigència que no tothom pot assumir. La pregunta és inevitable: qui ha estat pensat com a subjecte de l’amistat?
Marina Garcés, a ‘la passió dels estranys’, assenyala que l’amistat és de les poques relacions socials que “no ha generat una institució ni una legalitat pròpies”
Com planteja la filòsofa Marina Garcés en La passió dels estranys (Galaxia Gutenberg, 2025), l’amistat és una de les poques relacions socials que “no ha generat una institució ni una legalitat pròpies”. Fins ara, la teoria que havia generat havia quedat incompleta. “Les dones han estat les grans absents dels imaginaris clàssics de l’amistat”, diagnostica Garcés. Si bé és cert que Epicur es va desviar de la tradició aristotèlica esborrant les distincions jeràrquiques entre els diferents tipus d’amistat, aquesta concepció no va consolidar-se com a paradigma dominant. Històricament, va quedar deslegitimada i sovint associada a formes de vida sospitoses o moralment ambigües. El pensament de l’amistat va continuar orbitant al voltant d’un ideal d’autosuficiència i virtut compartida que, en la pràctica, resultava excloent. L’humanista Michel de Montaigne, al segle XVI, va arribar a afirmar que l’amistat era impossible entre dones: “No hi ha constància que el sexe femení hagi donat mostres d’un afecte semblant, i els filòsofs antics declaraven la dona incapaç de professar-lo”. En aquest marc, van quedar fora tant les dones com totes aquelles relacions marcades per la dependència, la cura o la vulnerabilitat compartida.
De Plató als platós
És precisament aquest buit simbòlic el que la cultura mainstream s’ha dedicat a omplir en les darreres dècades. Sèries com Sexe a Nova York (Sex and the City, HBO, 1998-2004) o Girls (HBO, 2012-2017), que segueixen grups de quatre amigues que s’enfronten a la vida adulta a Nova York, no són només productes d’entreteniment. Convertides ja en sèries de culte de la cultura pop, aquestes ficcions configuren moltes de les expectatives de les generacions més recents respecte de l’amistat femenina. Hannah Horvath, protagonista de Girls, l’encertava en afirmar, a l’episodi pilot: “Crec que puc ser la veu de la meva generació… O almenys una veu d’una generació”. Efectivament, Girls ha aconseguit consolidar-se com un relat generacional capaç d’interpel·lar no només les espectadores que van créixer amb la sèrie, sinó també les de fornades posteriors. Des del 2023, la sèrie viu un boom de revisionats. Ha estat redescoberta i adoptada per la generació Z. The New York Times es preguntava en un article: “Per què hi ha tanta gent remirant Girls”?
Però, realment, quin ideal d’amistat capturen aquestes sèries? El mainstream ens ha promès l’amistat com a centre emocional de la vida adulta, construïda per mitjà de grups petits que es mantenen units al llarg del temps i que tendeixen a excloure tot el que no en forma part. Amistats que s’articulen com un espai gairebé autosuficient, que esdevé la font principal de reconeixement, suport i pertinença. Si tornem a Aristòtil, però, les amistats que han estat representades pel mainstream no es corresponen amb les amistats vertaderes. Aquestes amistats no es fonamenten necessàriament en el bé sinó més aviat en el plaer d’acompanyar-se a fer un brunch o a beure un Cosmopolitan –el còctel favorit de Carrie Bradshaw, la protagonista de Sex and the City– o en la utilitat d’assistir plegades a l’esdeveniment de moda a la ciutat.
Sembla que s’ha arribat fa poc a un consens respecte a com aquestes sèries no es fonamenten en la virtut aristotèlica. A les xarxes socials, compilacions com “Top 10 de raons per les quals Carrie Bradshaw era la PITJOR” superen el milió de visites. Són molts els exemples que presenten les protagonistes d’aquests productes audiovisuals com a egoistes, fins i tot narcisistes, o que assenyalen com el públic s’ha acostumat a veure com Carrie monopolitza les converses, malgrat que les seves amigues travessessin moments més delicats o com les deixa plantades per prioritzar el nòvio del moment.
Un dels episodis més citats en les converses digitals és aquell en què Bradshaw, després de trencar amb Aidan i quedar-se sense estalvis –en bona part, a causa la seva addicció a les compres–, demana ajuda al grup d’amigues per afrontar un deute de 30.000 dòlars. Una d’elles, Charlotte, es resisteix a ajudar-la i només ho fa després d’una discussió tensa, marcada per una frase que ha esdevingut emblemàtica: “No és la meva feina arreglar les teves finances. Tens 35 anys”.
Girls, per la seva banda, també retrata una amistat caracteritzada per l’egoisme, la dependència afectiva i, fins i tot, la competència entre les seves integrants. A més, una de les disfuncionalitats endèmiques que comparteixen aquests grups de noies, com assenyala Marina Garcés, és que “les representacions de l’amistat entre dones han passat gairebé sempre pel filtre de què poden significar aquestes relacions per a la mirada de l’home i la seva posició”. Així, “Ser-per-a-l’home és el filtre que s’aplica sobre la vida de les nenes i les dones, especialment quan aquestes construeixen els seus propis espais d’afecte i de relació”, conclou Garcés. L’amistat de les noies de Sex and the City es vehicula al llarg de les sis temporades, a través de les seves relacions sexeafectives. Consegüentment, una sèrie sobre relacions sexoafectives amb quatre protagonistes dones heterosexuals, d’alguna manera, acaba sent sobre homes. “Com pot ser que quatre dones tan intel·ligents no tinguin res més de què parlar que dels seus nòvios?”, fa notar el personatge de Miranda Hobbes.
