Amb una escriptura fragmentària, poètica i radical, Lola Olufemi (Londres, 1996) desafia els límits del pensament polític contemporani. Pensadora feminista negra, els seus treballs conviden a imaginar des del fragment, la contradicció i el vincle, enmig del col·lapse i la simplificació autoritària del món. Olufemi fa de la literatura un espai de recerca, intuïció i resistència. Al seu llibre Experiments per imaginar altrament (Raig Verd, 2024), proposa una escriptura que no vol concloure ni oferir solucions, sinó obrir portes, fissures, preguntes. Aprofitant la seva visita a la darrera Fira Literal de Barcelona, hem parlat amb Olufemi sobre estètica i acció política, futuritat i resistència, feminismes i poder estatal. Descobrim una veu lúcida i compromesa que pensa contra la linealitat, contra el capitalisme i contra el discurs de l’emergència com a condemna.
Has escrit el teu llibre en format fragmentari, sense una estructura tancada. Què va significar escriure així, en plena pandèmia?
Va ser una manera d’obrir un espai de possibilitat que no donés res per fet. Un espai que funcionés com una empenta afectiva per activar el pensament crític i l’impuls de resistència. Escrivint amb fragments tractava d’obrir fissures des d’on imaginar col·lectivament, des de la incomoditat i la incertesa. Aquesta necessitat d’escriure venia també del context: quinze anys d’austeritat neoliberal al Regne Unit han limitat profundament la capacitat de la gent per imaginar alternatives socials. Ens han convençut que no tenim poder per intervenir en el món que habitem. Jo volia reanimar la idea que resistir encara és possible, i explorar com es vinculen el que sentim i el que fem.
Parles sovint de la imaginació i de la força de les imatges. Com entens la relació entre imatge, arxiu i possibilitat política?
Quan penso en imatges i arxius, no els entenc com objectes tancats, sinó com a espais oberts, plens de possibilitats. Una imatge no parla per si sola: necessita ser mirada, interpretada. I aquest acte de mirar és polític i relacional. Autores com Tina Campt parlen del poder de la pràctica visual per donar vida a allò que el relat oficial vol silenciar. Davant un arxiu estatal que fixa la història de manera neta i jeràrquica, hi ha altres possibilitats: buscar-hi vincles, connexions ètiques, relacions vives. El sentit d’una imatge pot néixer d’una lectura col·lectiva, de posar en comú experiències i relats.
Al llibre escrius sobre el pensament com a registre de traces. Què vol dir això, i com es relaciona amb la manera com entens el temps i la lluita política?
“Quinze anys d’austeritat neoliberal al Regne Unit han limitat profundament la capacitat de la gent per imaginar alternatives socials. Ens han convençut que no tenim poder per intervenir en el món que habitem”
Parteixo de la idea que passat, present i futur no són compartiments estancs, sinó que es filtren entre si. M’interessa trobar les traces, els ecos, les repeticions que connecten diferents moments històrics. Aquesta idea del registre de traces la prenc de Glissant [Édouard Glissant (1928-2011), pensador i poeta de la Martinica], que parla de la relació com a condició de vida. Per exemple, quan en el present vivim una crisi, no és una excepció: forma part d’una cadena. Com deia Walter Benjamin, l’estat d’excepció és la norma. D’altres han resistit abans, i reconèixer aquestes connexions pot ajudar-nos a entendre el moment actual i a imaginar el que vindrà. Som part d’una genealogia de resistències. Pensar la Història com una línia contínua sovint ens col·loca al costat dels derrotats i ens condemna a la passivitat. Reorganitzar la temporalitat ens pot ajudar a desfer aquesta estasi i reconnectar amb la resistència com un projecte lent però vital. Per mi, el futur no és una cosa que arriba sola, sinó una construcció política. Podem pensar-lo de moltes maneres, i podem organitzar-lo al servei de les necessitats col·lectives i de la lluita contra el feixisme. Però per fer-ho, hem de deixar de veure el nostre moment com a únic o especial. Si d’altres han lluitat abans, nosaltres també podem.
Què en penses sobre les diferents narratives de col·lapse i de les crisis que travessem?
El discurs dominant parla d’una catàstrofe imminent, però crec que cal deixar enrere el pensament pre-nuclear, és a dir, la idea de preveure el desastre com una cosa inevitable i propera. Molts d’aquests discursos són utilitzats pel liberalisme per fer que la gent se senti sola i impotent. La realitat és que, per a molts, el col·lapse ja és present i forma part d’una història repetida. La catàstrofe és ara mateix i està causada per aquest sistema global de circulació i acumulació de capital, que es valora per sobre de la vida humana. Hem d’identificar qui provoca aquesta crisi: les grans corporacions que destrueixen el planeta i que són enemigues de la vida humana. I rebutjar la idea que les dades i les prediccions seran les que ens salvaran. El pensament pre-nuclear sovint ens aïlla i paralitza, però trencar-lo obre la porta a imaginar i construir alternatives des de moltes àrees, incloent-hi l’art i la cultura.
