Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El Líban diu prou

Les mobilitzacions multitudinàries, desfermades arran d'un nou paquet impositiu, apunten directament al sistema sectari que regeix el país llevantí

Manifestants concentrats al centre de Beirut / Oriol Andrés Gallart

“Avui no dormirem, estem fent la revolució”, afirma la Brigitte (24) mentre grava la multitud que ocupa l’avinguda de Salim Salam. Aquest concepte tan utilitzat al llarg de la història, amb un significat i magnitud que traspassa fronteres, ideologies i edats, sobrevola aquests darrers dies els carrers del Líban.

La ciutadania d’aquest petit país mediterrani ha dit prou. L’anunci el 17 d’octubre d’un impost mensual a les trucades via WhatsApp, tecnologia àmpliament utilitzada entre les classes populars, va ser la gota que va fer vessar el got. Després de dues setmanes de protestes massives que han tallat carreteres, tancat negocis i escoles, i alterat l’habitual paisatge turístic que predomina al voltant de la famosa mesquita Mohammad Al-Amin, les peces han començat a moure’s. La dimissió dimarts 29 d’octubre del primer ministre Saad Hariri, va marcar un punt d’inflexió d’unes mobilitzacions que transcendeixen qualsevol política concreta. L’Estat s’enfronta a un qüestionament profund.

El país lidia amb una crisi econòmica quasi perpètua i un sistema polític confessional que actualment és un pou de corrupció i caciquisme

“N’estem farts”, afirma l’Antonio. El país lidia amb una crisi econòmica quasi perpètua i un sistema polític confessional que actualment és un pou de corrupció i caciquisme. Segons aquest jove, que ronda la trentena i treballa més de dotze hores al dia en una petita sala de videojocs que regenta al seu poble, “l’únic objectiu d’aquesta revolució és la dimissió de tota la classe política. Ja no confiem més amb ells, no volem al règim”, conclou.

Les demandes són abundants i diverses entre un magma de gent de classe social, edat, ideologia i confessió heterogènies, però n’hi ha dues que s’imposen: eleccions anticipades i renovació del sistema confessional de repartiment del poder.

Les protestes, en la seva majoria pacífiques i amb un amplíssim suport popular, posen el Líban en una corda fluixa d’on la història i les circumstàncies ens demostren que és fàcil caure. El país no ha sigut capaç de consensuar un relat de la guerra civil (1975-1990), i el seu record marca encara avui la mentalitat col·lectiva. Pels manifestants més entusiastes, emocionats i determinats, el canvi està a tocar i la caiguda de l’executiu és només el primer pas. Pels escèptics, les divisions socials, l’absència d’un enemic clar i el fantasma del conflicte impossibilitaran l’assoliment de les reivindicacions.


La revolució que uneix?

Qualsevol intent de reformes al Líban xoca amb una pedra de toc que marca el pas: el sectarisme. Territori, política, economia i tots els aspectes de la societat estan marcats per la divisió entre les divuit comunitats religioses que hi conviuen. Segons el veterà periodista Tomàs Alcoverro, és l’origen que el país “mai hagi pogut engendrar la seva pròpia revolució”. Semblava impossible, però potser ara aquesta essència comença a veure’s superada per una força molt més potent: les ganes de viure (sobreviure) amb dignitat. Només el temps ho dirà.

“Després de 40 anys, la gent per fi ha trencat les cadenes de la religió i la subordinació a líders comunitaris i s’ha ajuntat per una llarga i tardana revolució”, s’entusiasma Antonio. La Green Line, la línia del front que dividia Beirut durant la guerra civil i que actualment suposa encara per molts una frontera mental, està ara ocupada per moltes libaneses que volen construir un projecte comú.

Aparentment, la llista de reptes diaris que ha d’afrontar la població és massa llarga i massa feixuga. Independentment de la deïtat a qui resi cadascú abans d’anar a dormir, el sentiment d’indignació i de frustració és el mateix. La dimensió que adquireix importància al sisè país més desigual del món és avui el nivell de renda. Segons el Global Wealth Report de 2014, la meitat de la riquesa està en mans del 0.3% de la població.

Manifestants concentrades prop d’una mesquita al centre de Beirut |Arxiu

 

La ciutadania podria estar descobrint que la unió fa la força. Aquest canvi social, clau per aconseguir una ruptura amb el sistema polític i econòmic existent, és el que porta a la periodista Zakieyah Koronfol a qualificar la situació actual del país com a “increïble”. El naixement d'”una única veu” és “el veritablement important”. “La gent ja no tindrà més por de la propaganda sobre la guerra civil ni acceptaran més pressions”.

Les paraules del dirigent de Hezbollah de divendres 25 d’octubre alertant del risc d’una “nova guerra civil” i demanant “calma” van confondre i desmobilitzar a part de la ciutadania

En aquest context, les paraules del dirigent de Hezbollah de divendres 25 d’octubre alertant del risc d’una “nova guerra civil” i demanant “calma” van confondre i desmobilitzar a part de la ciutadania. Nasrallah, líder d’una de les principals formacions polítiques libaneses –que a més ostenta la principal força militar del país–, sosté al president, Michel Aoun, i també al govern de coalició de l’ara ex-primer ministre Saad Hariri. El líder xiïta va denunciar que les protestes estan dirigides per forces polítiques que esperen treure’n un rèdit electoral. Posteriorment, alguns dels seus seguidors van assaltar l’acampada que havien muntat les manifestants al centre de Beirut. Tanmateix, l’actitud de Nasrallah ha tingut un efecte boomerang. De símbol de resistència, ha passat a ser vist per molts com una peça més del sistema corrupte governant. Així que una setmana després feia un discurs moderant el to i mostrant una cara més conciliadora.

