El perill d’inundacions ha estat des de sempre una preocupació en les poblacions de la riba mediterrània. Conforme la tecnologia i l’alteració dels entorns naturals s’ha anat convertint en una constant a les nostres vides, aquesta consciència ha anat minvant i retornant de manera periòdica. Però fa un any, arran de les desastroses conseqüències de la dana a València, la població, els mitjans, i el sentit comú general, han reaccionat de nou i s’ha fet evident la necessitat d’afrontar aquest risc, que cada vegada es farà més freqüent i mortal.
Amb la nova realitat climàtica, els episodis de pluges torrencials a la nostra regió estan deixant de ser fenòmens aïllats per passar a ser una normalitat, per a la qual encara no estem preparades. Segons els últims estudis, com el de World Weather Attribution (WWA, 2024), l’origen de l’increment d’intensitat d’aquests fenòmens té relació directa amb dos factors bàsics: d’una banda, el canvi climàtic i, de l’altra, la creixent impermeabilització del sòl a causa de l’urbanisme. La mar Mediterrània s’està escalfant a un ritme superior a la mitjana dels oceans, la qual cosa aporta energia i humitat addicional que alimenta i intensifica tempestes i fenòmens convectius. Per cada dècima de grau que s’incrementa la temperatura global, augmenten progressivament, tant en intensitat com freqüència els fenòmens que, en un clima preindustrial, tenien lloc cada deu anys. Són dades científicament contrastades i una realitat fàcilment perceptible. L’urbanisme ferotge i especulatiu fa la resta.
Conforme la tecnologia i l’alteració dels entorns naturals s’ha anat convertint en una constant, aquesta consciència ha anat minvant i retornant. Fa un any, arran de la dana a València, el sentit comú general ha reaccionat de nou
La campanya Prou Urbanisme Inundable (PUI), impulsada ara farà un any per Ecologistes en Acció de Catalunya i integrada per una vintena d’entitats socials i ambientals, cadascuna de les quals agrupa col·lectius locals afectats per projectes urbanístics amb risc d’inundació, és la plataforma ciutadana més gran constituïda mai al nostre país per encarar-ho. Fa mesos que hem posat damunt la taula de la consellera Sílvia Paneque les actuacions que són urgents. Per començar, decretar una moratòria urbanística, immediata, per a tota planificació territorial o urbanística que comporti risc d’inundabilitat. Això, fins que no s’hagi revisat i actualitzat tota la normativa urbanística d’acord amb les evidències científiques actuals.
També, suspendre les tramitacions en marxa amb risc d’inundabilitat i revisar i actualitzar els mapes de perillositat i risc d’inundació de Catalunya, així com tota la normativa urbanística relacionada, elaborar un Pla Director Urbanístic per revisar l’edificabilitat en sòls inundables, i crear un organisme independent, format per experts desvinculats de l’Agència Catalana de l’Aigua, encarregat d’emetre informes objectius sobre plans o projectes amb risc d’inundació. Tanmateix, ens trobem amb uns responsables polítics que prefereixen no afrontar la problemàtica amb mesures correctores i d’adaptació basades en criteris científics i experts independents. Ni, òbviament, fer partícip la ciutadania de les seves decisions.
Ens trobem amb uns responsables polítics que prefereixen no afrontar la problemàtica amb mesures correctores i d’adaptació basades en criteris científics i experts independents
No hem rebut cap resposta. L’única reacció ha estat l’aprovació de l’acord de Govern GOV/198/2025, de 29 de juliol, pel qual es crea l’Observatori de la Inundabilitat, formalment constituït el passat 16 d’octubre.
La Declaració Universal de Drets Humans, el 1948, va reconèixer per primera vegada el dret de la ciutadania a la participació pública. En l’àmbit mediambiental va ser la Declaració de Rio de Janeiro sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament de 1992 que al seu Principi número 10 reconeix que “la millor manera de gestionar els assumptes ambientals és comptar amb la participació de tots els ciutadans”. Aquest dret bàsic, i la necessitat de fomentar-lo, ha estat reconegut a nombrosa normativa, com ara les Directrius del 2015 sobre planificació urbana i territorial de les Nacions Unides (“la planificació urbana i territorial és més que una eina tècnica, es tracta d’un procés integrador i participatiu d’adopció de decisions”); o en l’àmbit català, l’article 43 de l´Estatut d’Autonomia. Això és el que s’explica en qualsevol facultat de dret. Però la realitat és que els polítics fan l’ús que els interessa d’aquest dret. Un bon exemple el trobem en l’actual Observatori de la Inundabilitat.