Com podem practicar un feminisme que transformi radicalment les relacions amb altres persones i amb els no humans?
Crec que cal entendre que arreu del món hi ha moviments de solidaritat i lluites obreres liderades per dones i col·lectius feministes que ens donen una guia molt clara. Penso, per exemple, en les treballadores tèxtils de Bangladesh que van fer vaga el 2020 i van paralitzar el país. Això mostra el poder del treball i la importància de reclamar que, si produïm béns, hem de rebre un tracte digne. Davant la lògica de les fronteres cada cop més militaritzades, és fonamental recuperar la solidaritat transnacional que va ser clau als anys setanta i vuitanta. Cal tornar a connectar les lluites de treballadores arreu del món i entendre com els seus destins estan entrellaçats.
I quin paper hi tenen el colonialisme i l’Estat en aquestes dinàmiques?
Els efectes del colonialisme i el neocolonialisme són molt presents, especialment en com s’organitza el treball i la distribució de recursos. Això ens ha de fer pensar com valorem el treball i qui el fa. L’ocupació colonial destrueix pobles, cultures i també la terra. Per exemple, les empreses de combustibles fòssils que inverteixen en armament contribueixen tant al genocidi a Palestina com a la destrucció del planeta. Fer aquests vincles des del feminisme és essencial. Ja no es tracta només de contraposar “feminisme blanc” i “feminisme racialitzat”, sinó de redefinir el feminisme com una eina política que respongui a l’anihilació de la vida.
El feminisme que proposes no només busca reaparèixer en la història, sinó reordenar-la. Com repenses el temps i el lloc que ocupa dins del relat històric?
“Ja no es tracta només de contraposar “feminisme blanc” i “feminisme racialitzat”, sinó de redefinir el feminisme com una eina política que respongui a l’anihilació de la vida”
Totalment. Les persones racialitzades sovint carreguem amb la tasca de “reaparèixer” a la història, com si haguéssim de demostrar constantment que existim. Però la història és una construcció de poder: hi ha subjectes que mai han estat reconeguts com a agents històrics. Per exemple, la Revolució Haitiana va ser impensable per al relat dominant perquè no s’acceptava que persones negres poguessin lluitar per la seva llibertat. Rebutjar la cronologia preestablerta ens obre a pensar altres formes de viure i valorar les vides.
Com actua avui el poder per ordenar i simplificar allò que és viu i canviant?
Els projectes autoritaris i feixistes simplifiquen la complexitat de la vida humana per controlar-la. Redueixen la riquesa de formes de ser, pensar i existir a binarismes que permeten controlar i regular cossos. Això és especialment evident en contextos de crisi, quan l’Estat necessita legitimar polítiques de criminalització i exclusió. Així, per exemple, li convé afirmar que “les persones migrants són dolentes i les que viuen dins de l’Estat són bones”, legitimant d’aquesta manera la repressió dels moviments migratoris. Si només existeixen homes i dones, qualsevol transgressió d’aquestes categories és considerada un error. Aquestes simplificacions reforcen el poder de l’Estat per definir què és “pur” i què és “brut”; què mereix ser viscut i què pot ser exclòs.
El poder ordena i exclou… Com es manifesta aquesta lògica en l’àmbit de la salut, especialment en contextos com el de la pandèmia?
“Les primeres persones que van morir al Regne Unit durant la pandèmia van ser racialitzades, també entre les professionals sanitàries. L’Estat aplicava una lògica eugenèsica, per exemple, amb ordres de “no reanimació” per a persones amb discapacitat”
Jo vaig estar molt influenciada per Health Communism, de Beatrice Adler-Bolton i Artie Vierkant, que mostra com els estats europeus tracten les persones amb discapacitat com una població “sobrant”, que cal gestionar o expulsar perquè no encaixa dins la lògica del treball productiu. Aquesta idea va estar molt present mentre escrivia el llibre, venint d’una família racialitzada i de classe treballadora. Les primeres persones que van morir als hospitals al Regne Unit durant la pandèmia van ser persones racialitzades, també entre les professionals sanitàries. L’Estat aplicava una lògica eugenèsica, amb ordres de “no reanimació” per a persones amb discapacitat, per exemple.
Davant aquest escenari, com entens la responsabilitat comunitària de defensar la vida quan l’Estat abandona les persones més vulnerables?
Al Regne Unit, ara es debat una llei sobre l’eutanàsia assistida, que es presenta com un dret a morir amb dignitat. Però aquest debat arriba després de quinze anys de retallades que han desmantellat els suports per viure vides dignes. Per això, per a mi es tracta de pensar com protegir-nos mútuament sabent que l’Estat abandona els més vulnerables. Durant la pandèmia, ens protegíem amb màscares, distància, suport mutu, cures col·lectives i acompanyament emocional. Davant l’augment de les polítiques de mort i del feixisme, la responsabilitat de sostenir la vida recau en les comunitats i en les xarxes que construïm per cuidar-nos i resistir.
