Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Divuit anys de lluita contra un bastió del barraquisme vertical

57 famílies que viuen al bloc Venus de la Mina de Sant Adrià de Besòs han presentat una demanda judicial contra el Consorci de la Mina per incompliment d’un dels punts del Pla de Transformació del barri: l’enderroc de l’edifici i el reallotjament del veïnat en pisos nous. Reclamen una indemnització per les condicions en què han hagut de viure durant gairebé vint anys. Fins avui, amb la campanya de micromecenatge Objectiu Venus, han recollit més de 16.700 euros per finançar el procés judicial

/ Pau Fabregat

Un dia feiner de matí, se sent el soroll de la màquina de cafè i xivarri al bar San Martiño 2 del carrer de Ponent, al bell mig de la Mina. Només hi ha dones al bar, que peten la xerrada mentre tenen cura de la canalla i esmorzen, encara, amb el pijama, la bata i les sabatilles d’estar per casa. A través de la porta, es veu Venus, un dels grans blocs que juntament amb Mart, Saturn o Llevant dibuixen la geografia d’aquest barri fronterer amb Barcelona i Sant Adrià de Besòs.

 

Els edificis tenen més o menys  deu plantes d’alçada i poden acollir fins a 500 persones. “És un model que va convertir el barraquisme horitzontal en barraquisme vertical, fet només per rentar la cara a Barcelona”, apunta el veí i historiador informal del barri, Josep Maria Monferrer, “La Mina no ha estat mai un barri, sinó dos barris amb dos models de construcció diferents que han creat dinàmiques de confrontació. Si a la Mina vella hi ha deu famílies per escala, a la Nova n’hi ha 80. Això fa que acabi essent molt difícil conviure. L’error de l’alcalde Porcioles va ser construir una ‘barracòpolis’ per treure les barraques”.

Aproximadament 350 famílies, 240 de Venus i 110 dels altres blocs, s’havien de traslladar a 422 habitatges nous. El Pla havia de posar-se en marxa el 2002. Avui, divuit anys després, l’edifici continua dempeus i el deteriorament cada vegada és més greu

Un estudi publicat el 2014 per la Universitat de Barcelona exposa que els primers habitatges que es van construir a La Mina eren més baixos, amb una arquitectura semblant a la del barri del Besòs-Maresme. També diu que la urgència per acollir més persones de les àrees de barraques va fer que es construïssin edificis nous, molt més alts, amb més veïnat, i amb materials més barats. Així va néixer La Mina nova, amb un dèficit de base que, l’any 2000, un nou pla de transformació havia de corregir i, de retruc, millorar tot el barri, amb noves comunicacions, una rambla central i equipaments públics.

“En el fons, el Pla de Transformació ha estat un projecte amagat d’especulació que compta amb la inversió d’empreses que esperen treure profit del terreny. No ha estat un projecte per potenciar la vida al barri”, sentencia Monferrer. Un dels punts principals del Pla, definit finalment el 2001 amb algunes al·legacions de la plataforma veïnal, establia que el bloc Venus, en pitjor estat que els altres dos, havia d’anar avall i s’havia de reubicar el veïnat en pisos nous. Mart i Llevant s’havien de remodelar per fer-los més baixos i, també, redistribuir les famílies que hi viuen. Aproximadament 350 famílies, 240 de Venus i 110 dels altres blocs, s’havien de traslladar a 422 habitatges nous. El Pla havia de posar-se en marxa el 2002. Avui, divuit anys després, l’edifici continua dempeus i el deteriorament cada vegada és més greu.


Un reallotjament postergat durant 18 anys

Talls de llum. Canonades rebentades. Ascensors que no funcionen. Sostres destrossats pels quals s’escola l’aigua de la pluja. Al mal estat de l’estructura del gran bloc d’habitatges Venus de La Mina s’hi afegeixen els problemes socials que pateix aquest barri de Sant Adrià. L’edifici, i 57 dels seus veïns i veïnes, ja no poden continuar vivint més en un espai construït a corre-cuita, als anys setanta, per acollir la població barraquista de l’entorn metropolità de Barcelona.

