El 13 de març de 2013, el conclave que es va celebrar després de la renúncia de Benet XVI va triar com a papa Jorge Mario Bergoglio, el primer en moltes coses: primer papa llatinoamericà, primer papa del sud global, primer papa jesuïta… Jo feia pocs mesos que estava a Cristianisme i Justícia, centre de reflexió social i teològica, precisament, de la Companyia de Jesús, on he treballat durant més d’una dècada i on avui dia continuo coordinant el grup de reflexió sobre gènere i feminismes i el seminari social. Malgrat venir de la Institució Teresiana, tenir educació religiosa i haver estat molt propera durant anys a grups d’Església de base, en aquells moments, encara se m’escapaven molts serrells sobre la jerarquia eclesial… Potser encara avui…
Aquella tarda, en Josep Maria Rambla, jesuïta, teòleg i un dels major experts en espiritualitat ignasiana del món, em va demanar si podíem seguir el conclave en directe d’alguna manera. Jo vaig obrir el web de RTVE, ell va atansar una cadira i allà vaig tenir una classe magistral sobre el procés, que ara, amb la mort de Francesc, es torna a entomar.
Com he dit, Jorge Mario Bergoglio era el primer papa jesuïta de la història i tot i el pressuposat “corporativisme”, l’eufòria inicial no va ser la que es podria esperar. Se’l veia, com ja va passar amb Joan XXIII o amb Monsenyor Óscar Romero com un conservador i van caldre tot un seguit de gestos —alguns de més cosmètics com les seves sabates modestes i, fins i tot, atrotinades; i d’altres més de fons, com les mesures de transparència en les finances del Vaticà—, perquè es comencés a veure de quin peu calçava i quina seria la seva línia teològica, pastoral i de govern.
La seva postura contra el capitalisme i el compromís amb els moviments populars i els pobles originaris li han donat un crèdit ètic i moral davant amplis sectors de la societat que s’identifiquen amb la lluita per la justícia social, fossin creients o no
Certament, i malgrat la manca de perspectiva històrica encara, es pot afirmar que la figura del papa Francesc ha estat una de les més rellevants del segle XXI en l’àmbit religiós i social. El seu pontificat ha estat marcat per una actitud renovadora, per aquells “vents de canvi eclesial” tan demanats i esperats per bona part dels catòlics i catòliques de base, i per una mirada crítica cap a les injustícies socials i econòmiques. De manera particular, la seva postura contra el capitalisme, que titllava com un sistema econòmic que “mata” i “injust des de la seva arrel”, el seu compromís amb els moviments populars i els pobles originaris, i la seva oposició a les lògiques d’un sistema global que perpetua les desigualtats li han donat un crèdit ètic i moral davant amplis sectors de la societat que s’identifiquen amb la lluita per la justícia social, fossin creients o no. Però si bé aquests aspectes són indiscutiblement positius, també és cert que hi ha nombroses assignatures pendents que continuen generant interrogants i que caldrà copsar sense tardança si volem parlar d’un veritable canvi a l’Església.
A la figura del papa Francesc li reconeixem, sens dubte, el seu discurs, profundament humanista, que ha posat en el centre les necessitats de les persones més empobrides, de les classes populars i de les persones migrades i refugiades i que ha emmirallat a bona part de l’esquerra. La seva denúncia del capitalisme salvatge ha estat una de les grans aportacions al debat públic, més encara atenent al bel·licisme i a l’auge de líders d’extrem dreta a escala global. En aquest sentit, el papa ha sabut canalitzar molt bé un discurs de denúncia vers les grans corporacions econòmiques i les estructures de poder que perpetuen l’explotació i la desigualtat, però potser, també en això, ha mancat mirar més de portes endins.
Tanmateix, el seu pontificat també ha estat marcat per una distància significativa amb altres qüestions que no han aconseguit l’impuls necessari per a una transformació profunda. El clericalisme, per exemple, continua sent una de les grans debilitats de l’Església. El sistema jeràrquic i la concentració del poder dins de la institució continuen sent qüestions irresoltes, com ho és també la transparència pel que fa a les múltiples causes i investigacions internes i externes contra els abusadors membres del clergat. Tot i que el papa Francesc ha fet passos en la direcció de desconcentrar el poder i promoure una estructura més participativa a través de la idea de sinodalitat, la veritat és que la majoria de les estructures de poder romanen inalterades, en les mans masculines d’uns pocs.
Tot i que va manifestar en més d’una ocasió la necessitat d’integrar-nos en esferes de decisió i de reconèixer la nostra tasca, especialment en l’àmbit pastoral, l’ordenació sacerdotal femenina encara és un tema tabú i un dels grans “això ara no toca” del seu pontificat
Vinculat amb això, un altre dels grans temes pendents, que Francesc no ha acabat d’abordar, és el del paper de les dones a l’Església. Tot i que va manifestar en més d’una ocasió la necessitat d’integrar-nos en esferes de decisió i de reconèixer la nostra tasca, especialment en l’àmbit pastoral, l’ordenació sacerdotal femenina encara és un tema tabú i un dels grans “això ara no toca” del seu pontificat. La creació de comitès de consulta i les mesures que han intentat incloure més dones en càrrecs de responsabilitat han estat importants, però totalment insuficients per a transformar realment la posició de les dones dins d’una institució tan marcadament patriarcal.
