Impressions

Desobediència?

29/09/2017

Diuen que les migracions són un fet natural de les poblacions humanes. Un argument sovint esgrimit contra la xenofòbia. Tanmateix, aquest argument benintencionat obvia que la xenofòbia i, sobretot, el racisme no és contra qui migra sinó contra un determinat tipus de persones que a vegades migra i a vegades no, com seria la població gitana o les anomenades segones generacions. Aquesta lògica no és només un arravatament de les classes populars, sinó un fet fortament institucionalitzat que en el cas espanyol es reflecteix en l’anomenada Llei d’estrangeria.

Moltes persones migrants i racialitzades van veure en la construcció de la República catalana una oportunitat per desfer-se d’aquesta Llei que els encadenava. No obstant, la primera sorpresa va arribar quan el cens electoral pel referèndum no incorporava les persones residents, és a dir, que aquelles persones no nacionalitzades per la Llei d’estrangeria espanyola tampoc podrien exercir el seu (no)dret a vot en el referèndum. Però la gran sorpresa es va manifestar amb la Llei de transitorietat presentada al Parlament, que tampoc incorporava les persones migrants. Podem dir que durant la redacció de la Llei de transitorietat van fer un copy-paste de la Llei d’estrangeria espanyola canviant "nacionalitat espanyola" per "nacionalitat catalana", de manera que, qui obtingui la nacionalitat catalana serà aquella que anteriorment tenia l’espanyola. Ja és problemàtic que aquesta nova República comenci el seu camí excloent, però és encara més problemàtic que aquesta exclusió sigui per falta de voluntat política. Per això, em venen al cap preguntes incòmodes però que moltes hauran pensat: com és possible que en un exercici de desobediència política, jurídica i social no s’hagi desobeït en aquesta qüestió concreta? Per què s’ha escollit heretar la Llei d’estrangeria espanyola tenint en compte que és de les qüestions més característiques del règim? Desobediència? Quan i per a qui?

La primera sorpresa va arribar quan el cens electoral pel referèndum no incorporava les persones residents, és a dir, que aquelles persones no nacionalitzades per la Llei d’estrangeria espanyola 

Davant la falta de voluntat política per canviar-ho tot, hem de ser radicals i anar a l’arrel de la qüestió per entendre la "problemàtica".

I poso "problemàtica" perquè si ho mirem objectivament no ho és, sinó que és simptomàtic del sistema capitalista occidental que es manifesta des de l’estructura global fins a la local. I aquí assenyalem una de les qüestions que l’esquerra blanca no ha volgut ni entendre ni encarar, és a dir, que el racisme no és una conseqüència més del capitalisme sinó que ha sigut i és una de les condicions que l'han fet possible. Per això, diem que quan nosaltres percebem una qüestió com a problemàtica, cal entendre que és inherent al bon funcionament del sistema tal i com expressava el pensador antiracista Helios F. Garcés quan deia que "donde ustedes ven una consecuencia del capitalismo, otros ojos ven un proyecto civilizatorio destructivo del que el capitalismo forma parte; que donde ustedes perciben una crisis sin precedentes, otras mentes reconocen una Antigua crisis genocida, epistemicida, extractivista y colonial que dura ya más de 500 años." Sí, més de 500 anys, per això apostem per una ruptura no amb el règim del 78 sinó amb el règim que es perpetua des de 1492 que trencaria amb el racisme inherent a l’Estat espanyol.

Cal entendre, doncs, que el racisme institucional existeix de tal forma que es blinda davant els canvis polítics, és a dir, sense desobediència no hi ha canvi ja que es capaç de reinventar-se per mantenir el statu quo. Un d’aquests mecanismes és la impossibilitat de participació política institucional. Sí, és cert que els canvis no venen des de les institucions sinó des dels carrers, tanmateix, la pressió política només és possible quan hi ha una oposició forta i unitària. Per això, la falta de representativitat política porta a què les necessitats de les persones migrants no estiguin representades ni defensades des de l’eix materialista, és a dir, l’eix que s’incrusta en els cossos de les persones, que paralitza la vida de qui ho pateix davant la por i la incertesa d’aquest sistema profundament racista. És aquell mateix eix el que sacseja les persones per erigir-se contra les opressions i conscients de què per canviar-ho tot s’ha de prendre partit. És per això que entenem que la igualtat de gènere s’està convertint en tema transversal i prioritari a les polítiques públiques, perquè les dones han ocupat els carrers, sí, però també les institucions.

La falta de representativitat política porta a què les necessitats de les persones migrants no estiguin representades ni defensades des de l’eix materialista

Hi haurà qui pensarà que ara no és el moment per parlar d’això, que tenint a les forces de seguretat al damunt això no és important, però aquest estat d’excepció, on els drets de les persones deixen d’operar o directament no existeixen, les persones migrants i racialitzades el vivim permanentment. I és així, repetint les coses fins a la sacietat, que comença a introduir-se a les agendes mediàtiques i polítiques per deixar de ser un tema banal. Quantes vegades s’han banalitzat les causes justes? Tot i així, el valor està en no rendir-se.

Per això, continuarem als carrers, fent oposició al racisme institucional que es vol perpetuar en la República catalana, no deixarem que el sistema racista i colonial espanyol es mantingui, perquè sinó, no haurem creat un procés realment transformador, ni serà una república per a totes. Ara cal que vosaltres preneu partit per a què això deixi de ser una simple efervescència momentània i es materialitzi en una República realment per a totes.
 


 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: