Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La guerra silenciada d’Egipte al Sinaí

Des de principis de 2018, les forces armades del país àrab estan lliurant una dura batalla contra Estat Islàmic que converteix la població local en la principal víctima

Un atac per sorpresa del grup d'estat islàmic a la Península del Sinaí a Sheikh Zuweid / Arxiu

Tot es va precipitar quan es van finalitzar les pregàries d’aquell divendres de novembre de 2017. El grup de creients congregat a la mesquita del poble d’Al Rawda, a uns 40 quilòmetres a l’oest d’Arish, la capital del nord del Sinaí (Egipte), havia començat a desfilar quan va explotar el primer artefacte, vora l’entrada del temple. Tot seguit, un escamot que havia esperat pacientment en diversos cotxes aparcats a les proximitats va llançar-se sobre el lloc i va començar a disparar indiscriminadament a tothom que intentava fugir. Van morir 305 persones i 128 van resultar ferides. Era l’atemptat més mortífer de la història moderna d’Egipte. Tot i que ningú va atrevir-se a reivindicar-lo, hi ha pocs dubtes que al darrere s’hi trobava la branca local d’Estat Islàmic (EI), l’anomenada Província del Sinaí.

Sortint al pas de l’atac, el president d’Egipte, Abdel Fattah al-Sisi, va ordenar a l’exèrcit utilitzar “tota la força bruta” i assegurar el Sinaí en tres mesos. El febrer de 2018, les forces armades van entomar la missió amb l’operació Sinaí 2018. Era l’inici d’una nova ofensiva militar al nord de la península; el tret de sortida a una de les batalles més llargues, brutals, i alhora més ignorada, de les lliurades contra Estat Islàmic.

Els orígens

La branca local d’EI al Sinaí té les seves arrels en una llarga història de grups armats de caire salafista-gihadista. Però fou arran de la Revolució de 2011 a Egipte que aquesta insurgència va experimentar alguns dels viratges recents més rellevants. Des de l’inici, el nivell de violència al nord de la península va ser elevat. En paral·lel, les fugues que es van produir a diverses presons del país i el caos desencadenat a la veïna Líbia i la seva frontera amb Egipte, van inundar el nord del Sinaí d’armes i insurgents.

L’exèrcit ha utilitzat polèmiques milícies irregulars des de 2015, suposadament per contrarestar la manca d’unitats d’intel·ligència

En aquest context, un nou grup, Ansar Bait al-Maqdis, va aparèixer a la regió el 2012, protagonitzant poc després de fundar-se un sofisticat atac a prop de la frontera amb la Franja de Gaza, que seria respost amb l’inici de la militarització a la regió. El segon gran viratge es va produir l’estiu de 2013, després del cop d’estat de l’exèrcit contra els Germans Musulmans i la repressió contra sectors islamistes que el seguiria. Els següents mesos van estar marcats de nou per una forta espiral violenta, amb atemptats d’Ansar Bait al-Maqdis i la tornada als anys de plom de forma molt cruenta al nord del Sinaí, on es va decretar l’estat d’emergència i va augmentar el desplegament militar. El novembre de 2014, Ansar Bait al-Maqdis va jurar lleialtat a Estat Islàmic, en un darrer pas cap a una major radicalització.

La guerra en curs

La informació sobre el nord del Sinaí arriba amb comptagotes pel bloqueig informatiu del Caire i les restriccions d’accés a la premsa, però es creu que poc després d’arrancar l’operació Sinaí l’exèrcit ja havia desplegat 42.000 efectius a la zona amb suport terrestre, aeri i naval.

Tot i que el conflicte s’estén per tota la governació, l’epicentre de la batalla se situa a l’extrem nordest, al voltant de les localitats de Rafah i Sheikh Zuweid, on EI manté un notable grau d’influència. Si bé no controla cap territori, el grup fonamentalista és capaç de desplegar puntualment els seus propis checkpoints (controls militars), efectuar segrestos, dirigir tribunals i imposar estrictes codis de conducta. Recentment, segons el mitjà egipci Mada Masr, també hauria estat capaç d’expandir l’àrea d’operacions més cap a l’oest.

Per enfrontar-s’hi, l’exèrcit ha utilitzat polèmiques milícies irregulars des de 2015, suposadament per contrarestar la manca d’intel·ligència a la regió. Aquests grups, rebutjats per molts líders de la zona, no han estat reconeguts ni regulats legalment. La seva dimensió es desconeix, però es creu que estan integrats per persones amb historials criminals que assumeixen un rol rellevant en detencions i extorsions.

