Al reconeixement per part del govern de Donald Trump de la sobirania del Marroc al Sàhara Occidental, al silenci polític i mediàtic de les institucions de l’Estat espanyol, i a la llarga cadena de violacions de drets humans i del dret internacional, se suma el trencament de l’alto el foc per part del Marroc el 13 de novembre de 2020. És aquest últim fet el que ha provocat la tornada a la lluita armada, al mateix temps que ha propiciat l’organització de la Marxa Per la Llibertat del Poble Saharaui, una acció directa no violenta que segueix l’estel de les concentracions que s’organitzen anualment cada 14 de novembre.
La marxa partirà estructurada en columnes des de diversos punts de l’Estat espanyol entre finals de maig i principis de juny –el 2 de juny a València– per a confluir finalment a Madrid el dia 18 de juny. Durant els mesos de maig i juny se celebraran diferents activitats i actes organitzats per escoles –com La Gavina, a Picanya o l’IES Orriols, a València– i grups i persones del món de l’art i la cultura.
Centenars d’organitzacions, associacions, sindicats i simpatitzants prosaharauis de tot l’Estat conformen aquest heterogeni moviment que té en comú la defensa del dret d’autodeterminació del poble saharaui
Segons Lourdes Crespo, una de les portaveus de la Marxa a València, aquesta és “una acció conjunta i organitzada en tot l’Estat que pretén, a més de mobilitzar a la societat en favor de la causa, donar un toc d’atenció al govern de l’Estat espanyol”. Centenars d’organitzacions, associacions, sindicats i simpatitzants prosaharauis de tot l’Estat –com l’Assemblea Feminista de València, l’Ateneu Llibertari Al Margen o l’ONG Petits del Món – amb el suport i assessorament del Front Polisario conformen aquest heterogeni moviment que té en comú la defensa del dret d’autodeterminació del poble saharaui.
Ivan Prado, qui des del 2012 col·labora amb l’organització del Fisahara –un festival internacional de cine que es realitza als campaments de refugiats saharauis– i des de 2018 organitza un festival de teatre i circ als campaments de refugiats, considera que les activitats com les marxes, les gales o els festivals són molt importants perquè “serveixen per a visibilitzar la causa, denunciar la injustícia i també obtenir fons per a seguir lluitant”.
Prado pertany a Payasos en Rebeldía, una xarxa d’artistes internacional al servei dels moviments socials que va nàixer inspirat per les Zapatistes de Chiapas, en la que a més d’artistes de circ i de clown s’inclouen grups de música, com ara Txarango, Zoo i Los Chikos del Maíz. Payasos en Rebeldía, junt amb Fetesa –festival de teatre escolar que es realitza als campaments de refugiats de Tindouf–, i il·lustradores com les valencianes Carmen García Gordillo, Irene Bofill i Iris Serrano realitzaran l’acompanyament artístic de la Marxa. Com assenyala Prado: “És necessari omplir l’agenda d’esdeveniments i activitats, ja que part de la resistència del poble saharaui té molt a veure amb la música, la poesia, el teatre i el relat oral”.
Finalment totes les marxes, i amb elles totes les persones i col·lectius que les integren, confluiran el 18 de juliol a Madrid on es farà entrega al govern de l’Estat espanyol d’un manifest per “la llibertat del poble saharaui”. Perquè, encara que hi haurà moltes veus des de diversos vessants, latituds i àmbits; les exigències són les mateixes: la llibertat del poble saharaui.
Nous crits per a trencar un vell silenci
La matinada del dijous al divendres 13 de novembre de 2020, al pas fronterer de Guerguerat, l’exèrcit marroquí va realitzar un atac per a expulsar un grup d’aproximadament cinquanta civils saharauis que duien des del 21 d’octubre bloquejant la carretera que connecta el Marroc amb Mauritània exigint a l’ONU la celebració del referèndum d’autodeterminació tantes voltes promés. En resposta el Front Polisario va instar a l’ONU a intervenir i va decretar l’estat de guerra a tot el territori.
Segons relata Wain-Ana Abbahai Abdalahe, una jove saharaui de 25 anys resident a València, gran part dels civils que es van concentrar a Guerguerat eren dones. “Les dones saharauis –com les activistes Sultana Khaya, Aminetu Haidar i Násara Lahdih Said– som les protagonistes de la resistència, tant com a milicianes com a mestres”. I matisa: “No sols resistim, també cridem, lluitem i cuidem”.
Abbahai va nàixer com a refugiada als campaments de Tindouf, després que son pare i sa mare marxaren a l’exili – conegut com a lhmada – quan l’encara Sàhara Espanyol va ser ocupat per regiments de tancs i blindats de l’exèrcit marroquí. Després, Abbahi arriba a l’Estat espanyol per primera volta com a xiqueta ambaixadora gràcies al programa “Vacaciones en Paz”, i s’instal·là definitivament a València fa ara dos anys amb l’objectiu de continuar fent d’“altaveu del poble saharaui”.
Tant Abbahai com Saleh denuncien que la qüestió del Sàhara Occidental sembla ser un tema tabú per al govern de l’Estat espanyol per als interessos polítics i econòmics que hi té a la regió. En contraposició, reconeixen la solidaritat i suport popular que reben, és per això que les seues principals vies d’acció són les que van dirigides a la ciutadania, “ja que aquesta sí que és sensible amb la nostra lluita, i la gran majoria de casos es posicionen a favor nostre”. I conclouen: “La Marxa per la Llibertat és una manera de trencar el silenci mediàtic i que l’Estat espanyol es responsabilitze”.
