Drets

La diversitat funcional lluita per trencar l'estigma

El 15% de la població mundial té una discapacitat, però actualment les societats encara arrosseguen un cert distanciament involuntari amb un col·lectiu que treballa dia a dia per trencar tabús
Aula a disposició dels estudiants amb discapacitat de la UAB per rebre suport, adaptació i accés a recursos personalitzats
12/12/2017

“Res sobre nosaltres sense nosaltres”. Aquesta és la proclama que alguns col·lectius amb diversitat funcional han adoptat per fer visibles les seves lluites i alhora reclamar un paper destacat en el teixit social d’arreu. En els últims anys, aquesta realitat han anat trobant un espai i ha obert nous debats en diferents àmbits. Tot i això, una de les assignatures pendents encara és l’estigma sobre aquest grup que es vol “reivindicar des de la diferència”. Oscar Martínez, professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la Universitat Ramon Llull (URL), explica que l’eix de la discussió rau entorn de l’ús que es fa del concepte “normal”.

La “normalitat”, flanquejada per una sèrie de polítiques i discursos, genera una situació en la qual “qui no és normal des del punt vist estadístic acaba tenint problemes, perquè no existeix a ulls de la comunitat”, recorda Martínez. El mateix professor diagnostica que la clau de volta per posar-hi solució es troba en la “veritable inclusió escolar”, encara que reconeix que es va tard. En aquest sentit, Montserrat Garcia Blasco, portaveu de la plataforma Carrers x Tothom, exposa que es tracta d’una qüestió que “encara ve de nou”. El fet d’educar a les aules amb valors a la discapacitat, tot i que és una línia implantada des de fa anys, encara no gaudeix d’una actuació plena per falta d’eines per a les docents. Cal tenir en compte que més enllà d’això, sovint les situacions a les aules són complexes i s’ha de fer front a ràtios que moltes vegades assoleixen xifres de 30 alumnes. Ara bé, Garcia posa sobre la taula que busquen fer partícips a totes les persones del col·lectiu, ja que al final es tracta d’una “qüestió de democràcia” que es tradueix en llibertat personal.

Les lleis i les polítiques que s’apliquen des de les administracions generen algunes contradiccions perquè, per la portaveu de Carrers x Tothom, “s’acaben generant nous estàndards”

 

Igualment, les lleis i les polítiques que s’apliquen des de les administracions generen algunes contradiccions perquè, des del punt de vista de la portaveu de Carrers x Tothom, “s’acaben generant nous estàndards” que estan pensats des de l’òptica d’un cas concret i per tant, no són favorables a les necessitats de molta altra gent. Per això, demana que les administracions treballin “des de la diversitat” traçant unes línies d’acció més diverses.

Per al professor Oscar Martínez la clau de volta per posar-hi solució es troba en la “veritable inclusió escolar”, encara que reconeix que es va tard

Hi ha veus que consideren que, tot i que no és una solució definitiva, el paradigma començarà a canviar en el moment en què les persones que formen part de la classe política estiguin en contacte directe amb el col·lectiu diversofuncional, ja sigui perquè en formin part o bé perquè algú del seu cercle més proper tingui algun tipus de discapacitat. Bernat Celaya, tècnic de laboratori amb una discapacitat visual, subratlla que “no és pot analitzar la problemàtica a partir d’una sola variable”, perquè cada individu té unes necessitats concretes i per això demana a les administracions que més enllà de finançar al col·lectiu com un sol bloc, generin iniciatives que s’enfoquin cap al tracte individual.
 

Un món divers

El terme estigma és un dels més utilitzats per descriure la consideració que té la societat cap als col·lectius minoritaris. Erin Clark recorda que el cas de la diversitat funcional és peculiar perquè es tracta de “l’únic col·lectiu minoritari del qual qualsevol persona en pot començar a formar en qualsevol moment de la seva vida, per molts motius”. Malgrat tot, les diverses fonts consultades coincideixen en assenyalar que actualment encara es genera una distància, almenys en un primer moment, entre les persones que tenen qualsevol tipus de diversitat funcional i les que no. Martínez detalla que hi ha persones que no han establert cap vincle amb una persona discapacitada i per aquest motiu, en situacions quotidianes, com ara la contractació de persones en una empresa, pot ser que tinguin “por” a fer el pas d’incloure en plantilla una persona que s’escapa dels paràmetres considerats normals. De fet, l’associació de persones amb diversitat funcional física Amputats Sant Jordi (ASJ) publicava un estudi en el que es concloïa que “un de cada cinc joves ni tan sols ha parlat mai sobre discapacitat”.

