War, war is stupid and people are stupid
And love means nothing in some strange quarters
La gran apagada em va enganxar fent una columna antimilitarista. Ves per on. Blackout i les primeres hores com tothom: on són els meus?, és un ciberatac?, de qui?, què vindrà després?, per què no vaig fer cas del punyeter kit d’emergències?, estarà carregada la bateria recarregable?, on són les piles?, on són les espelmes?, es cancel·larà el Fòrum per a la Pau i Seguretat a Europa que s’havia de fer aquesta setmana a Barcelona?
Un Fòrum per a la Pau i Seguretat a Europa, que efectivament s’ha ajornat, d’entrada, semblava una gran notícia. Un tema del qual cal parlar urgentment. Era estrany, però que essent un tema “dels meus” m’assabentés per casualitat. Qui l’organitza? Prensa Ibérica i El Periódico. I qui paga? Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Indra (empresa líder en tecnologia de Defensa i Seguretat, 28% de capital públic i la resta no vulgueu saber), Oesía (enginyeria de doble ús) i TRC (experts en ciberdefensa, seguretat en fronteres i sistemes antidrons, que acaba d’obrir filial a Catalunya, quina sort). Com a convidat de luxe, el director general d’estratègia de SAPA (“tecnologies de mobilitat i sistemes de generació i gestió de potència elèctrica embarcada” –automòbils blindats he entès). Aquest director general fins al gener era president de Renfe, i abans secretari general al Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme (sorpresa). I tampoc s’ho volia perdre la gent d’Escribano Mechanical & Engineering Group, una empresa “familiar” (aquest afegitó que les converteix en peluixos amables) que es veu que Indra vol comprar. Tot gent maquíssima que t’imagines amb la samarreta de “No a la guerra”.
Al Fòrum per a la Pau i Seguretat a Europa, que s’ha ajornat, volen parlar de com accedir a un trosset del pastís que suposarà el rearmament que demanen Trump i la Von der Leyen, i que tard o d’hora acabarem pagant nosaltres
I de què han de parlar tots aquests senyors? “De les oportunitats que pot generar per a Catalunya el pla de rearmament de la Unió Europea; de convertir el sector de la seguretat en un nou motor de l’economia catalana; i de quin paper jugarà Barcelona i el talent digital de la ciutat”. O sigui, i en llengua de persona no empresària, de com accedir a un trosset del pastís que suposarà el rearmament que demanen Trump i la Von der Leyen, i que tard o d’hora acabarem pagant nosaltres. Segons el Centre Delàs, amb els 10.000 milions que ha anunciat el govern espanyol i que (miracle) hem tret sense restar res d’enlloc, resulta que arribem no al 2% del PIB el 2025 (33.123 milions d’euros) sinó al 2,4%, perquè en realitat seran 40.457 milions d’euros. Conclusió concloent: no sabem encara qui serà l’enemic, ni quin el nostre bàndol, però negoci es farà.
Aquest fòrum és la resposta catalana a un altre d’alt nivell que va muntar El País el novembre passat. Els seus “Diálogos para la seguridad” comptaven amb la col·laboració desinteressada del Ministeri de Defensa i de la mateixa ministra Margarita Robles i el pagaven Escribano Mechanical Engineering (els d’abans), GMV, Hispasat, INDRA i Navantia, l’elit del sector, que està en plena expansió i concentració. El suplement salmó del mateix diari, de finals de març, explicava que entre 2021-2024 a Europa s’havien “invertit” en Defensa (invertit, no gastat, compte) 326.000 milions d’euros, i el retorn per a les empreses havia estat de 159.000 milions.
Posem 400 euros per cap per a la guerra vs. 8,49 euros per cap per a pau i cooperació internacional. Aix com trobem a faltar l’Arcadi per denunciar i desmuntar tot aquest entramat econòmic!
Espanya és la quarta potència de la UE en Seguretat i Defensa. Tenim entre 400 i 500 (segons la font) empreses i empresetes, amb totes les seves cadenes senceres de subministrament, que el 2023 van facturar 8.000 milions d’euros. I quants diners posem per càpita de moment per a defensar-nos de no sabem qui? 400 euros. “El que costa una rèplica de l’AK-47 per disparar boles de plàstic”, detall que un redactor poc neutral va considerar imprescindible consignar, per ajudar-nos a fer comparacions d’economia domèstica, i fer-nos entendre que és una misèria. 400 euros per cap per a la guerra vs. 8,49 euros per cap per a pau i cooperació internacional. Aix com trobem a faltar l’Arcadi per denunciar i desmuntar tot aquest entramat econòmic!
