“Triomfar a la vida no és guanyar. Triomfar a la vida és aixecar-se i tornar a començar cada vegada que caiem”, afirmava Pepe Mujica durant el discurs de renúncia al seu càrrec de senador l’octubre de 2020.
Aquestes paraules resumeixen molt bé la vida de l’expresident, entregada a la utopia de transformar la realitat amb els mitjans que en cada moment va tindre a l’abast.
“Triomfar a la vida és aixecar-se i tornar a començar cada vegada que caiem”: és una frase de Pepe Mujica que resumeix molt bé la seva vida
Malgrat que en els darrers anys el mateix Mujica posés en dubte l’assoliment de cap dels ideals pels quals es va sacrificar –“me dediqué a cambiar el mundo y no cambié un carajo”, afirmava sorneguer en una de les seves darreres entrevistes amb el diari El País–, el seu llegat deixa una llavor per a l’admiració i el debat de presents i futures generacions.
Dels orígens camperols a la militància tupamara
José Mujica Cordano va néixer el 20 de maig de 1935 en una família camperola d’orígens italians i bascos, i va créixer i estudiar en un entorn de classe treballadora. El seu pare va morir en els primers anys de vida del petit José, i va ser criat a partir de llavors íntegrament per la mare, Lucy, a qui ell sempre ha referenciat com una gran influència.
Va començar a militar ben jove en espais polítics, primer de caràcter tradicional, després buscant alternatives més acordes al seu pensament, que anava profunditzant en l’esquerra.
El 1960, ja immers de ple en la militància política, va viatjar a l’Havana, on tindria l’oportunitat d’escoltar un dels grans referents de la seva generació, el guerriller Ernesto Che Guevara. Arribat a la trentena, Mujica faria un pas determinant en el destí de la seva vida, integrant-se al Movimiento de Liberación Nacional Tupamaros.
A la trentena, Mujica faria un pas determinant en el destí de la seva vida, integrant-se al Movimiento de Liberación Nacional Tupamaros
Inspirats en la revolució cubana i altres organitzacions llatinoamericanes, Tupamaros neix fruit d’aquell context i alhora amb les seves pròpies particularitats, ja que es tractava d’una guerrilla eminentment urbana. Sota diferents noms de guerra, com per exemple Facundo, Mujica va passar aquells anys esquivant les bales, participant dels atracaments a bancs que duia a terme l’organització, i també, en algunes ocasions, entrant i sortint de la presó.
Entre aquestes darreres hi ha la famosa fuga “El abuso” de 1971, durant la qual 106 reclusos van escapar de la presó de màxima seguretat de Punta Carretas mitjançant un túnel i sense disparar un sol tret. Amb tot, aquell mateix any Tupamaros havia dut a terme una altra de les seves accions més conegudes: el segrest i execució del membre de la CIA Dan Mitrione, episodi narrat per Costa-Gavras a la pel·lícula Estat de setge, que reflecteix l’enduriment de la confrontació.
Van ser dotze anys d’una presó duríssima, en aïllament, sota tortura, incomunicat, sense llibres, mal alimentat i per períodes pràcticament a les fosques
El març de 1973 els militars consumen un cop d’estat que donaria pas a dotze anys de dictadura a l’Uruguai. El mateix període que duraria l’últim i més dur període en captiveri de Mujica. L’exguerriller fou un dels nou dirigents tupamaros que els militars segrestarien sota l’amenaça d’executar-los un a un en cas que la seva organització continués amb l’activitat armada.
Van ser dotze anys d’una presó duríssima, en aïllament, sota tortura, incomunicat, sense llibres, mal alimentat i per períodes pràcticament a les fosques. Amb el pas dels anys, Mujica s’ha mostrat crític en algunes ocasions amb el seu passat armat, lamentant, sense renegar-ne, l’escalada de violència en la qual es va veure immers el país durant tots aquells anys.
El camí de la llibertat a la presidència
L’any 1985 la dictadura es va veure forçada a acceptar el retorn de la democràcia, deixant enrere un rastre d’abusos i terrorisme d’estat, entre els quals es troba la desaparició de 200 ciutadans d’acord amb les denúncies de Madres y Familiares de Uruguayos Detenidos Desaparecidos. Mujica, que en aquell moment arribava a la cinquantena, surt en llibertat entre algunes crítiques pel seu passat vinculat a la violència, i l’admiració i més majoritari reconeixement com a víctima dels crims dels militars.
Per la seva part, l’exguerriller continua amb les conviccions intactes, reprenent tant la militància política com la vida camperola dels seus orígens. En aquells anys fundaria, juntament amb altres excompanys tupamaros, el Movimiento de Participación Popular, el qual formaria part del Frente Amplio que es proposava acabar amb el bipartidisme instaurat durant dècades a l’Uruguai.
