Sí, ja sabem què faran ells, o més bé, ho intuïm, i és que una vegada més ens trobem en situació de vulnerabilitat, ens sentim atacades com a ciutadanes que s’expressen en la seua llengua, però no és una situació nova ni, malauradament, desconeguda.
Al País Valencià, les alternances de governs de dreta i governs més progressistes han provocat de forma sistèmica i sistemàtica aquest va-i-ve lingüístic, d’avanços i regressions, que ha aconseguit canviar el paradigma hegemònic dels valencianoparlants. Sí, per motius diversos i en situacions diferents, però, en qualsevol cas, efectives. I és que hui, en 2023, viure el dia a dia amb una vulneració constant de drets en els diferents àmbits de la societat, és un tret que ens acompanya com a ciutadania de ple dret.
La llengua, la cultura i l’educació, en massa ocasions, es disfressen de cavalls de batalla d’unes i d’altres, apel·lant a l’emotivitat i als discursos fàcils de comprar. I és que, clar, allò de la “llibertat d’elecció” sona molt bé, cala molt fàcilment entre una població desafectada de la seua història i cultura, cansada dels atacs i divisions. Però, és llibertat d’elecció el que venen o només volen un pensament, una idea, una llengua i una educació única? Una que defense i done suport a la gent de sempre, als qui tenen i han tingut sempre el poder?
Entre la gent jove, la identitat valenciana és residual, marginal i, el més preocupant, també, marginada i autocensurada
Si ens situem en l’àmbit educatiu, l’escola és el futur de la llengua i la identitat de la població. Però podem constatar que entre la gent jove, la identitat valenciana és residual, marginal i, el més preocupant, també, marginada i autocensurada. A més, el percentatge de docents que utilitzen el valencià a l’aula rutinàriament és cada vegada més baix. Per tant, quin panorama tindrem d’aquí a uns quants anys de polítiques de llibertat d’elecció si només es tria l’opció correcta —la seua?
La resposta espanta, el panorama que es planteja és insalvable, és la crònica d’una mort anunciada, com la de moltes. De fet, la que fou responsable del grup d’estudi de llengües amenaçades, del GELA de la UB, Carme Junyent, va publicar que al llarg del segle XXI, es preveu que puguen desaparèixer entre un 50 i un 90% de les llengües que es parlen actualment. En les nostres mans està que una d’eixes no siga la nostra.
Però, com? I des d’on? Quines accions podem fer en el nostre dia a dia? En els nostres centres escolars? Res més efectiu hi ha que una actitud lingüística positiva, emocional i que fuja de l’autocensura. Però no només és un treball individual, també és col·lectiu i, per eixe motiu, cal que des de tots els moviments cívics es produïsquen respostes contundents i unificades a les accions que ja comencem a albirar.
El missatge és clar: no ens podem posar de perfil en la defensa dels drets lingüístics. Cal la necessitat d’impulsar un bloc comú en defensa de la llengua, perfilar una estratègia eficient i coordinada
La mobilització social és imprescindible, però cal fer-la arribar a més persones. El missatge és clar: no ens podem posar de perfil en la defensa dels drets lingüístics. Cal la necessitat d’impulsar un bloc comú en defensa de la llengua, perfilar una estratègia eficient i coordinada, i transmetre-la amb l’emoció i l’emotivitat que permeta a les persones sentir l’obligació social de plantar cara a les vulneracions lingüístiques com a drets universals i humans.
L’actitud lingüística, per tant, ha d’anar més enllà, crear encara més cohesió social, i és que el conflicte que creen PP i Vox amb la llengua no és exclusiu del País Valencià. Cal fer pinya, teixir llaços i xarxes amb altres territoris amb llengües cooficials que reben atacs, i tenir actuacions conjuntes i determinades per utilitzar els mitjans que la justícia i el sistema democràtic posen a l’abast de la ciutadania.
Sí que és ben cert que, en el nostre cas, tenim un factor més, un que també és clau, i és que la dreta s’ha especialitzat a agitar el secessionisme lingüístic amb la negació de la unitat de la llengua, per a dividir i enfrontar. Per a dur endavant la sensació de lluita contra “els altres”, i per això, a més, caldrà fer un treball important per a canviar els marcs mentals. La llengua no té ideologia, és patrimoni de tothom.
La dreta s’ha especialitzat a agitar el secessionisme lingüístic amb la negació de la unitat de la llengua per a dividir i enfrontar
De fet, el que hauria d’estar damunt de la taula és trobar quines són les millors maneres d’organitzar la convivència dels grups lingüístics humans per tal de promoure’n la solidaritat i la fraternitat. Una vegada més, necessitem eixos llaços, eixes xarxes, que ens sostinguen com a éssers socials que som.
Diversificada la nostra espècie en la seva diàspora pel planeta, el retrobament i l’organització de les relacions entre col·lectius humans distints en espais i/o institucions polítiques compartits sovint planteja problemes i incomoditats adaptatives als uns o als altres. Si hi afegim aquí la propensió històrica al conflicte i la facilitat amb què els grups humans poden arribar a enfrontar-se —a causa de les incomprensions mútues i les desavinences— podem concloure fàcilment que és important d’explorar el tema del contacte lingüístic i identitari.
I, si fem un pas més enllà, també cal apagar el soroll mediàtic de l’extrema dreta monopolitzant el discurs, que no conversa. Si deixem que marquen l’agenda, estem perdudes. Es parla més de les denominacions o de terceres vies quan la realitat demanda un debat sobre com desplegar la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que enguany fa els seus quaranta anys de vigència, més enllà del camp educatiu, on també ha estat desenvolupada a mínims.
Sabem que el bipartit PP-Vox treballarà per la llengua gran i única, i per això la societat civil tenim un paper cabdal en la transmissió del català, però també en la reivindicació dels drets i deures dels valencians i les valencianes
Les dades de Plataforma per la Llengua fan ser optimistes amb relació als milions de parlants i la gent que entén el català: 13 milions de persones l’entén i 10.047.102 el parlen. El català s’ha convertit en una llengua europea molt rellevant en relació amb el nombre de parlants i supera amb escreix a d’altres com el suec (9 milions), croat (7 milions) i té el doble del noruec (5 milions).
En conclusió, sembla lògic pensar que les polítiques lingüístiques d’un territori poden contribuir a una consolidació o a la desaparició d’una llengua, però també dependran de les actituds lingüístiques de qui les parlen. Sabem que el bipartit PP-Vox treballarà per la llengua gran i única, i per això la societat civil tenim un paper cabdal en la seua transmissió, però també en la reivindicació dels drets i deures dels valencians i les valencianes.
Aleshores, la resposta és tan fàcil i complicada, com usar la llengua sempre per mantindre-la viva.