Es fa tard i carrers i places continuen plens, formant un mar de banderes libaneses, blanques i vermelles, amb el dibuix d’un cedre al mig. De les accions massives dels primers dies, a mesura que avançaven les protestes, les concentracions s’han anat situant davant d’edificis que per a les manifestants són exemples de la ignomínia governant: seus d’empreses de telefonia, la companyia elèctrica o el Banc Central. Sona música àrab, les manifestants canten i milers de mòbils alçats recorden la naturalesa mil·lenial del moviment popular. Per la Brigitte, la caiguda del govern i l’anunci per part del president Michel Aoun que el pròxim govern estarà format per tecnòcrates “és només el principi”. “Tenim moltes coses a fer, no ens resignarem i tant de bo arribem fins al final”, diu convençuda. Torna a sentir-se una de les proclames més repetides en les últimes jornades, i la multitud s’afegeix al crit: “Kellon yaane kellon!” (tots vol dir tots).


Sistema confessional, sistema corrupte

El sistema polític reflecteix la divisió social omnipresent. Les quotes de poder es reparteixen entre les confessions religioses, fet que vincula íntimament els partits amb una comunitat concreta. Un primer ministre musulmà sunnita. Un president del legislatiu xiïta. Un Cap d’Estat cristià maronita. És senzill saber la religió majoritària de cada zona en funció de quin somriure es congela als cartells polítics de balcons i edificis oficials. A la pràctica, però, el sistema ha acabat perpetuant una classe política que ha fet de la corrupció el seu mode de vida.

International Transparency xifra la percepció de la ciutadania sobre el nivell de corrupció al sistema en 28 punts sobre 100. En una escala on zero és el màxim, els números demostren l’elevadíssima desconfiança que hi ha respecte als dirigents. La nota d’un cas conegut com pot ser el de l’Estat espanyol –que va treure un 58– dóna una referència per entendre millor la realitat libanesa.

Conferència sobre democràcia i representativitat dins l’emblemàtic edifici conegut com l’Ou, tancat des de la guerra civil i recuperat ara per les manifestants |Oriol Andrés Gallart

 

“Tots els polítics són lladres”, es queixa Brigitte, “s’han quedat per ells tota la riquesa del país”. Va acabar la carrera d’economia fa dos anys després de fer grans esforços per pagar les astronòmiques taxes universitàries. Actualment, és de les poques de la seva promoció que té un lloc de feina. Tot i que és molt precària, “almenys és alguna cosa”, explica. “No la puc perdre”. Hi ha casos de corrupció sonats, com el de la reconstrucció del centre de Beirut després de la guerra, que va anar a càrrec d’una empresa anomenada Solidere, propietat de qui va ser primer ministre durant els anys posteriors a la guerra, Rafiq Hariri, i pare de l’actual premier en funcions. “Kellonyaanekellon!”, continua clamant el carrer.

Davant l’enorme eclosió d’indignació als carrers, el primer ministre, Saad Hariri, va afanyar-se a retirar el paquet d’impostos que van encendre la flama de les protestes i va anunciar altres propostes fàcilment qualificables com a populistes: reducció a la meitat del seu sou i el dels ministres i parlamentaris, eliminació de ministeris o ajudes a l’habitatge per valor de milions de dòlars. La metxa, però, ja estava encesa.


Desafiant el règim

Per Antonio, el paquet de noves polítiques proposat per Hariri és “literalment impossible d’implementar en l’àmbit econòmic”. Els números del país són extremadament crítics i les prestacions públiques clarament insuficients, si no inexistents. D’una banda, és un dels Estats amb més dèficit del món: el 2018 rondava el 150% del seu PIB. Per tant, es necessitaria dedicar tota la riquesa que produeix el país en un any i mig a pagar deutes. De l’altra, les taxes d’atur són colpidores, fregant el 40% en el cas dels joves. Res indica que hi hagi perspectives de millora, tenint en compte que el Banc Mundial ha previst una contracció del 0.2% en el creixement aquest 2019.

El Líban és un dels Estats amb més dèficit del món: el 2018 rondava el 150% del seu PIB. Per tant, es necessitaria dedicar tota la riquesa que produeix el país en un any i mig a pagar deutes

“Ens oposem al sistema religiós que controla la nostra vida”, explica en Rawad, directiu d’una ONG que intenta obrir-se pas en el polvorí de la veïna Síria. “Lluitem contra la dominació dels bancs a la nostra economia. No marxarem fins que hi hagi canvis reals en el govern del país”. “Ara mateix, els libanesos i les libaneses estan al carrer, fins i tot en àrees que mai hauríem imaginat”, explica Zakieyah Koronfol. La jove periodista veu en aquestes mobilitzacions un abans i un després. “Fins i tot si ara no aconsegueixen el que volen, aquest moviment podrà ser utilitzat en un futur”.

El camí, però, serà llarg, i és que entre la població hi ha també cert escepticisme davant la possibilitat d’aconseguir enderrocar els fonaments del sistema. Fa hores que el sol s’ha post, però l’ambient festiu i reivindicatiu de la plaça, el convenciment d’estar fent història i l’emoció d’estar-ho fent juntes, potser com a poble per primera vegada en molt de temps, manté l’escalfor. La Brigitte es cobreix les espatlles amb l’enorme bandera del Líban que des de fa dies carrega a tot arreu, i el cedre de la corona queda fotogènicament enquadrat a la seva esquena. Aquest arbre majestuós, símbol per excel·lència del país, cada dia és més car de veure a muntanyes i boscos. Al nord, però, hi ha una associació sense ànim de lucre que els replanta, i és que encara que un cedre tardi mil anys a créixer, hi ha qui creu en el futur i el canvi fins i tot en un lloc on aparentment és impossible.