Si en els darrers temps la gent s’ha acostat a la filosofia, és perquè aquesta disciplina ha fet un pas per sortir de les aules i apropar-se als problemes de la societat. Així ho defensa Laura Llevadot, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i directora de la col·lecció Pensament Polític Postfundacional, de l’editorial Gedisa. Inspirada per figures com Derrida, Kierkegaard o Foucault, la seva és una filosofia de llenguatge proper, motivada per les seves pròpies vivències, però que intenta comprendre en quina estructura col·lectiva se situen. La mort voluntària, el dir “prou” a una vida que no se sosté, és del que ens parla en el seu darrer assaig, Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars. Desig i melancolia al capitalisme neoliberal (H&O Editorial, 2025).
Hi ha un boom de la filosofia en forma de noves tendències, amb autores i productes culturals supervendes. S’ha acostat la filosofia a la gent, fent-se més propera, vivencial, i quotidiana, o és que la gent que s’ha acostat a la filosofia?
Vivim en un temps de crisi del neoliberalisme. El que el capitalisme havia promès no s’ha complert i això genera molta
inquietud en la gent, que necessita eines per pensar el present. Crec que la gent s’apropa a la filosofia per aquesta raó. Ara bé, això no seria possible si la filosofia continués igual que a finals del segle XX, tancada a la universitat. També cal dir que els últims anys hi ha hagut un procés de feminització i proletarització de la universitat. Molts professors ja no venim de les classes burgeses tradicionals. Aquest procés fa que el professorat actual estigui molt més a prop del carrer que el de generacions anteriors. Per tant, és més fàcil elaborar un discurs no llunyà als problemes de la gent, unint les dues coses: el treball conceptual que fem amb el diàleg amb la societat.
En els teus llibres intentes trobar una explicació teòrica a l’altura de les experiències que has viscut. Per què has decidit ara explorar el suïcidi?
Per escriure he de sentir la necessitat de relatar alguna cosa que he viscut i que alhora és un problema comú a molta gent, que no sigui només meu. En el cas de l’anterior llibre, Mi herida existía antes que yo (Tusquets, 2022), reflexionava sobre el feminisme i la violència masclista que havia viscut en el meu entorn més proper. En aquest cas, el llibre neix d’una experiència propera de suïcidi. No volia fer literatura confessional, perquè no m’interessa parlar de mi, sinó dels trets de certa universalitat del que he viscut. És un intent de comprendre una situació existencial que no és individual, sinó col·lectiva; veure dins de quina estructura se situen experiències de pèrdua, de mort voluntària, de dir prou a una vida que no se sosté.
Resseguint Foucault, en el llibre apuntes al fet que en els orígens de la psiquiatria es van establir criteris de normalitat i anormalitat per classificar la població, però amb una funció social i jurídica, no tan mèdica. En l’actualitat, critiques que hi ha un creixement de problemàtiques englobades sota l’etiqueta de la “salut mental” i de tota la indústria de la farmacologia. La malaltia mental és en realitat malestar social?
Entendre la malaltia mental com a malestar social és un intent de despsicologitzar el malestar, comprendre que allò que anomenem malaltia mental és la interiorització d’un malestar polític i social. És cert que hi ha gent que no està bé, que delira, que no es pot ni aixecar del llit, i que potser requereix medicació, però sobretot una escolta activa. Alhora, hi ha una altra gran part de persones que pateixen i que, quan les anomenem malaltes mentals, les responsabilitzem del seu malestar, els donem un diagnòstic que sovint suposa una sentència de mort, perquè s’hi identifiquen. El que et dona la societat com a solució és la farmacologia, que té una indústria darrere i que finança el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals. És en un peix que es mossega la cua. Ens trobem amb gent que pateix malestar i que està dopada. A diferència del fordisme, del capitalisme de fàbrica, ara el neoliberalisme funciona per corbes de risc. Ja no es tanca la gent que està malament, sinó que es manté una societat que cada cop està pitjor i es regula per mitjà de la farmacologia i dels serveis de salut mental. S’estableix quins límits pot aguantar una societat, quines taxes de gent depressiva, quins índexs de suïcidi es poden tolerar… I si se superen, doncs es prenen mesures. És una forma de control de les poblacions. El neoliberalisme funciona amb malestar, crisis i precarització, és a dir, genera conflictes de salut mental i els regula, sigui amb mitjans farmacològics o amb les xarxes socials.
Les xarxes socials també actuen com a fàrmac per fer front a aquest malestar?
