Soñaba con el camino, que nadie me podía parar
Soñaba con el camino y me tuve que yo resbalar
Soñaba con el camino y en el camino yo tropezar
Soñaba con el camino, pero lo he podío lograr
Todo lo hicimo’ para soñar
Soñar (Morad)
En aquesta columna ja coneixíem el Morad, el tio que ha fet famós el meu barri, però ara, gràcies a l’Évole, tothom sap qui és. Un bon tema per parlar, però abans millor fer una volta llarga. Per començar, cal ubicar el programa en el torrent informatiu del cap de setmana. Analitzar les llistes del més llegit i el més comentat és una bona manera de descobrir l’estat de desorientació general: sabeu que consumim bàsicament tutorials, emocions fortes i molta bronca? Increïble la quantitat de notícies tutorial sobre coses bàsiques que llegim. Coses bàsiques d’aquelles que figura que els adults funcionals hauríem de saber tipus: com ordenar la nevera o com saber si un ou està passat o no (algú hauria d’estudiar seriosament aquest tipus d’infantilisme social). Entre les emocions fortes, hem estat molt pendents de la guerra entre Rússia i el món, d’un apunyalament a l’Eixample, del naufragi d’un vaixell gallec i del temporal a Heathrow: milers de persones hipnotitzades mirant a un web si els avions s’estavellaven o no. La bronca-espectacle l’han protagonitzat Ayuso i Casado és clar i, a casa nostra, Junts i ERC: “si no hem tocat fons, n’estem a prop”. Mal rotllo. Als rànquings tampoc no falten Jorge Javier Vázquez, una epidèmia de sarna, les violacions de menors d’Enric d’Anglaterra, i “les sabatilles Skechers de dona que arrasen a Amazon”. I tot això només als diaris “seriosos”. L’elit del consum cultural.
Alaaddine Azzouzi– Encara dono voltes a l’entrevista del Morad a la Sexta. Pels fills de migrants magrebins, va ser un acte d’empoderament col·lectiu. Un sentiment de germanor tan fort, que no trobo paraules per descriure’l.
Al país del Morad vivim fascinats per la frivolitat i els desastres (gràcies a la inestimable col·laboració dels algoritmes feixistitzants) però, al mateix temps, som pares i mares preocupadíssims, i per això els temes educatius la peten. El cap de setmana ha triomfat un titular molt pedagògic, “Preocupat si el teu fill adolescent vol passar més temps amb tu que amb els seus amics”, i un editorial-bala, “La reacció exagerada dels sindicats de mestres”. Entremig d’aquest poti-poti mental sense ordre ni jerarquia es van colar el Morad i la campanya de la ILP per a la regularització de persones estrangeres. 100.000 persones van votar per veure el Morad i #RegularitzacióJa aspira a regularitzar-ne 500.000. Potser tenim 100.000 signatures garantides? Inxal·là. En qualsevol cas, l’Évole va fer bé de deixar-se portar pels adolescents. Fins ara, al Morad només l’escoltaven ells, però ara l’ha escoltat tothom i hem d’agrair-li a l’Évole i al seu equip justament això, que, per primera vegada, tanta gent hagi escoltat tanta estona i en prime time algú com el Morad. Que hagin vist, i potser fins i tot entès, el que hi ha darrere la seva actitud i les seves cançons. Es pot fer un programa obertament antiracista en horari de màxima audiència? Es pot. L’haurà vist el president Aragonès? El conseller d’Interior? El director dels Mossos? El del CIE? La directora de la DGAIA?
Safia Elaaddam- El Morad explica lo que hemos vivido los hijos y las hijas de inmigrantes en un país racista que nos ha mantenido estratégicamente en los márgenes y la pobreza
Com el país del Morad està ple de “llévatelos a tu casa” i de “que se vayan a su país”, ells també van veure el programa i no van parar de rajar. Morad va dir que no l’havien volgut veure mai com a espanyol, però el que estava dient era que com a català tampoc. Tanmateix, ho és. Ell i tants com ell “no se pueden ir a su país” perquè el seu país és aquí i és aquest. El problema és que el seu país, tal com diu l’últim Informe Foessa de Cáritas, no és ni un sol poble ni un sol país, sinó tres. Catalunya és líder en exclusió a tot l’Estat (29% davant el 23% de mitjana) i té uns percentatges bestials d’exclusió entre les famílies d’origen migrant (69,6%). Si hi afegim la segregació territorial de sèrie, el que tenim són barris sempre a punt d’explotar i amb un fenomen com el Morad encara es tensa més la corda: l’Évole no hi va voler entrar, però el barri dramàticament pobre està també dramàticament dividit entre els que el consideren només un delinqüent i un xulo que no els deixa dormir (normalment blancs i grans, amb la regidora inclosa), i tot un exèrcit de joves i adolescents que l’admiren i el tenen com a referent.
Zainab Tamara- Cor encongit escoltant totes les experiències i vivències que explica en Morad. I sabent que molts de la nostra comunitat hem passat o passem per això.
Al país del Morad hi ha molts nens, perquè el país del Morad és el del futur. Als seus vídeos sempre hi ha nens (i poques nenes, cert, però no deixeu de mirar el vídeo de dalt). En realitat, tot el programa parlava d’això, de nens i nenes amb oportunitats. De nens i nenes sense oportunitats. Del nen trist i enrabiat que va ser el Morad, que s’escapava d’un centre per poder estar amb la seva mare. Del nen esgotat que és avui i que descansa a la falda de la mare. De la mania de dir “menas” als nens per treure’ls la seva condició de nens. De nens amb uns nivells de fracàs escolar altíssims. De nens que han passat per fiscalia perquè es van equivocar i mai no van poder tornar a començar. De nens que la lien perquè no han après cap altra manera de defensar el seu dret a somiar. Dels nens, tots veïns meus, que el Morad porta sempre enganxats i que pugen amb ell als escenaris. De tots aquests nens que són catalans, però ningú els ho fa sentir. I que no són ni massa ni un perill, i menys ho serien si visquessin en condicions dignes. I no són massa ni suficients i molts economistes ho saben, però no ho diuen: ni amb tots els que neixen avui no en tindrem prou per sostenir el sistema, quan una de cada tres persones estiguem jubilades el 2050. Mantenir-los en la irregularitat o en l’abandó és actuar exactament igual que els esclavistes del passat. Aprofitar-nos-en fins que els donem la llibertat. La dels papers. La de la plena ciutadania.
@Afrofeminas- Morad puso voz a lo que han vivido, viven y desgraciadamente vivirán en el estado español muchos niños y adolescentes racializados hijos de la migración. Su testimonio sincero, valiente y su enorme nobleza, a pesar de lo vivido y las injusticias sufridas, es muy valioso para muchxs. Es un referente. @el_moraddd nos representa
A tots i totes les profes espantades perquè veuen que creix la moda de ser racista, masclista i ultradretà a les aules, mentre a ells els manquen eines i arguments, els recomanaria anar a un concert del Morad perquè s’adonessin que no tot està perdut. Cal reivindicar com mai el jovent català, de pares no catalans, i en aquesta columna les opinions sobre el programa que més ens han d’interessar són les seves. El país del Morad és el de l’Alaaddine, la Safia, la Zainab i les Afrofeminas. Obrim pas i posem tots els recursos i energies a la seva disposició. Deixem de teoritzar i fer informes sobre el discurs de l’odi i enfanguem-nos. Exigim polítiques públiques radicals contra la segregació i la desigualtat, i fem-nos presents als pitjors barris amb tot: amb el temps, amb els projectes educatius, amb la formació política, amb tota la ràbia i amb tota la confiança. El país del Morad és també el de la meva neboda de tretze anys que va veure el programa molt atenta i amb els seus prejudicis ben actius, però que, en acabar, una mica confosa, va preguntar: però llavors, és bo o dolent? L’educació antiracista no són consignes ni samarretes. Comença just quan has de contestar una pregunta com aquesta. Contestem-nos-la.