La legislació espanyola estableix que en el cas de les empreses de més de 50 treballadors, un 2% del total ha de tenir algun tipus de discapacitat

Actualment, la legislació espanyola estableix que en el cas de les empreses de més de 50 treballadors, un 2% del total ha de tenir algun tipus de discapacitat a fi de poder assegurar més llocs de treball per a les persones amb diversitat funcional que en molts casos es troben en una situació de risc d’exclusió social. Amb dades del 2013 recollides per l’Observatori de la Discapacitat Física, l’atur entre els membres d’aquest col·lectiu es trobava en índexs que arribaven fins al 26%. Aquestes xifres encara s’eleven més si parlem del col·lectiu de persones amb algun tipus de discapacitat intel•lectual. Dincat, entitat que treballa per la inclusió de persones amb discapacitat intel•lectuals denunciava el passat mes d’abril que "actualment la inserció laboral en l’empresa ordinària no rep l’impuls necessari i les subvencions públiques que reben les entitats que donen aquest servei pateixen considerables retards que comprometen la seva viabilitat, els Centres Especials de Treball (CET) es veuen obligats a fer considerables esforços econòmics per garantir el seu funcionament i l’accés als serveis socials específics és molt dificultós donades les limitacions econòmiques i un nombre insuficient de places pressupostades".

Cristina Llohis, Directora Serveis d'Atenció Diürna d’AMPANS, explica que el programa compta amb un total de 20 alumnes que ja formen part del món laboral

 

Algunes iniciatives però, treballen per trencar aquesta dinàmica i poder contribuir a crear alternatives adaptades a les necessitats de cadascú. Un dels projectes és UniversiMÉS, a càrrec de la Fundació Ampans i la Fundació Universitària Bages (FUB), que té l’objectiu de potenciar l’esperit crític de les persones amb discapacitat intel·lectual a través d’un programa universitari de mòduls. Cristina Llohis, Directora Serveis d'Atenció Diürna d’AMPANS, explica que el programa compta amb un total de 20 alumnes que ja formen part del món laboral, i a partir d’adaptacions cognitives es treballen certs aspectes com ara l’economia o l’art. Llohis lamenta que el sistema d’ensenyament sigui “com una escala”, per la qual, si una persona no és capaç, per exemple, de resoldre una equació, no tingui l’oportunitat d’accedir a ensenyaments més avançats. Constata que es poden generar “dreceres” a partir de les quals trobar “l’estratègia adequada”.
 

Esberlant portes cap al món laboral

El sistema universitari és un dels cavalls de batalla de les persones amb discapacitat, ja que si bé el 5% de les places dels graus estan reservades al col·lectiu, sovint les necessitats van més enllà. Garcia Blasco comenta que hi ha casos en què els continguts de les assignatures no s’adapten completament a les necessitats de l’alumne i per això, a vegades, fins i tot s’ha arribat a posar en risc que la persona en qüestió pogués arribar a graduar-se.

El sistema universitari és un dels cavalls de batalla de les persones amb discapacitat, ja que si bé el 5% de les places dels graus estan reservades al col·lectiu, sovint les necessitats van més enllà

Un estudi de la Fundació Universia i el Cermi estableix que només un 6% de les persones amb discapacitat de tot l’Estat espanyol disposa d’un títol universitari, mentre que l’objectiu de la Unió Europea és assolir un percentatge del 40% el 2020, d’aquí poc més de dos anys. El repte genera dubtes a les fonts consultades. Per una banda, tal i com expressa Martínez, sent conscients de quines són les necessitats de millora del sistema d’escolarització per inclusiu que sigui, i per l’altra, si realment és necessari que un 40% de la població discapacitada tingui una titulació universitària, ja que hi ha altres vies d’accés al món laboral, apunta Celaya.
 

Tabú de tabús

La qüestió del sexe és tabú a nivell social. Si la societat ja és pudorosa a l’hora de parlar de relacions sexoafectives, en el cas de la diversitat funcional encara s’agreuja més. Erin Clark, canadenca que viu a Vila-seca (Tarragona) explica que el fet d’anar amb cadira de rodes l’ha afectat en diversos aspectes de tipus emocional, com el sexe: “La gent és conscient del tema en el seu subconscient. Tot i que en qualsevol moment els pot passar a ells, en comptes de fer-se més responsables o oberts, tenen més por perquè no estan acostumats a interactuar amb els discapacitats a nivell social i professional”. Clark relata com “quan era adolescent, com qualsevol altra persona, tenia les hormones revolucionades i cada vegada que m’agradava un noi pensava que jo no era la persona adequada. Era divertida però no era compatible”. Exposa que la principal barrera se la posa cadascú condicionat per la societat i per això afirma que en aquell moment li era més fàcil ignorar la gent que no pas “ignorar una veu interior que et diu que és el que hi ha i que ho has d’acceptar”. Martínez subratlla que hi ha diversos discursos estesos a dia d’avui que “porten a pensar que un cos amb diversitat no és desitjable i tampoc pot tenir una sexualitat normalitzada”. Tant és així, emfatitza Celaya, que “a vegades es dóna per fet que la parella d’una persona amb discapacitat ha de tenir també algun tipus de disfuncionalitat”. En última instància, el que reclama tota persona discapacitada, com recorda Garcia Blasco, és “trencar amb l’estàndard de la normalitat perquè de fet ningú hi encaixa”. Clark, que és campiona de Poll Dance adaptat, recalca: “El meu principal objectiu és fer el que jo vull”.

En els últims anys, teories com ara la dels cossos dissidents o la teoria queer han facilitat la creació de sinergies entre diferents col·lectius que han trobat com a punt comú el fet d'"estar discriminats per ser diferents", relata Garcia Blasco. En aquest sentit, com recorda Celaya, els feminismes i les cures també han suposat que es reobrís el debat que demana posar la persona al centre.
 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: