Drons, la màscara de la guerra permanent

L’Agència Nacional de Seguretat (NSA), els departaments d’intel·ligència i el govern dels Estats Units han executat més de 3.000 persones amb drons armats des de l’any 2004
09/02/2016

Els drons, entesos com a vehicles aeris no tripulats equipats amb sistemes de captació d’imatges, es van començar a utilitzar durant la guerra del Vietnam per aconseguir fotografies de les defenses aèries, distribuir propaganda i, també, com un esquer per intentar malbaratar les reserves de míssils de l’enemic.

El govern de Barack Obama va ordenar prop de 500 atacs amb drons armats contra persones considerades sospitoses de ser terroristes entre 2009 i 2015  /PETE SOUZA
El govern de Barack Obama va ordenar prop de 500 atacs amb drons armats contra persones considerades sospitoses de ser terroristes entre 2009 i 2015  /PETE SOUZA

 

Al llarg de la dècada dels noranta, l’evolució de les tecnologies audiovisuals, de geolocalització i de transmissió de dades van permetre el desenvolupament dels drons moderns, que, fins a l’any 2002, s’utilitzaven com a eines de reconeixement. Després dels atacs contra les Torres Bessones de l’onze de setembre de 2001 i al caliu de la “guerra global contra el terror” iniciada per George W. Bush, l’exèrcit nord-americà va canviar d’enfocament. La CIA i l’empresa General Atomics van treballar plegades per incorporar míssils i sistemes de combat al Predator, un vehicle aeri no tripulat que ja havia fet tasques de vigilància durant la guerra dels Balcans.

L’Afganistan, envaït per les tropes dels EUA i de la Gran Bretanya un mes després de l’11-S, va ser l’escenari de les primeres operacions amb drons armats. Aquests atacs, que tenien com a objectiu posar fi a la vida dels suposats responsables dels atemptats de Nova York, inauguraven una nova etapa que l’estudiós del fenomen dron Enric Luján anomena “l’era de la postpresumpció d’innocència”.

“Nosaltres els localitzem, vosaltres els elimineu”

Des del primer moment, la “guerra contra el terror” va abocar diners, personal i recursos a l’Agència Nacional de Seguretat (NSA) amb l’objectiu de recollir quantitats ingents d’informació sobre la població mundial. Aquesta operació de monitoratge i control, inèdita fins aleshores per la seva extensió i volum, era la clau per permetre que altres organismes governamentals, com la CIA o l’exèrcit, executessin el pla anunciat pel president Bush davant el congrés nord-americà el 20 de setembre de 2001: “La nostra guerra contra el terror comença amb Al-Qaeda, però no acabarà fins que cada grup terrorista d’abast global sigui localitzat, detingut i derrotat”.

Després dels atacs contra les Torres Bessones de 2001, la CIA i General Atomics van incorporar sistemes de combat i míssils al ‘Predator’, un vehicle aeri no tripulat

Davant la inexistència d’una xarxa d’informants sòlida i capaç d’oferir detalls sobre les organitzacions terroristes establertes a països com el Iemen, el Pakistan o Somàlia, la tecnologia de l’NSA va ser vista com l’única manera d’omplir aquest buit important. Tal com declararia al Washington Post l’antic director del Centre Nacional Antiterrorista Michael Leiter: “No puc recordar cap investigació sobre terrorisme en què l’NSA no hagi tingut un paper central o preeminent”.

Segons la Força Aèria dels Estats Units, gairebé 200 persones fan tasques de suport en cada operació protagonitzada per un dron armat  /CHRISTIAN CLAUSEN
Segons la Força Aèria dels Estats Units, gairebé 200 persones fan tasques de suport en cada operació protagonitzada per un dron armat  /CHRISTIAN CLAUSEN

 

En aquest context, la vigilància massiva i el programa d’assassinats selectius acabarien esdevenint els dos elements bàsics i complementaris de la doctrina militar moderna dels Estats Units. L’any 2002, l’NSA –en col·laboració amb l’Agència Nacional d’Intel·ligència Geoespacial– va crear una unitat especialitzada en la geolocalització i el seguiment en temps real de telèfons mòbils que adoptaria un lema molt descriptiu: “We track’em, you whack’em” (Nosaltres els localitzem, vosaltres els elimineu).

Obama style

Si Bush prometia una guerra sense quarter contra el terrorisme, l’administració Obama va canviar el relat. Després de les experiències a l’Afganistan i l’Iraq, va optar per descriure l’ofensiva contra el terrorisme com “un seguit d’esforços localitzats i precisos” que han de servir per “desmantellar xarxes específiques d’extremistes violents que amenacen Amèrica”. Malgrat presentar les actuacions del seu govern com un conjunt d’accions quirúrgiques, diverses entitats de drets humans i periodistes van calcular, l’any 2015, que l’administració Obama havia multiplicat per deu les operacions amb drons armats ordenades per Bush, que van passar de 50 a 500 atacs.