Va fundar, juntament amb altres excompanys tupamaros, el Movimiento de Participación Popular, el qual formaria part del Frente Amplio que es proposava acabar amb el bipartidisme instaurat durant dècades a l’Uruguai
En l’aspecte personal, la llibertat va permetre a Mujica retrobar-se amb Lucia Topolansky, a qui havia conegut molts anys enrere durant la militància a tupamaros, i que després passaria també més d’una dècada empresonada. Al llarg de tot aquest període ambdós relataven haver-se escrit cartes que mai arribarien a l’altre. Tanmateix, des de llavors van recuperar una relació que els ha dut a compartir més de tres dècades units per la militància i el gust per una vida senzilla a la granja on ha viscut plegats.
Topolansky ha fet també la seva carrera política, sent diputada, senadora i la primera dona a assumir la vicepresidència a l’Uruguai. L’amor entre els dos ha estat un dels motors de les seves vides, el qual Mujica definia en els darrers anys com un “dolç costum”.
El 1995 Mujica i altres dels seus companys arribarien per primera vegada al Congrés, on es va començar a forjar la seva imatge de popularitat com a representant públic que no deixava enrere una manera de fer senzilla ni els costums humils, continuant la vida a la seva famosa granja. Deu anys més tard, el 2005, el llavors candidat del Frente Amplio, Tabaré Vásquez, guanyà la presidència, nomenant a Pepe Mujica com el seu ministre de ramaderia, agricultura i pesca. Però el cim de la seva carrera política arribaria al cap de cinc anys, quan l’exguerriller, l’exostatge dels militars, seria elegit com a president de l’Uruguai.
Conscient de les limitacions del seu mandat, reconeixia que va haver de renunciar a molts dels seus ideals de joventut per donar pas a una visió més pragmàtica de “gestió del capitalisme”
La presidència de Mujica va tenir les seves llums i ombres. Entre 2010 i 2015 va promulgar la llei de l’avortament i del matrimoni igualitari, legalitzar la marihuana, reduir considerablement les taxes de pobresa i rebaixar la petjada del carboni. Amb tot, sectors de l’esquerra li van retreure les mancances en la redistribució de la riquesa, el feminisme varies de les seves declaracions, i el moviment memorialista i de víctimes de la dictadura la continuïtat de la impunitat per a molts dels victimaris i la relació amb els militars.
El mateix Mujica, conscient de les limitacions del seu mandat, reconeixia que durant aquest va haver de renunciar a molts dels seus ideals de joventut per donar pas a una visió més pragmàtica de “gestió del capitalisme”.
El president de l’ètica guerrillera
Amb tot, Pepe Mujica serà més recordat per la seva manera d’entendre la vida i viure-la, que per una obra o altra de govern. Va renunciar a qualsevol luxe associat al poder, sent batejat popularment com “el president més pobre del món”, afirmació que ell sempre va rebatre: “jo no soc un president pobre, no visc en la pobresa, visc amb austeritat i renunciament, necessito poc per viure”. Els cabells despentinats, el bigotet i la barba de dies, la roba senzilla i el mate en mà, mentre reflexionava sobre l’acumulació indecent de la riquesa en una elit o exhortava als joves a esprémer la vida, serà sens dubte un dels principals records que la majoria tinguin presents a l’hora d’evocar el seu llegat. La seva imatge és la d’un president totalment atípic que ha esdevingut per molts un referent ètic i de coherència, combreguessin més o menys amb les seves idees.
Mujica va expressar que volia ser enterrat al costat de la seva gosseta Manuela, companya inseparable de la parella a la granja on han viscut les darreres dècades. Un final senzill per una història viscuda de la mateixa manera
“Soc un avi que està molt a prop d’emprendre el camí de retirada d’on ja no es torna, però soc feliç perquè hi sou vosaltres, quan els meus braços se’n vagin hi haurà milers de braços substituint la meva lluita”, afirmava Mujica durant la seva reaparició l’octubre de 2024 en un míting de l’ara president Yamandú Orsi, durant la campanya que va retornar el Frente Amplio a la presidència del país.
L’expresident ha mort com ha viscut. “El guerrer té dret al descans”, deia en unes declaracions recents amb les quals demanava passar els seus darrers dies tranquil a la famosa granja de Pepe i Lucia. Ho ha aconseguit a mitges, ja que fins a l’últim alè ha continuat rebent a joves, periodistes i altres líders de l’esquerra. Una de les visites més emotives dels darrers mesos ha estat la dels presidents de Colòmbia i el Brasil, Petro i Lula, durant la qual es van veure visiblement emocionats pel que tots intuïen com un comiat.
Mujica va expressar en vida que volia ser enterrat al costat de la seva gosseta Manuela, companya inseparable de la parella a la granja on han viscut les darreres dècades. Un final senzill per una història viscuda de la mateixa manera. La vida de novel·la d’un expresident escoltat i respectat per molts, però imitat per ben pocs.