Un estudi apunta que, entre 2014 i 2018, almenys 3.076 presumptes militants i 1.226 policies i soldats haurien mort

Grups en defensa dels drets humans, com Human Rights Watch (HRW), han denunciat que molt de l’armament exportat a Egipte des dels Estats Units, l’Estat francès o Alemanya ha estat utilitzat al nord del Sinaí, fins i tot en episodis d’execucions sumàries. El suport sense precedents de l’exèrcit d’Israel, que hauria efectuat més de cent bombardejos a la zona des de 2015, també ha estat crucial per les forces egípcies.

Malgrat tot, Egipte s’ha demostrat fins ara incapaç de derrotar un EI que ha demostrat una notable resistència. “Les seves capacitats han disminuït en els últims anys, però segueixen sent força elevades”, indica Oded Berkowitz, subdirector d’intel·ligència regional a la consultora MAX Security. EI “té llibertat per operar en el triangle format per Arish, Sheikh Zuweid i Rafah. A vegades ataquen fora d’aquesta zona i mantenen armament sofisticat i avançat”, detalla.

Marginalitat perifèrica

Històricament, la població local del Sinaí –la majoria d’origen beduí– ha estat una de les més marginades i reprimides d’Egipte, un país molt recelós amb les comunitats perifèriques. La manca d’oportunitats econòmiques va convertir el contraban amb la limítrofa Gaza en una de les poques alternatives arran del bloqueig israelià i egipci de la franja, però aquesta opció ha perdut pes per la destrucció de la majoria de túnels que connectaven ambdues bandes.

Algunes de les acusacions que pesen sobre l’exèrcit egipci assenyalen crims de guerra i contra la humanitat

La llibertat de moviment de les persones locals també es troba restringida des de l’inici de la campanya militar en curs. Segons HRW i mitjans locals, les autòctones han patit múltiples violacions de drets com arrestos massius, desplaçaments forçosos o execucions sumàries. La xifra de víctimes que ha deixat el conflicte és difícil de calcular. Un estudi de l’Institut Tahrir per a la Política d’Orient Mitjà (TIMEP) de 2018 apunta que, entre gener de 2014 i juny de 2018, almenys 3.076 presumptes militants i 1.226 policies i soldats haurien mort, a més de 908 civils, només a mans de la insurgència.

Vulneracions de totes les parts

En el conflicte, els abusos han estat perpetrats per totes les parts. Les milícies locals han estat acusades de cometre alguns dels pitjors crims. EI també ha dut a terme segrestos, tortures i assassinats, i ha perseguit minories com la cristiana, que s’ha vist obligada a fugir en massa de la zona. Però una quantitat molt significativa d’aquests crims han estat comesos per les forces armades egípcies, molt reticents a acceptar l’existència de víctimes civils. Algunes de les acusacions que pesen sobre seu assenyalen crims contra la humanitat i crims de guerra, segons algunes organitzacions de drets humans.

Malgrat l’embat militar a gran escala contra la insurgència, fins ara no ha aconseguit posar fi a la seva activitat

Per a moltes, la cruesa de les operacions dutes a terme, l’absència d’un protocol per evitar víctimes civils i la manca d’una estratègia sòlida que acompanyi la campanya militar amb el desenvolupament econòmic del Sinaí són alguns motius del fracàs d’Egipte en la seva lluita contra la insurgència. “Si la gent del Sinaí veu que rep un tracte millor per part del govern i que hi ha nous projectes i infraestructures, finalment això tindrà efecte en l’estat de l’operació [militar] i contra les organitzacions terroristes”, suggereix Ziad Akl, investigador del Centre Al-Ahram per a Estudis Polítics i Estratègics.

Enguany hi ha alguns projectes de desenvolupament i construcció d’infraestructures a la zona, però la repressió i els desplaçaments forçosos de la població local segueixen presents. L’exèrcit, un organisme totpoderós a Egipte, també aprofita la situació per incrementar les seves propietats. Les mancances en aquest àmbit fa que els resultats de l’operació militar siguin negatius. “És un èxit a mitges, cosa que es tradueix en un fracàs”, critica Berkowitz, qui afegeix que el govern egipci “ha perjudicat fins a cert punt” EI, però malgrat els seus esforços militars contra la insurgència, fins ara ha estat incapaç de posar fi a la seva activitat.

Article publicat al número 483 publicación número 483 de la Directa