És l’única revista per a xiquets i xiquetes escrita íntegrament en valencià. Es tracta d’una publicació en format còmic, per a un públic principalment infantil i juvenil, i on totes les autores que hi participen són valencianes. Nascuda en 1984, en l’escola i per a l’escola, i amb una clara intenció educativa i cultural, Camacuc busca fomentar la lectura, normalitzar la llengua i donar a conéixer la memòria i les autores del País Valencià. En la vint-i-unena edició de la Nit de la Premsa i les Revistes en Català, l’acte institucional en el qual es reconeixen anualment la tasca i la trajectòria de les publicacions —en format físic i digital— dels Països Catalans, Camacuc ha estat guardonada amb el premi a la millor publicació en la categoria de revistes. Conversem amb el seu director, Joan Escrivà, sobre la història de la revista, l’estat de salut del còmic i la necessitat d’ensenyar i aprendre en valencià.
Quina és la importància d’editar un còmic íntegrament en valencià i fet per autores valencianes?
És tan important com tindre música en valencià, teatre en valencià, televisió en valencià o qualsevol material didàctic en valencià. La importància radica en el fet que en ser una revista íntegrament en valencià no treballem amb un còmic fet fora, això vol dir que totes les autores valencianes que fan còmic tenen un lloc on publicar. Això és crucial perquè, per una banda, estem posant en contacte a les xiquetes d’un territori amb les seues autores, les poden conéixer, saben qui són; també l’humor i la narrativa són properes. Per altra banda, estem creant economia de proximitat en treballar amb persones que són veïnes nostres.
Quines han sigut les dificultats que has trobat per arribar fins ací? Com ha evolucionat la revista?
“La principal dificultat que tenim en Camacuc és que ací, al País Valencià, la gent no està acostumada a la subscripció”
La principal dificultat que tenim en Camacuc és que ací, al País Valencià, la gent no està acostumada a la subscripció. A Catalunya, Alemanya, França i molts altres països la gent té moltes publicacions periòdiques on subscriure’s. A Camacuc li costa molt tindre subscriptores. De fet, altres iniciatives que s’han fet al País Valencià han anat desapareixent. Les revistes infantils tenen el problema del fet que, quan les xiquetes es fan majors es donen de baixa i és una contínua renovació, no és una lectora a llarg termini. En principi, n’hi ha una franja d’edat molt limitada que t’obliga a regenerar, fer subscripcions noves, promocionar-te i donar a conéixer la revista contínuament. També estan els baixos índexs de lectura. Vivim en una societat en què cada volta es llig menys. A València, segons les estadístiques, hi ha un 60% de persones que acostumen a llegir. D’aquestes, un 3% llig en valencià i un 12%, si no recorde mal, llig còmic. O siga, que som l’últim vagó del tren.
Quina importància va tenir el fet de poder publicar el còmic en occità?
Va tindre molta importància, sobretot, per a les xiquetes de la Vall d’Aran, d’on naix la iniciativa d’aquest projecte. Es posà en contacte amb nosaltres el Conselh Generau d’Aran perquè volien fer el que féiem ací, editar còmics i historietes per a fomentar la seua llengua entre les xiquetes. Va tindre molt bona acollida. De fet, tenim constància del fet que en carnestoltes, quan eixien disfressats pel carrer, algunes xiquetes es disfressaven de personatges de la revista. Es va allargar la publicació durant quinze anys, i després, per qüestions polítiques i canvis de govern, el projecte va finalitzar.
Quin és l’estat de salut del sector del còmic en general i, en concret, al País Valencià? Quines perspectives de futur veus?
Tant a l’Estat Espanyol com al País Valencià, ho veig proporcional. Cada vegada el còmic està més en voga. Hi ha més gent que llig i s’apropa a les tendes de còmic, ja siga pel fenomen del manga, pel còmic d’autor, la novel·la gràfica… Sempre hi ha alguna cosa que atrau, i les lectores solen ser fidels perquè la gent que comença a llegir còmic li agrada, i quan li agrada sol repetir. El còmic ha deixat de ser una publicació només per a xiquetes i ha passat a ser també una cosa d’adults. Ara, a València, s’ha estrenat la Càtedra d’Estudis del Còmic, de la qual és director Álvaro Pons. És la primera càtedra a tot l’Estat. Ací tenim moltes autores valencianes premiades, com ara Miquel Àngel Giner, Cristina Durán i Ana Penyas. El còmic gaudeix de bona salut i cada volta hi ha més autores. Esperem que Camacuc agafe l’estela i que vaja darrere d’aquesta espenta.
A banda de Camacuc, editeu també còmics temàtics com ara Diversitats sexuals, Assetjament escolar o Feminismes. Creus que el còmic pot ser una ferramenta perquè les xiquetes coneixen diferents realitats, problemàtiques o lluites?
