Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Claudia Patricia Meza, mare d'un estudiant assassinat

"Demano justícia. No reviuré el meu fill, però se salvaran altres joves d'Hondures"

Claudia Patricia Meza, mare de l'estudiant hondureny de 18 anys, assassinat / Victor Serri

Van aparèixer morts amb brutals signes de tortures a La Montañita, a l’extraradi de la ciutat hondurenya de Tegucigalpa. L’únic que havien fet Gerson Meza, de 18 anys, i Mario Suárez, de 19, era participar en les mobilitzacions estudiantils per exigir al govern de Juan Orlando una millora dels centres públics d’educació i una reducció de les tarifes de transport. Els assassinats sense resoldre, i amb l’ombra de l’Estat al darrere, són un degoteig constant a Hondures. Un dels que ha tingut més repercussió internacional és el de l’activista mediambiental Berta Cáceres, que precisament comença a jutjar-se avui mateix. Però només entre 2010 i 2017, segons el propi Govern i el seu Comissionat Nacional dels Drets Humans (Conadeh), 1.200 estudiants van “perdre la vida violentament”. Abatuda, en xoc i sota els efectes de la medicació, la mare de Gerson Meza, que viu a Barcelona, conserva un bri d’esperança. A diferència de molts altres casos, algú va gravar com uns individus amb uniformes de l’ATIC – Agència d’Investigació Criminal-  i fusells d’assalt detenien el seu fill el passat 29 d’agost.


Què va passar el 29 d’agost?

Em va trucar la meva filla per dir-me que la policia havia detingut Gerson i que li havien dit que anés al jutjat. Als jutjats, l’advocada va parlar amb la policia per saber on era el meu fill, però poc després, dos joves havien entrat al dipòsit de cadàvers i van haver d’identificar-los. Finalment, em va trucar el meu cosí dient-me que l’havien matat. Jo insistia en què estava pres, però un dels joves del dipòsit era ell. L’advocada ens va dir que denunciéssim l’Agència d’Investigació Criminal (ATIC) i al dia següent em van dir que hi havia un vídeo circulant per la xarxa, on es veu l’ATIC enduent-se el meu fill i l’altre noi, Mario Suárez. Ells els van matar.


Quina comunicació heu mantingut amb el Govern?

A Hondures mai es fa justícia, aquesta és la veritat. El Govern no serveix per a res. Maten la gent com si res. Fa dos anys van assassinar una noia de quinze anys, perquè s’havia manifestat en contra del Govern

A Hondures mai es fa justícia, aquesta és la veritat. El Govern no serveix per a res. Maten la gent com si res. Fa dos anys van assassinar una noia de quinze anys, perquè s’havia manifestat en contra del Govern. Però no hi havia proves. Ara està claríssim: hi ha imatges que mostren com la policia deté el meu fill i hores després apareix mort. El Govern però ja ha sortit en un programa de notícies i ha defensat que els agents que apareixien al vídeo no són de l’ATIC, que no duien les mateixes armes. La gent encara s’ha enrabiat més i algú ha publicar un altre vídeo subratllant-ne les similituds. Les armes sí que les utilitzaven, es va poder comparar amb una altra intervenció. La meva filla de 20 anys va firmar la denúncia contra la policia. Només l’ATIC és capàs de torturar com van fer-ho amb Mario i el meu fill.


Per què creus que van matar el teu fill?

Aquesta pregunta me la faig cada dia. Ell estudiava a l’Institut Tècnic Hondures, una escola molt reconeguda. Feia una setmana, tots dos havien estat en una manifestació perquè havien pujat el preu del transport i demanaven que el 50% estigués subvencionat per l’Estat. L’Institut estava molt mobilitzat perquè hi va gent que ve de lluny. Tot i que el meu fill havia abandonat l’Institut l’any passat sense haver acabat, encara constava com a estudiant; l’amic que també va ser assassinat sí que hi estava matriculat. Un periodista va dir que calia tenir identificats els estudiants que es manifestaven i va donar a entendre que calia eliminar-los.


Creus que el Govern pretén advertir la resta dels estudiants?

Sí, és un advertiment: si continuen manifestant-se, els passarà això. Només així han pogut frenar les mobilitzacions. Aquests dos assassinats han indignat, però alhora desmobilitzat molta gent. El mes de setembre se celebren marxes d’estudiants per la pàtria a Hondures, però ja s’estan creant marxes alternatives, reivindicatives. El President diu que és obligatori que els alumnes marxin amb els uniformes que els pertoquen, es creu l’amo del país. El 2009 quan va haver-hi el cop d’Estat contra Manuel Zelaya, perquè no queia bé als de coll blanc, havia tirat endavant mesures socials. Jo en aquella època havia aconseguit una bona feina en una universitat, primer netejant i després a la biblioteca, i m’havien apujat el salari.


Per què decideixes venir cap a Catalunya?

