Entrevistem a Z.S. a la seu d’Irídia. Està nerviós, però també satisfet de poder-se explicar. Recentment, ha fet els divuit anys i en tenia setze acabats de complir quan va ser agredit per un vigilant de seguretat de l’empresa Prosegur al Metro de Barcelona. Fa dos anys i mig de la nit dels fets, però encara ho recorda com si fos avui. “Vaig posar la targeta al validador de l’estació de Glòries i no funcionava, el dia anterior ja m’havia donat el mateix error a l’estació de la Vall d’Hebron i la treballadora de l’estació em va obrir i em va deixar passar”, ens explica per posar-nos en antecedents. Cal explicar que el noi disposava d’una targeta T-16, que és nominal i dona accés il·limitat al transport públic a nens i adolescents, vàlida fins sis mesos després de complir els setze anys. A la mateixa web de l’Autoritat del Transport Metropolità s’especifica que en cas que la T-16 no et funcioni quan intentes accedir a les instal·lacions del Metro has de “parlar amb el personal del transport públic per tal que t’ofereixi una solució provisional”. Però el 26 de novembre de 2022 no van arribar les solucions, tot el contrari.
El noi disposava d’una targeta T-16, que és nominal i dona accés il·limitat al transport públic a nens i adolescents, vàlida fins sis mesos després de complir els setze anys
“Aquella nit a l’estació no hi havia cap persona de les que porta l’uniforme morat, només hi havia un guarda de seguretat. Vaig creuar amb la meva xicota la barrera de control i el vigilant em va dir que m’havia colat. Li vaig explicar tota la situació, que la targeta estava espatllada i em diu que marxi, que no puc entrar. Li intento explicar de nou perquè ho entengui, li demano si us plau just quan arribava un comboi i em diu que no, però ja cridant, de males maneres”, recorda en detall la víctima. Les càmeres del vestíbul i els accessos de l’estació acrediten el seu testimoni, es pot apreciar una picabaralla verbal, com el vigilant li bloqueja el pas i alguna empenta abans que el noi i la seva parella girin cua i surtin de l’estació.
“Sortim de l’estació els dos i quan estic a una desena de metres sento uns crits, m’aturo i em giro. Venia el vigilant amb una companya. M’agafen els dos, sense dir-me res, em tiren a terra. El noi es tomba a sobre i comença el pitjor. El greu no era que em pegués, sinó que m’estava ofegant. Era un home molt gros i pesat. Li vaig dir un parell de vegades que m’estava ofegant, tot i que em costava, pràcticament no podia respirar, i ell no parava”, explica el jove, que no aconsegueix entendre per què van pujar d’aquella manera a l’exterior de les instal·lacions del suburbà.
“Jo tenia un títol vàlid i no em deixaven passar. Malgrat tot vam decidir anar a agafar un autobús. Estic segur que van sortir a l’exterior perquè sabien que no hi havia cap càmera de videovigilància”, explica el denunciant
“Ni tan sols m’havia colat. Jo tenia un títol vàlid i no em deixaven passar. Malgrat tenir dret a passar vam decidir anar a agafar un autobús. Estic segur que van sortir a l’exterior perquè sabien que estava tot en obres i no hi havia cap càmera de videovigilància. Per sort la meva parella ho va poder gravar”, raona el noi, que després d’aconseguir l’acompanyament d’Irídia es mostra convençut d’arribar fins al final. Posa especial èmfasi en el fet que tot es va acabar amb l’arribada dels mossos. “Em van treure les manilles. Van començar a parlar amb mi tranquil·lament. Em van recomanar que anés a l’Hospital del Mar a fer un informe de lesions i després presentés una denúncia”, assevera.
El periple judicial, però, acabava de començar. A l’informe mèdic quedava acreditat que tenia contusions a la cara i a diferents parts del cos, i el cas va arribar a judici. La primera vista oral es va suspendre perquè la direcció de TMB es va confondre i va enviar un CD amb imatges errònies al jutjat, corresponien a una intervenció de vigilants de Prosegur un altre dia en una altra estació. “En aquell judici jo anava sol, amb la meva parella. I els vigilants portaven dos advocats que abans de la suspensió em van fer preguntes molt feridores, amb molt poc respecte”, recorda amb dolor.
Després de la fallida vista oral, el jove a través d’un familiar, va conèixer Irídia. Ton Mansilla, advocat de l’entitat, va demanar que el procés judicial no fos per delicte lleu, per així aconseguir més garanties i una millor investigació dels fets. Li van denegar. Es va fixar una segona vista oral i el denunciant ho va viure així: “sabia que els acusats anirien a mentir, però em va impactar que van portar testimonis que no havien estat en el moment dels fets, que no havien vist res, mentint descaradament, tot era un teatre”. “Era el món al revés. Els advocats dels vigilants volien ridiculitzar-me, com si jo fos un criminal”, conclou. La sentència va ser absolutòria.
L’advocat Ton Mansilla assenyala l’obligació judicial d’investigar, “no només quan són policies sinó també quan les tortures les perpetren agents de seguretat privada”
Arribat a aquest punt, el lletrat Ton Mansilla explica que la demanda davant del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) s’ha presentat per vulneració de l’article 3 del Conveni Europeu, que estableix el dret a no ser sotmès a tortures o tractes inhumans o degradants. “Considerem que s’ha incomplert l’obligació d’investigar adequadament la denúncia. L’objectiu jurídic és que es reconegui la vulneració de drets i específicament que Espanya no va investigar la denúncia per tortures”, puntualitza. A més, detalla que amb l’acció jurídica volen “ampliar la jurisprudència del TEDH amb relació a l’obligació processal a investigar, no només quan són policies sinó també quan les tortures les perpetren agents de seguretat privada que estan exercint funcions públiques” i, ens confirma, tal com es detalla al seu informe anual, que cada vegada els arriben més casos d’agressions per part de vigilants de seguretat.
El menor denunciant, abans d’acabar l’entrevista, ens vol fer coneixedors que ha tingut una vida difícil. Als 6 anys va perdre el seu germà gran i la seva mare va morir durant la pandèmia. La família prové de l’Iraq i va arribar a Catalunya quan tenia dos anys. I, finalment, vol posar l’accent en un aspecte que li ha causat especial malestar. “D’alguna manera el sistema hauria de donar eines a un menor que presenta una denúncia a persones majors d’edat, encara que només fos un assessorament. No està bé que jo estigués sol en aquest procés, davant de gent amb els millors advocats”, reflexiona de manera crítica. I per últim llança un dard a la jutgessa que va portar el cas: “El que he patit m’ha fet desconfiar totalment del sistema judicial. Encara que segur que hi ha jutges boníssims la que em va tocar a mi no tenia massa ganes de treballar”.