Un cas molt explícit és Replika, un xatbot que està especialitzat en afectes i que té dos milions d’usuaris. La gent que està sola hi busca un amic o un amant. Eva Illouz o Amador Fernández Sabater expliquen que ens trobem en un capitalisme emocional, libidinal, que funciona a través de la manera afectiva de vincular-se amb la productivitat. I la tecnologia forma part d’aquest capitalisme libidinal. Ens enganxem a les xarxes per mitjà d’aquest desig. Les xarxes socials et demanen la implicació del teu desig en la teva autoproducció, perquè en el neoliberalisme tu ets la mercaderia. Has de mostrar i vendre la teva personalitat, els teus amics, el teu cos o el que fas els cap de setmana. Aquesta manera de funcionar també genera molt d’estrès i hi ha gent que no pot sostenir el ritme libidinal d’estar en l’autopromoció constant. Per a aquestes persones, el neoliberalisme també ha trobat apps i operadors com Replika o YouTube, que està ple de tutorials d’autoajuda, meditació o ioga. Hi ha grans quantitats de mercaderia dedicada al benestar emocional, que més aviat mostren el símptoma. També hi ha el porno o l’Onlyfans. La qüestió és que totes aquestes apps i xarxes et generin la sensació d’estar contingut emocionalment. Tot forma part d’aquesta manera de sostenir a la població en uns límits de malestar que no siguin excessius.
Una frase del llibre diu: “Atrapat en cicles d’hiperactivitat maníaca i baixades depressives a l’infern d’un mateix, l’individu neoliberal alimenta el capital a l’hora que s’enfonsa en la misèria d’una vida desproveïda de sentit. D’aquí l’augment incessant dels índexs de suïcidi a les societats contemporànies”.
Els joves d’entre 15 i 24 anys són el grup d’edat que més se suïcida. És la primera causa de mort a Espanya. Moltes d’aquestes morts es poden entendre per la frustració, per l’excés de desig que hi ha en el mode de vida neoliberal. Has d’estar perpètuament excitat i invertint en la personalitat que ofereixes a les xarxes, amb un imperatiu d’èxit inassolible, i percebent la violència que aquest sistema significa. Els joves veuen la insatisfacció del nostre mode de vida i reben la nostra violència i la del sistema. Això pot portar a aquest “gest absolut”, que deia López Petit, un acte que no és desitjable, però que entenc, perquè no poden suportar la pressió.
El problema és el desig frustrat?
“De la mateixa manera que en el context del Maig del 68 l’esquizofrènia s’oposava al capitalisme fordista, ara és la depressió el que s’oposa al capitalisme neoliberal”
El fordisme deia: “com que has de passar dotze hores a la fàbrica, el que has de fer és reprimir el desig”. Aleshores apareix Freud amb la idea que el subjecte es constitueix amb la repressió del desig libidinal. I aquesta repressió és el que li permet estar en la societat, controlar-se. Arriba el Maig del 68 i la gent diu: “No vull viure com els meus pares, no vull les vuit hores a la fàbrica, no vull cotxe, casa, tele i vacances, això no és vida. Volem desitjar, volem viure, volem fluir”. Apareixen formes de vida contraculturals que es presenten com un alliberament del desig reprimit. I el capitalisme respon que realitzaràs el teu desig a través del treball; si no vols una feina per a tota la vida a la fàbrica, seràs flexible i precari, aniràs canviant de treball cada dos per tres, t’estaràs formant tota la vida. No vols viure a la mateixa casa? No et preocupis, tampoc la podràs pagar. No vols treballar tantes hores? Doncs en treballaràs moltes més, 24/7, però tindràs la sensació que fas el que a tu t’agrada. El capitalisme va entendre molt bé la necessitat que hi havia d’alliberar el desig i la va fer passar per la productivitat. I encara ens va esclavitzar més. Ara cada cop que ets a les xarxes, que estàs fent scroll, estàs donant les teves dades, alimentes el circuit del cibercapitalisme, que viu del teu desig, dels teus interessos. No és només que hi hagi un control sobre tu, sinó que la teva subjectivitat està alimentant la màquina. I per això faig una crítica al desig, però no en el sentit moralista sinó com a manera a través de la qual el capitalisme s’alimenta de nosaltres.
Per això també critiques el “desig postcapitalista”?
És un concepte de Mark Fisher, que analitza com el capitalisme funciona a través del desig. És el que Lyotard anomena economia libidinal. Durant molt temps, el pensament d’esquerres, de l’“Anti-Edip” de Deleuze i Guattari, parlava d’alliberar el desig. I és quan Jean Baudrillard els diu que alliberar el desig és neoliberal. Gairebé un 30 % de la població que arriba als CAP és desviada al departament de salut mental. Parlo de la depressió, del suïcidi o de la salut mental perquè crec que hi ha una manera efectiva de resistir, una resistència política a aquesta sobreexcitació del desig. Els nostres cossos i ments ja estan resistint l’imperatiu del capital mitjançant els estats depressius de la gent. No dic que aquesta sigui la solució. L’aposta teòrica del llibre és entendre la depressió com un símptoma del mal funcionament del capitalisme i també com una possibilitat existencial, de pensament. De la mateixa manera que en el context del Maig del 68 l’esquizofrènia s’oposava al capitalisme fordista, ara és la depressió el que s’oposa al capitalisme neoliberal. Per això Bifo Berardi diu: “la depressió és la veritat invertida del discurs dominant”.
Hi ha una altra frase de Berardi que fas servir: “Política i teràpia seran la mateixa activitat en el futur”.
Quan la gent entén que el que li passa té a veure amb el mode de vida que es genera dins d’aquest sistema econòmic, es torna polític. I la teràpia ja no implica un tractament exclusivament individual sinó un de col·lectiu. És una condició de tots: no és que no sàpigues viure ni adaptar-te i no ets prou positiu amb el sistema. Ann Cvekovich analitza la depressió com un estat polític, a través de les comunitats negres dels EUA, i com això et pot deixar a casa o et pot mobilitzar. És possible una mobilització política a partir la depressió. Allà, per exemple, van muntar el “Dia mundial del depressiu polític”. La gent surt al carrer a manifestar-se amb la bata i les sabatilles.
Cal connectar amb la depressió per poder desertar d’aquest sistema que anomenes “d’economia del deute, acceleració, depressió, reconeixement”?
No. Com tampoc calia ser esquizofrènic durant el fordisme per oposar-s’hi. Però sí que cal haver passat per una experiència de distanciament amb la realitat. La veritat que porta la depressió és aquesta separació respecte a la realitat simbòlica, que diria Lacan. El depressiu veu que el món, la gent, està agitada en les seves neurosis particulars, no paren, i no se sent part d’aquesta hiperactivitat. La depressió porta una lucidesa i una consciència del mecanisme libidinal que està fent moure la roda de hàmster, i la veu des de fora. Jo parlo de les melancòliques de Marguerite Duras, que eren aquestes figures femenines, burgeses, que estaven cansades de la seva vida familiar i prenien una posició d’estar al marge de la realitat. Quan parla de les seves relacions sexuals, mostra que no entren en el joc del desig masculí, se’l miren amb distància, veuen la performance, i no les satisfà. La realitat del capitalisme també està hipersexualitzada, i per això la posició de les melancòliques és que s’està davant d’una representació, d’una performació que en veritat no diu res.
Políticament, la melancolia és el mateix que la nostàlgia?
El moviment obrer va ser derrotat i amb ell, molts dels autonomismes dels setanta, que es van quedar enganxats pensant en aquesta derrota. Això és la melancolia d’esquerres, que es pot criticar perquè és nostàlgica, tal com Freud entenia la pèrdua: en lloc de reorientar la libido i superar-ho, et quedes enganxat a l’objecte que has perdut. La melancolia és quedar-se enganxat en aquest ideal que no s’ha realitzat. El que voldries per sortir de l’estat melancòlic és recuperar una cosa que és irrecuperable. Les dretes també fan aquest exercici de nostàlgia, però llegeixen molt millor que nosaltres el malestar del neoliberalisme i el mobilitzen a través d’una promesa de retorn a l’ordre anterior: a la masculinitat clàssica, a l’estat nació, a l’imperi que s’ha perdut.
Quina melancolia és la que reivindiques, doncs?
La que ens fa entendre que el melancòlic no es queda enganxat a l’objecte perdut, sinó que recorda el trauma, sap que s’ha perdut alguna cosa, que la catàstrofe ja ha tingut lloc, que no hi ha una alternativa. Això és necessari perquè, en el sistema actual, les noves generacions han perdut l’experiència de la pèrdua. Ja no saben que va haver-hi formes d’oposició al sistema: que hi havia un contracinema, per exemple, gent que treballava contra el sistema cinematogràfic imperant. I no saben que això es podria fer ara, recollir l’esperit d’oposició i lluita. Les generacions que ho hem viscut hem de transmetre aquesta idea de la pèrdua a les noves. Poso l’exemple de la Rosalia, que agafa elements contraculturals, com Burial o Simone Weil, i ho fa passar per mercaderia, a través del que havia sigut una oposició a la cultura imperant. Es queda amb la forma, però no amb la radicalitat del contingut. Se li ha tret la historicitat, el punt contracultural, tot el que hi havia de traumàtic i s’ha empaquetat d’una manera fàcilment consumible.