Un deute històric
El Sàhara Occidental, antiga colònia des del segle XV –un dels punts estratègics del tràfic d’esclaus– , protectorat des de la Conferència de Berlín de 1884 i, des de l’any 1958 fins al 1975 província número 53 de l’Estat espanyol –sent així les seues habitants ciutadanes espanyoles a tots els seus efectes–, és un territori de gran interés econòmic per les seues reserves de petroli i fosfat, així com pels prolífics caladors pesquers que hi trobem a les seues costes.
És per això que ja als anys seixanta, aquest territori de 260.000 km² limitat al nord per l’oceà Atlàntic, al nord-est amb Algèria, amb Mauritània al sud-est, i al nord amb el Marroc; és reclamat per aquests dos últims estats, els quals veien en els recursos que atresoren aquestes terres una gran oportunitat.
Els seus antics veïns, en aquell moment l’Imperi de Mali i el Regne del Marroc, ja havien controlat el territori a l’època prehispànica per ser aquesta zona de pas de mercaderies. Així i tot, per les dures condicions climatològiques, la seua geografia i el caràcter nòmada del poble que l’habitava, mai van poder establir un govern funcional.
Però tant el Marroc com Mauritània l’any 1975, amb el dictador Francisco Franco agonitzant al llit, van tenir l’oportunitat de fer-se amb la sobirania del Sàhara Occidental que era, junt amb Guinea Equatorial, un dels últims territoris ocupats per les forces imperialistes de l’Estat Espanyol.
El 1975 un comboi de 350.000 marroquins avançaren cap al Sàhara Occidental mentre els militars espanyols abandonaven les seues posicions, el que es va conéixer com la Marxa verda
Al novembre d’aquell any es va dur a terme la denominada Marxa verda, alenada pel monarca marroquí Hassan II –pare de l’actual monarca Mohammed VI– amb el suport i la influencia internacional dels Estats Units d’Amèrica i pels diners d’Aràbia Saudita; en la que un comboi de 350.000 marroquins avançaren cap al Sàhara Occidental mentre els militars espanyols abandonaven les seues posicions. Documents desclassificats per la CIA demostren que Joan Carles I, en aquell moment en condició de príncep, va garantir la retirada de les tropes espanyoles per a un millor avanç de la marxa.
Paral·lelament, el 14 de 1975 es firmava l’Acord Tripartit de Madrid, pel qual es transferia l’administració del Sàhara Espanyol al Marroc i a Mauritània, però aquest últim es va desentendre quatre anys més tard. L’ONU mai va reconéixer aquest acord, per això a ulls dels organismes internacionals l’Estat espanyol continua sent la potència administradora del Sàhara Occidental.
Des dels anys vuitanta, el Marroc ha anat augmentant el control al territori, mentre milers de saharauis –75.000 segons el cens de 1974– passaven a una posició subalterna on els seus drets –tal com han denunciat en diverses ocasions organitzacions com ara Amnistia Internacional– són constantment violats. Mentrestant els intents de realitzar un referèndum d’autodeterminació, com és el cas de la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental –MINURSO per les seues segles en francés–, han trobat sempre l’oposició del govern de Rabat.
El Sàhara Occidental és avui dia el més gran dels disset territoris no autònoms pendents de descolonització reconeguts oficialment pel Comité Especial de Descolonització de l’Organització de les Nacions Unides. Amb aproximadament mig milió d’habitants –dels que poc més de la meitat pertanyen al poble saharaui–, està dividit en dos per sis murs que recorren més de mil quilòmetres, estant l’oest –amb l’eixida al mar– controlat pel Marroc, i la franja est restant –pràcticament despoblada, infèrtil i escassa en recursos– pel Front Polisario.
El Front Polisario, fundat l’any 1973 i que aglutina les forces populars saharauis baix el paraigua del socialisme àrab, fa dècades que lluita contra el Marroc pel dret d’autodeterminació del poble saharaui
El Front Polisario, fundat l’any 1973 i que aglutina les forces populars saharauis baix el paraigua del socialisme àrab, fa dècades que lluita contra el Marroc –que està recolzat per les potències occidentals com ara els Estats Units i l’Estat francés –pel dret d’autodeterminació del poble saharaui. Segons Alali Emboiric Mohammed, secretari del Front Polisario a València, el Front Polisario, a través dels seus organismes, “canalitza, dirigeix i orienta l’acció política dins i fora del territori saharaui”.
Així mateix, Ahmed Mohammed Saleh, jove saharaui de 26 anys, resident a València, qui a més treballa a València Inclou, col·labora en projectes de promoció de finances ètiques i realitza voluntariats per promocionar la campanya “Banca Armada” –des d’on denuncien públicament les institucions bancàries que financen la indústria militar– i la Banca Ètica –des d’on promouen una economia social i solidària– considera que “defendre la llibertat del Sàhara és defendre al Front Polisario, perquè és un front popular unit”.
Saleh –que ha visitat en moltes ocasions els territoris alliberats, però mai els ocupats– va nàixer als camps de refugiats de Tindouf, Algèria, on actualment es troba el govern de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) en l’exili. La RASD ha sigut reconeguda per 85 estats i és membre fundadora de la Unió Africana. Saleh, com a jove saharaui resident a l’Estat espanyol se sent abandonat, perquè “a diferència d’altres països que tenen una relació molt més propera i facilitadora amb les seues antigues colònies, a nosaltres ens tracten com a ciutadans de tercera, com si mai no haguérem existit”. I afegeix: “L’Estat espanyol replica la política del Marroc, i a més, no assumeix les seues responsabilitats”. Com ens recorda Saleh, “no sols és la voluntat del poble saharaui, és el que es plasma en la llei internacional”. I conclou Abbahai: “La llibertat és l’única solució, i seguirem lluitant fins a la mort”.
