Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Digues-me d'on vens i et diré on no entraràs

Els darrers moviments de membres del Govern espanyol i la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que exculpa l'Estat per dur a terme devolucions en calent, tenyeixen d'un color encara més fosc el panorama de les polítiques de migració i asil espanyoles i europees. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Magda Puig

El punt de partida ja era decebedor: Espanya està molt i molt per darrere de la mitjana europea de reconeixements d’asil, que és del 30%. Aquí, només es reconeix un de cada vint. O el que és el mateix: només a un 5% de les milers de persones que piquen a la porta de l’Estat espanyol perquè se senten en perill, se’ls obre. Amb aquesta dada al cap no costa entendre que l’esborrany de la nova Llei d’Asil que ha començat a circular recentment sigui encara més restrictiu. Posa negre sobre blanc el que ja s’aplica de manera tàcita. Mostra un enfocament amb mires a potenciar la seguretat a la frontera i una política gens acollidora. La llei vigent és de 2009, però com que no té reglament –perquè no s’ha desenvolupat– deixa a la subjectivitat molts dels seus articles. I això vol dir que, avui dia, l’arbitrarietat és un factor rellevant a l’hora de reconèixer protecció internacional a qui la sol·liciti.

Ara, el govern llança un text inicial on destaca la limitació de l’accés a la protecció des dels centres d’internament o l’augment dels motius de denegació de la protecció. Una cotilla que s’estreny cada cop més. En un símil tràgic, la Llei d’Asil està tan colpejada com les històries dels que cerquen aquesta protecció. La Llei d’Asil podria canviar aviat el nom per quelcom del tipus “Llei del No Asil”. Sembla que aquesta és la resposta als avisos de la Comissió Europea a l’Estat espanyol per no haver adequat la directiva europea sobre procediments d’asil. Brussel·les ja ha insistit en el fet que està fora de termini.

La comissària europea d’Interior, Ylva Johansson, que va ser fa uns dies a Madrid, va posar pel davant que s’ha de concedir el dret a petició d’asil i respectar els drets fonamentals. El Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) no deia el mateix el dia que va avalar les devolucions en calent. No cal estendre’s en els comentaris sobre aquesta sentència de la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans perquè ja han omplert a bastament els mitjans de comunicació. Només un apunt sobre quelcom que es fa impossible de pair: quin és el principi que marca que si vulneres una llei perds els teus drets inalienables com a ésser humà? El TEDH diu que no es poden saltar les tanques de Melilla i pretendre tenir drets, ergo no tothom és igual ni mereix les mateixes garanties. En quin moment es deixa de ser “humà” i es perden els drets?

Curiosa la paradoxa que el màxim tribunal de drets humans europeu contradigui la norma màxima europea de drets humans: el Conveni Europeu de Drets Humans. Si no fos perquè estem parlant en termes jurídics, es podria qualificar de deliri

Curiosa la paradoxa que el màxim tribunal de drets humans europeu contradigui la norma màxima europea de drets humans: el Conveni Europeu de Drets Humans. Si no fos perquè estem parlant en termes jurídics, es podria qualificar de deliri. Això sí, ens hauria interessat conèixer a quines vies legals i segures diu el TEDH que es pot acollir una persona que vol entrar a Espanya. Perquè a hores d’ara no n’hi ha cap de clara. Només a títol d’apunt: per arribar a l’Oficina d’Asil de Melilla s’han de passar controls policials marroquins. Val a dir que bona part del control migratori espanyol està externalitzat –finançat– al Marroc. Aquests controls deixen passar persones síries, però no les subsaharianes. Enguany no són poques les persones que només tenen l’opció d’entrar de forma irregular i fraudulenta.

Quan els arguments i raons se sostenen sobre fal·làcies és fàcil mantenir-los. Quan els fets comencen a contradir-los, els arguments s’esmicolen. Això és el que passa amb les polítiques d’asil en les darreres setmanes: són les realitats distorsionades les que conformen els arguments polítics. Embolicats en aquest cabdell, milers de persones malviuen a les portes d’Europa, tot esperant un futur que sigui digne d’aquest nom. I a dins no es fa palesa cap voluntat política d’explorar, de debò, vies legals i segures que garanteixin l’entrada a la Unió Europea.

Si hi ha entrades irregulars al país, és perquè les opcions de fer-ho de manera legal i segura són gairebé inexistents. Els dos joves de Mali i Costa d’Ivori que van presentar la denúncia per la seva devolució en calent no van poder fer una petició d’asil, no es va poder valorar la seva situació particular enmig d’un retorn caòtic i sense garanties. Aquelles persones que sortegen controls, salten una tanca amb concertines o travessen la frontera als baixos d’un camió no ho fan perquè s’estimen les emocions fortes.

L’exercici del poder sembla que està renyit amb les conviccions. Un govern suposadament progressista manté les maneres de fer del govern del PP i es desdiu de les seves pròpies accions prèvies. Oblida que va presentar un recurs d’inconstitucionalitat a les devolucions en calent que ara acata, oblida que va fer bandera, i fins i tot ostentació, del rescat del vaixell Aquarius. Aquests dies, a més, augmenten els vols de deportació cap a Mauritània de persones subsaharianes, la qual cosa significa retornar-los als conflictes dels quals fugen. I per últim, però no menys important: el govern ha incomplert la sentència ferma guanyada per Stop Mare Mortum que l’obligava a complir els acords de reubicació estipulats per la Unió Europea.

Queda pendent la reforma, que sembla que serà en un futur pròxim, del Sistema Europeu Comú d’Asil (SECA). Els països se situen a les posicions de sortida. La meta
és augmentar l’alçada, ja gairebé inabastable, dels murs de l’Europa fortalesa. Així trencaríem per sempre un dels valors que ha donat identitat a l’Europa de postguerra: haver-nos posat d’acord per garantir els drets humans de totes aquelles persones que trepitgessin territori europeu. Algú ha trobat la manera d’esmicolar una pedra angular.