Des de la PUI hem observat que, malgrat que a l’acord de Govern segons el qual es va crear l’Observatori s’hi reconeix “la implicació de la ciutadania en la gestió del risc d’inundació també ha de considerar-se un aspecte clau per reduir els danys i les conseqüències negatives de les inundacions”, a la pràctica està integrat exclusivament per personal funcionari i experts designats per l’Administració. Davant aquesta flagrant vulneració del dret de participació pública, Prou Urbanisme Inundable hem sol·licitat a la Conselleria de Territori, Habitatge i Transició Ecològica que la ciutadania sigui reconeguda com a membre amb ple dret de veu i vot dins l’Observatori.
Els moviments socials i ambientals encarnem un coneixement arrelat i situat d’aquells territoris que defensem, al servei de la gent i de la Natura, per la nostra llarga trajectòria de compromís amb el bé comú
Els moviments socials i ambientals encarnem un coneixement arrelat i situat d’aquells territoris que defensem, sense interessos partidistes ni economicistes, sinó al servei de la gent i de la Natura. Per la nostra llarga trajectòria de compromís amb el bé comú.
També, perquè en aquest espai cal que hi hagi la veu de les persones que patim directament les conseqüències dels desastres i s’hi s’expressi la consciència que l’urbanisme, la planificació i la gestió dels riscos d’inundació no poden seguir com s’ha estat fent en aquestes darreres dècades. Des de l’època franquista, i en alguns casos abans, patim un desenvolupament urbà sense regulació, fet a mida d’interessos especulatius i opacs, que ha danyat greument els ecosistemes fluvials i posa en perill la vida d’àmplies capes de població.
La nostra petició té gran transcendència quan la consellera Sílvia Paneque diu, el dia de la creació de l’Observatori, que el 50% de les víctimes mortals per inundació ho han estat “per pròpia imprudència”, o la presidenta del nou Observatori, Carme Llasat, declara a un programa de 3 Cat que la responsabilitat de tantes víctimes va ser “ciutadana”. Són afirmacions profundament irresponsables, ja que el principal motiu que hi hagi víctimes en espais inundables és pel fet que aquests hagin estat urbanitzats, tot donant una sensació de falsa seguretat i de normalitat, quan en la majoria dels casos haurien hagut de romandre espais naturals o agrícoles. A més, suposen una culpabilització injusta d’un problema estructural en el qual la ciutadania no ha tingut mai capacitat de decisió. Són unes afirmacions que no qüestionen per a res el model urbanístic que portem generacions patint, sinó que al contrari, el reforcen, i això és altament preocupant.
S’han d’aplicar polítiques de desurbanització i desconstrucció, de restauració dels hàbitats naturals danyats o destruïts per la planificació anterior
Cal una gestió territorial preventiva, per minimitzar els riscos, i que la llei prohibeixi continuar desenvolupant infraestructures, creixements urbans i industrials en qualsevol espai en risc d’inundabilitat, sigui fluvial o marítima. S’han d’aplicar polítiques de desurbanització i desconstrucció, de restauració dels hàbitats naturals danyats o destruïts per la planificació anterior. Recuperar i renaturalitzar els marges i riberes dels rius, les terrasses i planes d’inundació properes, el litoral. Cal un canvi profund en les polítiques d’urbanisme.
El que reclamem és complir amb les múltiples necessitats que tenim les poblacions: de seguretat, de garantir el respecte a la vida, d’adaptar-nos al canvi climàtic i contribuir a la seva mitigació, de recuperar els hàbitats i refugis de biodiversitat que necessitem que existeixin, ja que la vida humana també depèn de mantenir funcionals els ecosistemes. I, finalment, de poder participar en totes aquelles qüestions que són centrals per a la nostra vida.
El dret de participació pública no és un principi retòric, sinó un instrument democràtic essencial per garantir una gestió ambiental justa, transparent i sostenible. Excloure la ciutadania de l’Observatori de la Inundabilitat és ignorar la seva experiència, el seu coneixement del territori i, sobretot, el seu dret legítim a decidir sobre el futur del medi que habita.
