No totes les lluites aconsegueixen els seus objectius. De fet, poques ho fan. Però encara menys són les que, tot i fracassar, deixen una empremta de dignitat i resistència. Aquesta és la crònica d’una d’aquestes lluites: entestada, a contracorrent, persistent. La història d’un petit grup que va decidir posar noms i veus allà on només hi havia silenci.
Al llibre Desarmats i captius (autoeditat, 2025), Rolando D’Alessandro reconstrueix amb precisió, dolor i lucidesa l’intent frustrat d’un grup de persones italianes expatriades a Catalunya per rescabalar la memòria de les víctimes dels bombardejos feixistes durant la Guerra Civil Espanyola. La iniciativa va prendre forma a través del col·lectiu Altramemoria, nascut des de la base, sense subvencions, sense complicitats institucionals, però amb una voluntat poderosa: fer justícia a través del record.
El grup estava format per un conjunt reduït de persones d’ideologia progressista, arrelades a la societat catalana, que volien fer alguna cosa per portar justícia i resoldre la impunitat històrica d’una violència esborrada. La seva proposta era senzilla, però radical: assenyalar la responsabilitat directa de l’aviació feixista italiana en els bombardejos sobre la població civil catalana, denunciar-ne els efectes i obrir un debat públic sobre la memòria silenciada.
Una memòria esborrada
Sovint, quan hi ha una lluita internacional, és difícil imaginar què es pot fer. Però Altramemoria va inventar petites accions entre la memòria i l’autogestió de base. La primera, en territori italià. A Arezzo, a la Toscana, hi havia una placa que glorificava l’acció dels pilots de l’Aviació Legionària en sòl espanyol. Tot i les instàncies dirigides a l’ajuntament de la ciutat per retirar-la, no es va fer res. El moviment activista va passar a l’acció, col·locant una altra placa en record de les víctimes catalanes al costat, per posar en evidència la glorificació del crim. La inscripció va desaparèixer al cap de pocs dies i cap mitjà local se’n va fer ressò.
Aquest episodi marcaria la tònica del que vindria després. Tot i la manca de resultats, el col·lectiu no es va rendir. Com que estaven arrelats a Catalunya, les seves impulsores van pensar que en l’efervescència política dels anys del procés es podria intentar alguna cosa amb més èxit. Fou una aposta agosarada, tenint en compte l’escenari polític i institucional, que no semblava anar gaire per feina en el capítol de la memòria històrica. Tot i algunes mostres inicials de simpatia, el projecte topava una vegada i una altra amb un mur d’indiferència.
A Arezzo, a la Toscana, pervivia una placa que glorificava l’acció dels pilots italians, tot i les nombroses instàncies dirigides a l’ajuntament per retirar-la. El moviment activista va col·locar una altra placa en record de les víctimes catalanes al costat
Es van organitzar xerrades, debats i fins i tot un congrés històric, per reanalitzar i reconstruir un relat sobre aquells anys. Sempre amb un suport escàs, gairebé nul, per part de les institucions, tant italianes com catalanes. I la paradoxa era dolorosa. Mentre a Itàlia hi havia qui encara celebrava el llegat dels pilots de Mussolini, a Catalunya –on les seves bombes havien sembrat la mort i el terror– el record era pràcticament inexistent. Ni tan sols als llocs on encara hi ha marques físiques de la tragèdia, com la plaça de Sant Felip Neri, al centre de Barcelona. Durant anys, aquest espai es va presentar com a símbol de les execucions comeses per l’exèrcit republicà. Només recentment una placa ha començat a reconèixer-ne l’altra història: fou víctima dels bombardejos franquistes.
Institucions absents
Les accions simbòliques o de reivindicació de la memòria no van commoure a fons la consciència col·lectiva. Aleshores el col·lectiu va intentar anar un pas més enllà i va emprendre un procés legal per assenyalar l’autoria i la responsabilitat dels bombardeigs a qui en fos hereu. Es va obrir una causa penal amb l’objectiu d’identificar els autors dels delictes, concretament els diversos pilots de l’Aviació Legionària. Aquesta causa, però, encara no s’ha resolt: roman paralitzada a causa del filibusterisme burocràtic italià, en un procés que difícilment arribarà enlloc, perquè recerca uns presumptes criminals que probabilitat deuen ser morts.
Esgotat el trajecte penal, el col·lectiu Altramemoria va intentar la via civil, engegant una nova campanya anomenada “Bombes d’impunitat”. En aquest procés es demanava a l’Estat italià una compensació econòmica pels danys causats a la població dels Països Catalans
Tot i aquesta nova derrota, el col·lectiu no es va rendir i va decidir intentar la via civil, engegant una nova campanya anomenada “Bombes d’impunitat”. En aquest procés es demanava a l’Estat italià una compensació econòmica pels danys causats a la població dels Països Catalans. Aquest plantejament semblava més raonable i factible, sobretot tenint en compte precedents en altres contextos —com el cas de Grècia contra Alemanya durant la crisi de la troica dels anys 2010— i a més evitava l’obstacle legal imposat per la llei d’amnistia espanyola de 1977. Tanmateix, els intents de col·laboració amb les institucions catalanes van ser decebedors. El col·lectiu es va trobar amb respostes ambigües i, en alguns casos, directament hostils, explica D’Alessandro.
En el seu relat en destaquen algunes en particular. Un regidor d’ICV de l’Ajuntament de Barcelona, en to paternalista, els va dir que, encara que llençar bombes estava molt malament, “aquí, després del pacte de transició, tothom va renunciar a certes coses”. I també explica el cas de “l’alcalde socialista de Granollers, inicialment receptiu a la proposta de marcar amb rajoles els punts de bombardeig, però que es va retirar de la iniciativa en el moment que es va plantejar portar el cas als tribunals”.
I després hi havia la dificultat jurídica de portar davant els tribunals la República italiana, per crims comesos fa quasi noranta anys. Malgrat trobar professionals de l’advocacia disposades a assumir el repte, la resposta sempre fou la mateixa: el silenci. No hi havia voluntat política de reobrir un episodi incòmode de la història europea.
Tot i que la recerca historiogràfica ha documentat fets de gran gravetat —com que l’estat italià va continuar cobrant, fins ben entrats els anys seixanta, els pagaments per l’armament enviat per Mussolini a Franco, o que diversos pilots agressors van continuar rebent pensions i honors militars—, aquests elements mai no han tingut conseqüències jurídiques ni simbòliques.
Una derrota lúcida
El llibre de D’Alessandro no és només un testimoni. És una eina. Un document que mostra amb cruesa, però sense cinisme, les traves que té la memòria quan aquesta incomoda. Explica com, des de la base, es va intentar engegar un procés de justícia simbòlica, i com aquest procés va ser sistemàticament desactivat. Com l’entramat de responsabilitats i complicitats polítiques, instruccionals, i alhora mediàtiques i socials han permès fins avui que no hagi hagut cap reparació pels bombardeigs de l’aviació italiana. I mostra també com s’ha desactivat aquesta lluita, amb una fórmula sintetitzada perfectament amb aquestes tres passes: “deixar que passi el temps, donar llargues, esperar que l’interlocutor es cansi”.
Desarmats i captius parla de tot això. Però també és una invitació a no rendir-se. Perquè, encara que la lluita fracassi, el fet d’haver-la intentat deixa una petjada. Potser queda aquí: en aquests intents que no arriben a port, però que trenquen el silenci. En aquestes derrotes que, en el fons, són l’única forma honesta de resistència.