Temps d’heteropessimisme
Malgrat les seves disfuncionalitats, aquestes amistats ens continuen interpel·lant. Per què ens funcionen tant? Una possible resposta té a veure amb el context d’heteropessimisme que arrosseguem actualment. La periodista Chanté Joseph escrivia, en un article publicat a Vogue titulat “És que ara fa vergonya tenir nòvio?”, que “estar en parella ja no confirma la teva feminitat” i que, fins i tot, “dir que estàs soltera s’ha convertit en un gest d’orgull”. Aquest diagnòstic, viral a les xarxes socials, expressa un malestar col·lectiu que fa temps que existeix, però que de sobte se li ha pogut posar nom: “heteropessimisme”. El terme va ser encunyat per Asa Seresin en un article publicat el 2019 a The New Inquiry, titulat “Sobre l’heteropessimisme”. A l’article, descrivia com moltes persones heterosexuals expressen frustració envers les seves relacions a través de l’humor. En temps d’heteropessimisme, tenir nòvio fa vergonya, però tenir amigues no.
Un altre motiu del seu èxit és el context de soledat no desitjada. Per què, realment, qui pot gaudir d’una amistat com la que representen aquestes sèries? De nou, no gaire gent. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya de l’any 2022, un 22% de la població catalana de més de 15 anys afirmava que se sent sola. Aquest fenomen actualment afecta el 25,5% de la població jove a l’Estat espanyol, segons l’“Estudi sobre joventut i soledat no desitjada a Espanya”, de l’Observatori Estatal de la Soledat No Desitjada. Moltes persones experimenten que no disposen d’un grup d’afinitat cohesionat i, més aviat, se senten soles. Fins i tot Lena Dunham, creadora de Girls, reconeixia aquesta situació en un article d’opinió a Vogue: “Mai no he sigut gaire bona tenint amistats, especialment amigues. Per això vaig començar a escriure: obres de teatre, poemes, relats breus, molts d’ells sobre noies amb més amigues de les que jo tenia. L’escriptura era la meva manera d’intentar entendre, fins i tot de sentir, com era formar part d’alguna cosa”.
Avui, les relacions d’amistat estan sotmeses a criteris d’eficiència: l’esforç logístic per trobar-se ha de “valdre la pena”, ha de ser rendible emocionalment
Durant anys s’ha pensat que l’element menys realista d’aquestes sèries era la capacitat adquisitiva de les seves protagonistes, capaces de pagar un lloguer a Nova York amb feines creatives. En realitat, però, el més inversemblant era la possibilitat de tenir un grup d’amigues amb qui veure’s més d’un cop al mes. Perquè, fins i tot quan es té la sort de tenir amistats, el problema sovint és trobar el moment per quedar amb elles. “Parlem de l’amistat com el gran antídot dels malestars contemporanis, però qui té temps per dedicar-s’hi?”, es preguntava Marina Garcés. L’article titulat “La cultura de quedar per posar-se al dia amb amics: per què ja no compartim la vida, ens la resumim”, publicat a Eldiario.es el novembre de 2025 i signat per Juanjo Villalba, es va viralitzar perquè posava sobre la taula aquesta insatisfacció generalitzada.
De vegades, ens sentim soles malgrat tenir, tècnicament, amigues. Compartim la sensació que, per veure’ns, cal demanar cita i gairebé confeccionar un ordre del dia per abordar totes les actualitzacions acumulades a causa de no compartir el dia a dia. No oblidem, i ja ho assenyalava Aristòtil, que el temps compartit és condició necessària d’una amistat vertadera. Aquest fenomen, batejat com a Catch-up culture, parteix d’un fet paradoxal: per fi sabem que l’amistat és un vincle important, però quedar amb amistats per tal de posar-se al dia de les respectives vides ha passat a formar part de la inabastable to do list (llista de coses a fer) de molta gent. També les relacions d’amistats queden sotmeses a criteris d’eficiència: trobar-se ha de “valdre la pena”, ha de justificar l’esforç logístic, ha de ser emocionalment rendible. En conseqüència, la gent acaba forçada a mantenir el contacte amb l’amistat a través del reflex de la ficció. Potser revisiten aquests relats perquè projecten una forma de vincle que desitjaríem tenir, però que a la pràctica és incompatible amb les nostres atapeïdes agendes.
Cal anar amb compte amb aquestes projeccions, però, perquè les amistats també es trenquen. Les ruptures amoroses fa segles que han estat representades a la literatura i al cinema. En canvi, no disposem del mateix volum de material per explicar la fi d’una amistat. Tal com recorda Marina Garcés, “la ruptura de l’amistat és un buit en el llenguatge”. A La amiga que me dejó (Debate, 2025), Núria Labari parteix, precisament, de la mancança “d’un relat per la separació de les amigues” amb l’objectiu de pensar l’amistat “des del seu principi fins al seu final”. En aquesta recerca, iniciada pel dol d’una ruptura d’amistat, ens adverteix com estem idealitzant l’amistat “d’una manera tan irresponsable com es va fer amb l’amor romàntic”.