El meu objectiu era pagar els estudis dels meus fills. Era el meu somni. Després del cop d’Estat tot es va arruïnar, va entrar Juan Orlando al poder i s’havia de treballar per hores, sense feina fixa

El meu objectiu era pagar els estudis dels meus fills. Gràcies a Déu la meva filla sí que s’ha graduat. Era el meu somni. Després del cop d’Estat tot es va arruïnar, s’havia de treballar per hores, sense feina fixa. Em van fer fora. Ja no es podien aconseguir bons treballs si no tenies bones amistats. Em vaig posar a treballar de cambrera, a un karaoke, per hores: de dues de la tarda a tres de la matinada quatre dies a la setmana, per 260 lempiras [moneda hondurenya] i algunes propines. Arribava a casa a les cinc. Em sento molt orgullosa dels meus fills, perquè mai em van exigir res. Si no en tenia ni cinc, Gerson es buscava la vida, es cosia les sabates en comptes de demanar-ne unes de noves, per exemple. Si la meva filla en necessitava, les demanava prestades. Vaig dir-los que si tenia l’oportunitat de marxar, ho faria per ells. El més important a la meva vida són els meus fills i la meva mare. Els volia veure tots dos graduats, perquè tinguessin un futur per donar als seus fills, no com jo. A vegades havien de marxar a l’escola sense menjar.


Has pogut ajudar els teus fills des d’aquí durant aquest any i mig?

Amb la meva filla somiàvem en un futur, quan tornés. El meu fill, en canvi, sempre em deia que no marxés, que la gent que marxava no tornava. Vaig prometre-li que tornaria per a la seva graduació. Jo aquí no tinc família, però un home que vaig conèixer treballant, em va dir que em podien aconseguir feina aquí. La seva dona em va llogar una habitació, em va cobrar dos mesos per avançat. Mai em va aconseguir treball i després de dos mesos em va fer fora de casa. Vaig passar una nit en un parc fins que una dona hondurenya em va portar a casa seva. He anat dormint a diferents llocs, perquè no podia pagar cap habitació. He plorat tant… A Zamora vaig trobar una feina i vaig poder enviar diners. Ara treballo unes hores netejant. Vaig insistir al meu fill que no deixés l’escola, però es va posar a treballar d’ajudant de paleta. Des de molt petit li agradava ajudar-me a la feina. Jo feia tortitas i ell venia amb mi a vendre-les i després anava cap a l’escola. Sempre em deien que era un nen intel·ligentíssim. Des de que vaig venir cap a aquí, cada dia m’enviava missatges i em desvetllava parlant amb ell, ara em desvetllo perquè espero els seus missatges… Em sembla que no pot ser real, no m’explico el que ha passat…


Es parla molt dels assassinats de defensors del medi ambient a Hondures, però també han mort molts estudiants.

Sempre hi ha hagut morts entre els joves. Però en aquest cas és més clar. Diuen que són delinqüents perquè es tapen la cara durant les protestes, però ho han de fer per protegir-se. Fa poc van matar una noia estudiant de 15 anys, fa una setmana, la policia va anar a una colònia, va agafar quatre nois, els va col·locar com si els anessin a registrar i els van matar. Eren estudiants. Hi ha algun vídeo on es veu com van a endur-se nois de les seves cases a la força i els veïns s’hi oposen. Ja ningú confia en la policia.


La teva filla està en risc?

Van anar a buscar la meva filla, la volien veure perquè els expliqués per què havia parlat amb la premsa i havia explicat que el seu germà estava detingut

Van anar a buscar la meva filla, la volien veure perquè els expliqués per què havia parlat amb la premsa i havia explicat que el seu germà estava detingut. Ens han assegurat que és la policia, però no hi confiem, són els que van matar el meu fill. La meva filla ha marxat de Tegucigalpa. També volen saber qui és l’advocada que la va assessorar. Jo li he dit que no vagi a declarar res.


Què demanes al Govern?

Justícia. Com va dir la mare del Mario, a Hondures no hi ha justícia. Si els assassins són part del Govern, no s’acusaran a ells mateixos. Jo demano que s’investigui. A vegades parlo incoherències, però com a mare, m’agradaria, i ho dic amb tot l’odi que tinc al meu cor, tenir el president davant. Jo mateixa li faria el que li van fer al meu fill, perquè ho senti en carn viva. Eren uns joves, de 18 i 19 anys, que no saben el que és la vida, que treballen, que van reclamar els seus drets. Se suposa que els joves són el futur del país i els estan matant. Qui sigui que pagui. No reviuré el meu fill, però se salvaran altres joves d’Hondures. Els hi van fer tantes coses, amb tanta còlera… m’agafa de tot. Estic afligida, no dormo, no puc. Tinc ansietat, desesperació i em poso a pensar… Aquí amb el cas de Berta Cáceres, hi ha molt moviment i penso que això també em pot ajudar a visibilitzar el meu cas.