Vosaltres, com a periodistes, bé sabeu el poder que té la imatge, ja siga al teatre, cine, televisió o amb els llibres. Qualsevol medi o canal que dona a conéixer històries, pensaments, filosofies o experiències, està posant un coneixement a l’abast de les xiquetes. El còmic és també una ferramenta de creixement personal útil, necessària i efectiva per a crear i donar a conéixer realitats noves de tota mena.
Per a editar el còmic de Feminismes o Diversitats sexuals, heu col·laborat amb altres col·lectius, com ara Formigues Liles, Arada o Lambda. Com ha sigut aquesta col·laboració?
Ha sigut una col·laboració molt enriquidora i valuosa per a nosaltres. Vam encetar la col·lecció de còmics amb valors i ens reunírem amb totes les entitats o col·lectius que eren pioners o referents en temes com l’assetjament escolar o la diversitat sexual. Per exemple, per a fer el còmic temàtic sobre assetjament escolar ens vam reunir amb un grup de centres escolars —tots ells pioners— que ens van contar les seues experiències amb el tractament de l’assetjament escolar. Per a fer el de diversitat sexual vam contactar amb Lambda, que es dediquen, entre d’altres, a formar el professorat i té presència en els centres fent un treball de divulgació molt important. I quant a Feminismes, tant amb Arada, per la memòria històrica [amb perspectiva feminista]; com amb Formigues Liles, que també tenen presència als centres educatius, vam treballar conjuntament auditant els còmics, proposant idees, corregint o enfocant els conceptes. El resultat són uns còmics molt bonics, molt divertits i molt necessaris per als temps que vivim actualment.
Què ha significat per a vosaltres rebre el premi a millor revista en català en l’any 2021?
“És un reconeixement al treball que fem en la nostra revista des de fa 38 anys, un reconeixement a la nostra lluita i resistència per la llengua i la cultura al País Valencià”
Ha sigut una bossa d’oxigen, una abraçada, perquè l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) aglutina molts mitjans de comunicació, té molts anys i és un referent per a nosaltres. És un reconeixement al treball que fem en la nostra revista des de fa 38 anys, un reconeixement a la nostra lluita i resistència per la llengua i la cultura al País Valencià. Esperem que aquest premi, pel qual estem molt agraïts, servisca per a impulsar i donar a conéixer molt més el Camacuc i difondre la revista arreu de tot el territori.
Vosaltres feu una tasca molt necessària en l’àmbit de la defensa de la llengua. Com veus la situació de la llengua al País Valencià des de l’entrada del Govern del Botànic?
Crec que el Govern del Botànic està compromés amb la llengua i estan treballant per ella. Torna a veure’s més valencià al carrer, torna a veure’s més valencià en la vida pública dels pobles i ciutats. Però, el que més m’interessa no és el que fan els polítics, sinó el que fa la gent. Una de les coses que més em preocupa és veure algú parlant en castellà als comerços del seu poble, a les xarxes socials. Açò és el que realment em preocupa. Si no som la gent, la base de la societat, qui impulsem la nostra llengua, ben poc podran fer els polítics. El còmic també és una crida a totes les persones a què s’expressen en la nostra llengua, que l’utilitzen i conviden a totes les que no ho fan que l’aprenguen i l’empren.
Quin paper juga Camacuc a l’hora d’ensenyar des d’una perspectiva transformadora?
A Camacuc cal tractar-lo com a literatura. És una literatura més, i la literatura sempre ha sigut enemiga del poder, perquè al poder no li ha interessat mai que la gent llegisca, que les xiquetes i les majors llegisquen. Llegir et convida a imaginar, a criticar, a conéixer, a viure experiències, a aprendre certs valors, i tot això al poder no li agrada, perquè vol gent submisa. Simplement, el fet de llegir és un acte de rebel·lia, de contestació i reafirmació en la cultura, així com ho són les ganes d’aprendre i de créixer com a ésser humà.
Quin sentit creus que té, hui dia, una revista impresa per al públic infantil, en una època en què es diu que la xicalla ja no llig i està tot el dia endollada a les pantalles?
Justament hui és quan més sentit té tindre una revista impresa. Quina alternativa tenen les xiquetes a les pantalles? L’única alternativa, en l’àmbit del còmic per a xiquetes en valencià, som nosaltres. Si Camacuc no existira, només podrien llegir còmic en valencià a través de les pantalles. Molts estudis parlen dels problemes d’un mal ús de les tecnologies, com l’addicció que creen, la falta de concentració… Per contra, tenim tots els beneficis que té la lectura en paper, com per exemple, el creixement del lèxic, potenciar l’expressió i fomentar les relacions i l’empatia… En fi, molts beneficis que no tens amb el consum de pantalles desmesurat. Crec que la societat en general està un poquet endormiscada en aquest sentit i a les xiquetes se’ls deixen les pantalles de manera gratuïta, sense tenir en compte tots els problemes que se’n poden derivar. Estaria bé que la gent tornara un poquet enrere i utilitzara les pantalles en la mesura justa i tornara a enamorar-se del paper.