Les esquerres estan atrapades en aquesta melancolia-nostàlgica?
Les esquerres parlamentàries, socialdemòcrates, han deixat de ser esquerres. Només poden fer petites negociacions que frenin la destrucció del sistema de benestar. És clar que és millor tenir pisos de protecció oficial que no tenir-los, però en el fons es requeriria un canvi profund del sistema de propietat, i això és canviar radicalment el sistema capitalista. Tocar això de veritat seria fer política d’esquerres. Però ara només s’està gestionant el capitalisme neoliberal d’una manera una mica més humana, acceptable. Per això, tal com deia Tronti, la democràcia lliberal va guanyar al moviment obrer. Trobo més interessants propostes com les de Tiqqun, que des de l’autonomia, diuen: “Aquí i ara”. O Bernardi, quan parla de la “deserció”. O les lluites feministes i els moviments queer, que són importants perquè parlen des dels afectes, des de les seves ferides. Tenen memòria i recorden el trauma, la violència patida. No es tracta només de fer una crítica al capitalisme des de la seva estructura econòmica i les desigualtats que genera, sinó parlar de com ens fa sentir, quins són els afectes i efectes que provoca, tot allò que ens permet anar més enllà del concepte d’ideologia.
També critiques conceptes com “utopia”, “esperança” o la noció de “futur”.
Tant el capitalisme com el moviment obrer i el marxisme estaven basats en una comprensió de la història lineal, progressiva, en què faríem la revolució i després vindria la utopia realitzada. Era un període que funcionava molt amb paraules com “esperança”, “imaginació” o “futur”. Aquests conceptes han caigut. I no ens en volem adonar. No podem continuar amb un discurs que ja ha fracassat. Hem d’abandonar aquest tipus de conceptes que provenien de la concepció cristiana del temps, del projecte dels estats nació. Em sembla anacrònic, ingenu i sentimentalista continuar pensant-hi. No els fa servir ni el capitalisme. La meva posició és que es pot viure sense esperança i sense futur. De fet, és com s’ha de viure, perquè exigeix estar en el present, en l’aquí i ara, i fer el que cal fer, independentment de les conseqüències en el futur. Viure sense futur ni esperança ens polititza, perquè no deixem res per a després, i no ens fem trampes a nosaltres mateixos actuant condicionats pel que esperem que vindrà i, en realitat, sabem que no vindrà.
Però la promesa de futurs desitjables és una base important que articula els moviments en lluita, mobilitzant la il·lusió i l’esperança, especialment en l’escenari col·lapsista actual…
“Polititza molt més pensar en el que és aquí i ara que no pas en una perspectiva de futur, ja que la majoria estan basades en promeses que ningú no complirà”
Els feminismes no han hagut de projectar una utopia cap al futur. No diuen: “farem la revolució i el patriarcat desapareixerà”, sinó que aquí i ara fan les denúncies, aquí i ara es proposa tal forma de relacionar-nos, aquí i ara organitzo la meva realitat afectiva d’una manera. Si un nen s’ofega al Mediterrani, sabem què hem de fer, no cal que esperem ni prometem un món en què no hi hagi fronteres. Polititza molt més pensar en el que és aquí i ara que no pas en una perspectiva de futur, ja que la majoria estan basades en promeses que ningú no complirà. Em sembla menys infantil. Ens cal recuperar l’esperit dels punks de l’era post-Thacher, que van veure l’engany en què es ficava a la classe treballadora. I no vull dir anar cap a l’autodestrucció dels punks, sinó tenir una posició d’agressivitat cap a un discurs de la promesa de futur que ja era irreal, que ni s’ha complert ni es complirà. Ara els joves segueixen a Llados i els criptobros i pensen que amb criptomonedes es faran rics. Ha d’haver-hi una distància en la manera que et volen fer viure i com vols viure tu. Cal saber que el seu és un mode de viure irreal, que només genera insatisfacció. Cal fer-se la pregunta que plantejo al llibre i que prové de la psicoanàlisi: “Vols el que desitges?”. Resistir al sistema neoliberal actual és preguntar-se això a cada passa.