Un altre aspecte on el papa Francesc ha mostrat dubtes i bloquejos ha estat en la qüestió del celibat dels capellans on no va acabar de prendre mesures contundents per flexibilitzar la norma i permetre que els capellans puguin tenir parella si així ho desitgen, com ja ocorre en altres branques del cristianisme.
Pel que fa a temes de teologia moral com l’eutanàsia, l’avortament o la salut sexual i reproductiva, en general, Jorge Mario Bergoglio va adoptar una postura moderada. Si bé va mostrar comprensió i empatia per les situacions difícils a què s’enfronten les persones implicades, mai es va allunyar del magisteri donant suport a la lliure elecció ni va adoptar una postura en favor dels drets sexuals i reproductius de les dones. La seva crítica als sistemes de salut que no atenen les necessitats bàsiques de les persones més vulnerables no va incorporar aquestes grans qüestions de consciència individual en les quals el laïcat —i la societat en general— ha avançat a un ritme molt més ràpid que l’Església.
Si bé va mostrar comprensió i empatia per les situacions difícils a què s’enfronten les persones implicades, mai es va allunyar del magisteri donant suport a la lliure elecció ni va adoptar una postura en favor dels drets sexuals i reproductius de les dones
Un altre element important que ha quedat pendent és el reconeixement ple del col·lectiu LGTBIQ+. Per bé que Francesc va fer algunes manifestacions més o menys explícites en defensa de la dignitat i l’acollida de la comunitat LGTBIQ+, el seu posicionament mai no va anar més enllà d’un discurs de tolerància que no ha implicat cap mena de gir en l’actitud de la institució davant la diversitat sexual i de gènere; una institució que continua sense acceptar el matrimoni entre persones del mateix sexe ni la plena integració de les persones trans i no binàries dins dels espais religiosos.
Aquests temes no són menors, ni anecdòtics, ni poden ser abordats superficialment. Són qüestions que toquen la mateixa naturalesa de l’Església com a institució i com a comunitat, la seva coherència amb l’Evangeli i la seva capacitat per (r)evolucionar(se) segons les necessitats de la societat actual. La teologia del poble que Francesc ha promogut, així com la idea de sinodalitat, són una gran aportació, però necessiten més profunditat i radicalitat per aconseguir una veritable alteració de l’establishment.
A més, aquesta sinodalitat, tot i que ha estat vista com una eina per democratitzar l’Església, encara topa amb les estructures de poder tradicionals que limiten la seva aplicació real i que queden dissociades de la feina incessant de grups com Alcem la Veu, la Revuelta de Mujeres en la Iglesia, Católicas por el Derecho a Decidir, CRISMHOM, el Catholic Worker Movement, l’Acció Catòlica Obrera, la GOAC i tants i tants altres d’arreu.
Per tant, mentre que la figura del papa Francesc ha estat fonamental per construir una Església més propera a les causes socials i per trencar amb el conservadorisme dels seus immediats predecessors, no podem obviar que els seus propis bloquejos i les resistències internes han impedit que moltes d’aquestes propostes puguin arribar a ser una realitat efectiva. L’Església continua essent una institució que està a anys llum de les demandes socials de la societat contemporània, molt lluny d’aquells horitzons que s’albiraven ja al Concili Vaticà II i que esbossaren i assajaren més tard, als anys 70 i 80, des de la teologia de l’alliberament i, posteriorment, des de les teologies feministes i queers: una comunitat de creients horitzontal i diversa, on realment capiguem totis, totes i tots, parafrasejant al mateix Bergoglio.
L’Església que és llegat de noms com Ignacio Ellacuría, Pere Casaldàliga, Ivone Gebara, Leonardo Boff, Lluís Espinal, Dorothy Stang, Marcella Althaus-Reid, Jaume Botey o Arcadi Oliveres, s’haurà de posar les piles i empènyer
Avançar en aquesta línia vol dir afrontar tots aquests reptes amb més valentia i, sobretot, amb una renovada comprensió de l’espiritualitat i de la configuració i la governança d’una Església anquilosada i amb poc dinamisme. Si aquesta vol sobreviure en el segle XXI aprofitant les esquerdes obertes per Francesc, l’Església de base, aquella que sempre ha estat present i inserida en els moviments socials emancipadors, compromesa, d’esquerres i diversa; l’Església que és llegat de noms com Ignacio Ellacuría, Pere Casaldàliga, Ivone Gebara, Leonardo Boff, Lluís Espinal, Dorothy Stang, Marcella Althaus-Reid, Jaume Botey o Arcadi Oliveres, s’haurà de posar les piles i empènyer.
Haurà de tornar als barris, com reclamava la Montse Santolino en un magnífic text de postpandèmia; haurà de prendre partit i haurà de sortir de l’armari per posar fre a aquells que estan deixant de banda l’exigència de l’Evangeli quant a justícia social i igualtat, per aferrar-se al poder, des d’una reacció patriarcal feroç i molt propera, massa sovint, als postulats polítics de la ultradreta. Perquè ja ho deia en Víctor Codina, amic i mestre enyorat: “L’Esperit bufa sempre des de baix”. No podem esperar, doncs, que qui ostenta el privilegi des de fa gairebé 2000 anys, decideixi fer un pas enrere per voluntat pròpia, per molt que sigui palmari que aquest canvi “és just i necessari”.