“Volem que ens treguin d’aquí”, reclama Paqui Jiménez, propietària del bar San Mariño i portaveu d’una plataforma que agrupa les famílies afectades per la promesa de reubicació incomplerta. Des de la barra, mentre prepara els cafès, la portaveu de la plataforma d’afectades de Venus conta amb pèls i senyals una història d’ambigüitats al voltant del Pla de Transformació. Les condicions de reallotjament no van estar clares d’entrada. L’any 2010, quan es van construir els pisos nous, “els veïns vam rebre els fulls d’expropiació i la taxació dels habitatges”, relata Jiménez, “i vam veure que el valor dels nostres pisos era inferior al del preu de mercat. Alhora, se’ns demanava una quantitat de 34.000 euros, que afegint-hi l’IVA seria de 40.000, per accedir al reallotjament -amb l’obligatorietat de demanar un crèdit a través de La Caixa, si no es disposava dels diners -. Moltes de les veïnes de Venus no podíem assumir-ne el cost, ni tampoc endeutar-nos o hipotecar-nos, perquè som persones amb pocs recursos i, en molts casos, d’edat avançada. Però així ho va plantejar l’administració: ‘ o lo tomas o lo dejas’”.

Paqui Jiménez, portaveu de la Plataforma d'Afectades de Venus i propietària del bar San Martiño 2
Paqui Jiménez, portaveu de la Plataforma d’Afectades de Venus i propietària del bar San Martiño 2 |Marta López Mas

 

La Plataforma d’Afectades va néixer el mateix 2010, per mirar de cercar alternatives a unes condicions que no trobaven justes. El Col·lectiu Ronda va recomanar-los acollir-se a la llei Haus del 2009, una regulació que estableix unes condicions d’accés a pisos de substitució i que vetlla per oferir a les persones afectades condicions favorables d’accés a nous habitatges. A més, el veïnat va plantejar una primera demanda (aprofitant la llei de justícia gratuïta del 2016) contra l’administració encarregada del procés (un Consorci creat l’any 2000 amb la participació de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, i l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona), que va ser desestimada per les instàncies judicials.

L’any 2014, i davant la incomprensió veïnal, l’administració va treure a concurs públic els habitatges que havien de destinar-se a les famílies de Venus. I la Generalitat va comunicar que Venus, finalment, no aniria a terra i s’optaria per la via de la rehabilitació

La troca es va embolicar més quan, l’any 2014, i davant la incomprensió veïnal, l’administració va treure a concurs públic els habitatges que havien de destinar-se a les famílies de Venus. I la Generalitat va comunicar que Venus, finalment, no aniria a terra i s’optaria per la via de la rehabilitació. “Evidentment, ens vam mostrar en contra d’aquesta decisió des del primer moment. La rehabilitació era contrària al Pla que la mateixa Administració havia aprovat l’any 2000. Van pressionar  fins a aconseguir que rectifiquessin dos anys després i tornessin a la via de l’enderrocament de l’edifici i el reallotjament”, afirma Paqui Jiménez.

La portaveu de les persones afectades és rotund: “Tot plegat, sembla un estratagema polític. Fa molts anys que reclamem solucions i no se’ns escolta. Ens haurien d’haver reallotjat amb les mateixes condicions. Ara, demanem una indemnització per danys al patrimoni per mirar d’obtenir una reparació per tots els anys de demora, en què hem hagut de viure en un edifici que cada dia té més problemes materials i socials”. Amb la indemnització, s’espera que cada família pugui arribar a rebre uns 100.000 euros (5,7 milions d’euros en total), i que les persones que no vulguin ser reallotjades pel Consorci, almenys, puguin comptar amb alguns recursos.


Un barri de tradició comunitària

L’estigma de la delinqüència i el consum de drogues persegueix La Mina pràcticament des de la seva construcció. En part, aquesta imatge negativa ve de pel·lícules com Perros Callejeros o Yo, El Vaquilla, del director José Antonio de la Loma, però els mitjans de comunicació també l’han alimentada, cercant en el barri material per emplenar pàgines de successos. “Sempre que es parla de La Mina és per vincular-la als problemes de droga, màfies o crims, i mai es parla de les coses bones que passen aquí, que són moltíssimes”, explica el president de l’Associació de Veïns (i també veí de Venus), Paco Hernández.

Paco Hernández, president de l'Associació de Veïnes del barri de La Mina
Paco Hernández, president de l’Associació de Veïnes del barri de La Mina fa una ruta guiada per mostrar a la ‘Directa’ el mal estat en què es troba el bloc Venus |Marta López Mas

 

El veïnat coincideix a afirmar que el Pla de Transformació, que va arribar a rebre el Premi Nacional d’Urbanisme, no ha complert amb l’objectiu de millorar les condicions socials del barri. Una prova d’això és que, fa només dos anys, es van ocupar il·legalment 58 dels pisos nous. Una complicació més per al reallotjament de les famílies de Venus: “La qüestió és que ara no tenen pisos buits on ficar a les famílies i a nosaltres se’ns acaba la paciència”, rebla la portaveu de la Plataforma.

Objectiu Venus és la campanya de crowdfunding que les veïnes han dissenyat per finançar els 12.800 euros de mínim que els ha de costar la demanda judicial

L’estudi de la Universitat de Barcelona exposava que només un 15 % del pressupost del Pla de Transformació recollia actuacions destinades a millorar l’educació, la salut i la inserció laboral de veïns i veïnes. Això era el que, sobretot, demanava la comunitat, que porta a l’esquena una llarga tradició d’activisme veïnal contra un model de transformació urbana de la perifèria iniciat per l’exalcalde Josep Maria de Porcioles. Contra aquest model es va revoltar l’impulsor de l’associació veïnal el 1987, José Francisco Marín, qui va idear la sostracció de l’escultura encarregada per l’Ajuntament de Sant Adrià a Joan Brossa i va estar amagada durant anys en un magatzem municipal. L’artista havia aprofitat l’encàrrec per criticar el projecte urbanístic de La Mina i havia creat un bust de l’exalcalde per posar-lo al carrer, mirant cap al barri, amb el títol “Record d’un malson”. L’Ajuntament va amagar la peça quan l’artista la va presentar, fins que Marín i el mateix Brossa van rescatar-la, de nit, per tornar-la a mostrar al carrer, l’any 1995.

Avui, les habitants de la Mina continuen mostrant-se creatives en les lluites que duen a terme. I són Paqui Jiménez, Paco Hernández o Josep Maria Monferrer, les figures que han pres el relleu. Objectiu Venus és la campanya de crowdfunding que les veïnes, amb el suport de l’equip d’educadores socials de la Plataforma d’Educació Social La Mina-Salesians Sant Jordi, David Picó i Maria Moreno, han dissenyat per finançar els 12.800 euros de mínim que els ha de costar la demanda judicial. Amb energia i molts vincles amb el veïnat, han recaptat més de 16.700 euros i esperen, si pot ser, arribar a recollir-ne 17.800.


Un pla sense calendari

La façana marítima que separa el barri de La Mina del mar, a escassos deu minuts caminant de l’edifici Venus, dibuixa un escenari arquitectònic i social ben diferent del que hem vist, més endins, al barri. A pocs metres del Fòrum, envoltat d’edificis d’oficines imponents i hotels, s’aixeca un luxós edifici de 21 metres d’alçada, que des del 2012, acull la seu del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya. Aquest edifici va passar a mans del govern català el gener de 2006, per un preu de compra de 65 milions d’euros, i actualment hi treballen vora 700 persones.

A la planta número 20 de l’edifici, amb unes vistes espectaculars del mar i el Parc del Fòrum, Francesc Iglesies, que presideix la comissió executiva del Consorci del Barri de la Mina des del 2016 i, i alhora, ocupa el càrrec a la secretaria,  rep la Directa. Des de la seva arribada al capdavant del Consorci, Iglesies sempre s’ha mostrat favorable a dur a terme la proposta inicial d’enderrocar Venus i reallotjar les famílies del bloc, descartant l’opció de la rehabilitació proposada per l’anterior govern. La realitat, ara com ara, i tres anys després de la seva arribada al Consorci, és que l’edifici continua dempeus, i tampoc no hi ha dates clares per a l’execució del projecte. Pel que explica, la situació política a Catalunya els darrers anys no ha afavorit un pla de continuïtat per al desenvolupament del projecte, però considera que, des del 2017, “s’està fent un treball constant” i que totes les administracions que participen en el Consorci s’estan reunint “per trobar una solució conjunta que garanteixi complir amb el Pla”.

El terrat de l'edifici Venus és avui un niu de deixalles
El terrat de l’edifici Venus és avui un niu de deixalles |Marta López Mas

 

Pel que fa a terminis i full de ruta ferm per a l’execució de l’enderroc i el reallotjament,  Iglesies reconeix que “ara com ara, encara no tenim un pla amb dates i no el podem fer públic”, tot i que assegura que hi ha una “voluntat política compartida per aconseguir les disponibilitats pressupostàries i la capacitat de gestió d’aquest procés”. Considera que “ara mateix, l’estructura del Consorci no pot assumir-ne els costos”, que xifra en  gairebé 19 milions d’euros.

Malgrat tot, i segons Iglesies, en la darrera reunió extraordinària -i amb caràcter d’urgència- convocada el passat dilluns 9 de desembre per tractar la qüestió de Venus, no es va presentar cap representant de l’Ajuntament de Barcelona, ni es va prendre cap decisió sobre quin ha de ser el full de ruta que cal seguir els pròxims mesos. Un dels principals obstacles per al reallotjament és que part dels pisos nous estan ocupats il·legalment. “Tenim constància que han estat ocupats de manera il·legal per famílies que no compleixen amb un perfil de situació de vulnerabilitat. Des del Consorci s’han iniciat accions legals per recuperar-los i ja comencen a haver-hi sentències favorables”, afirma Iglesies.

La Plataforma d’Afectades de Venus ha expressat el seu malestar per la inacció del Consorci i la manca de transparència sobre les decisions que es prenen en les reunions

La Plataforma d’Afectades de Venus ha expressat el seu malestar per la inacció del Consorci i la manca de transparència sobre les decisions que es prenen en les reunions: “Estan cobrant un sou per aquests càrrecs i reunions. Com pot ser que les afectades no puguem conèixer el que s’hi tracta i no se’ns tingui en compte per prendre decisions que ens afecten?”, es pregunta la portaveu del veïnat afectat, que també relata que s’ha intentat posar en contacte diverses vegades amb el president del Consorci i només va obtenir resposta quan aquest va accedir al càrrec, ara fa tres anys. “Té molts missatges de Whatsapp meus instant-lo a concertar reunions amb les veïnesels veïns i apretant-lo perquè doni una data. Que vingui un dia aquí, al bar, que es passegi davant de Venus i vegi en quines condicions vivim. Dic el mateix a Ada Colau, que el 2016 em va prometre que vindria a veure’ns i encara l’esperem. Les veïnes ho hem intentat per totes les vies possibles. Ara, només tenim l’opció d’emprendre accions legals”, etziba.

Al bar San Martiño, Paqui Jiménez i Paco Hernández tanquen la conversa amb una reflexió emmarcada en la situació catalana: “No demanen respecte als drets humans dels presos polítics catalans? Hi estem d’acord però, què passa amb la resta de persones? No tenim drets perquè som pobres? Ens sembla molt hipòcrita que, per a uns, tot; per a els altres, no res”. La pregunta final és definitiva: “Pot, el poder polític, aconseguir la independència de Catalunya, quan no pot aclarir-se a l’hora de gestionar un barri com La Mina?”.