La “guerra contra el terror” va abocar diners, personal i recursos a l’NSA amb l’objectiu de recollir quantitats ingents d’informació sobre la població mundial

L’aposta d’Obama per l’ús de vehicles no tripulats en detriment de l’enviament de tropes sobre el terreny respon, segons Luján, a la voluntat d’anestesiar l’amenaça que suposa una societat conscientment mobilitzada contra la guerra. “La guerra contra el terror de l’era Obama segueix el camí iniciat pel seu predecessor promovent campanyes contrainsurgents agressives als països de la perifèria mundial, però, com que es tracta d’una guerra on només participa una petita part de la població dels països imperialistes –els pilots que controlen els aparells–, es fa més difícil la formació d’una veritable oposició política”, explica l’autor de Drones. Sombras de la guerra contra el terror.

La disposició Matrix

En aquest tipus de guerra i en nom de la seguretat nacional dels Estats Units, les garanties democràtiques (inclòs el dret a una tutela judicial efectiva) desapareixen per deixar pas a un engranatge que decideix, d’acord amb uns criteris secrets, el destí final de milers de persones.

Desenvolupada per l’administració Obama l’any 2010, l’anomenada disposició Matrix té com a objectiu superar les kill lists (les llistes de persones a qui s’ha d’assassinar) utilitzades fins aquell moment i institucionalitzar la selecció i el monitoratge de les que són considerades enemigues dels Estats Units.

Aquest mateix organisme va crear una unitat especialitzada en la geolocalització amb un lema molt descriptiu: “Nosaltres els localitzem, vosaltres els elimineu”

Aquesta base de dades centralitzada, que ha estat dissenyada per John Brennan –actual director de la CIA–, combina les dades biogràfiques dels objectius amb el registre de les seves ubicacions i la informació sobre els seus socis i les organitzacions a les quals, suposadament, pertanyen. A més, Matrix permet conèixer en tot moment els recursos operatius destinats al seguiment de cada persona, incloses les operacions clandestines. Tot i que, entre les estratègies possibles per neutralitzar l’objectiu s’inclouen les sol·licituds d’extradició i les operacions de captura sobre el terreny, fins ara, la pràctica més habitual –i de lluny– ha estat l’assassinat mitjançant l’ús de drons armats.

El paper del sector privat

El sector privat sempre ha estat present en el desenvolupament dels programes dron. El paper de les corporacions com a subministradores d’equips, sistemes de recol·lecció de dades i infraestructures de comunicació es tradueix en un negoci de milers de milions de dòlars, del qual es beneficien grans empreses com Boeing, Textron o ITT Corporation.

En un conflicte que es caracteritza per l’opacitat, l’exèrcit ha de contractar empreses privades per processar la quantitat ingent de material audiovisual de què disposa

El sector privat, però, no es limita a proveir material per la guerra dron, sinó que, com va revelar l’any passat una investigació elaborada pel Bureau of Investigative Journalism, també es dedica a proporcionar mà d’obra dedicada al processament i l’anàlisi dels vídeos de vigilància.

Paradoxalment, en un conflicte que es caracteritza per amagar al públic les imatges que expliciten la violència dels atacs amb drons, el mig milió d’hores de vídeo que generen els drons i altres aeronaus cada any obliga l’exèrcit a contractar cada vegada més empreses privades per no veure’s ofegat per aquesta quantitat ingent de material audiovisual.

 

----------------------

Infraestructura de la guerra dron

 

/VICTÒRIA OLIVERES
/VICTÒRIA OLIVERES

 

1. NSA (seu de l’Agència Nacional de Seguretat nord-americana) L’agència ha esdevingut la font principal de la informació utilitzada per decidir quan i on efectuar els atacs amb drons armats. El seu creixement exponencial té una relació directa amb el desenvolupament del programa dron.
2. GCHQ (Quarter General de Comunicacions del govern britànic) L’agència d’intel·ligència britànica, així com l’australiana i la neozelandesa, col·laboren activament amb l’NSA compartint informació sobre les persones considerades sospitoses de ser terroristes.
3. La Casa Blanca (seu del govern dels EUA) Cada dimarts, en una sala de la Casa Blanca, Obama i el seu equip donen el vistiplau a la llista de persones que passen a ser objectius dels drons armats.
4. Creech AFB (base de la Força Aèria nord-americana) Aquesta base aèria, situada al desert de Mojave, és el lloc des d’on es coordinen i s’executen la major part de les operacions de seguiment i els assassinats selectius amb drons.
5. Ramstein AB (Quarter general de la Força Aèria nord-americana a Europa) La base militar de Ramstein, situada en territori alemany, està connectada amb la de Creech mitjançant un cable submarí i és una baula imprescindible de la guerra dron, ja que funciona com a estació de repetició de les comunicacions amb els vehicles no tripulats.
6. Camp Lemonnier (Base permanent de l’exèrcit nord-americà a l’Àfrica) Situada a Djibouti, Camp Lemonnier s’ha convertit en la base de drons nord-americans més gran de l’Àfrica. Hi treballen més de 3.000 persones, comptant membres de l’exèrcit, contractistes privats i personal civil.

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades:

La guerra no és un joc

dimarts, 9 febrer, 2016

Michael Haas, un antic operador de drons, explica amb naturalitat que, quan va ser reclutat, amb 21 anys acabats de fer, va pensar que havia trobat la feina de la seva vida: “Era tot tan&nbsp