I per què tots aquests fòrums i diàlegs? El director general de la patronal de la guerra, la TEDAE –associació espanyola d’empreses tecnològiques de defensa, aeronàutica i espai– es queixa que una feblesa important del sector és “la baixa percepció social del valor estratègic que té la indústria de Defensa”. Drama. Benvingudes doncs les grans operacions de relacions públiques, amb els mitjans com amfitrions, per apropar-se als polítics i canviar aquest “percepció social”. Tindrà alguna cosa a veure tot aquest moviment amb què no es parli gens ni mica de l’autèntic Fòrum Català de Pau que sí que s’està celebrant a Catalunya, i que té per objectiu aprovar una veritable política catalana de pau, per fer efectiva la llei de foment de la pau que tenim des de 2003? Perquè des de la banda dels que no som empresaris d’in-seguretat i defensa la percepció que tenim és que de pau es parla entre poc i zero.
La cosa va, doncs, de percepcions. La nostra era correcta i els mitjans han fet de corretja de transmissió acrítica dels missatges de Brussel·les per ficar-nos la por al cos i convèncer-nos de la necessitat de rearmar-nos
La resposta la trobareu a l’informe “Els mitjans davant la remilitarització d’Europa” de Lafede.cat i Mèdia.cat. Mesos abans que guanyés Trump, el febrer del 2024, Von der Leyen ja va espantar-nos amb el perill d’una guerra a gran escala a la UE: “No s’han d’exagerar els riscos d’una guerra, però sí que cal estar preparats per afrontar-los. I això comença amb la urgent necessitat de reconstruir, reposar i modernitzar les forces armades dels estats membres”. Ni un mes després, la nostra dama de ferro, la ministra Margarita Robles, replicava a La Vanguardia: “L’amenaça de guerra és absoluta i la societat no n’és del tot conscient”. Des de llavors l’increment dels pressupostos militars i el reforçament de la indústria armamentística com un mantra. Des de llavors, i com diu l’informe, la gran majoria de les notícies analitzades són favorables a la militarització (78%), el 71% normalitza el llenguatge militarista, i pràcticament la meitat només citen fonts oficials o fan ús del concepte “no hi ha alternativa”.
La cosa va, doncs, de percepcions. La nostra era correcta i els mitjans han fet de corretja de transmissió acrítica dels missatges de Brussel·les per ficar-nos la por al cos i convèncer-nos de la necessitat de rearmar-nos. I a qui cal invisibilitzar o menysprear? Als responsables de la “baixa percepció social del valor estratègic que té la indústria de Defensa”, o sigui, als i les perilloses pacifistes. Alguns articles carreguen dur contra ells i contra qualsevol altra opció d’abordar el conflicte que no sigui la militar. Il·lusos, ingenus i coses pitjors s’han escrit aquests mesos sobre elles, però les pacifistes són les úniques realistes: les guerres no les guanya ningú. Van dir que la invasió d’Ucraïna acabaria en una taula de negociació i que no calia tanta mort per això, i tenien raó.
Les organitzacions i institucions de pau són les nostres autèntiques infraestructures de Pau i Seguretat col·lectives, i ara mateix estan impulsant el veritable Fòrum per la Pau
Ara amb l’apagada hi haurà qui voldrà aprofitar-la per reforçar encara més aquest marc de por i perill, però ni caos al carrer, ni necessitat d’intel·ligència militar (el gran oxímoron), ni d’exèrcit, ni tancs, ni avions. Només ens calia comunitat, bons serveis públics, piles, ràdios i espelmes, i més informació oficial i molt abans. Les organitzacions i institucions de pau són les nostres autèntiques infraestructures de Pau i Seguretat col·lectives, i ara mateix estan impulsant el veritable Fòrum per la Pau al qual us podeu sumar de múltiples maneres. Fins al 9 de maig estem a més en els Dies Globals d’Acció contra la despesa militar. “Donar prioritat a les despeses relacionades amb la guerra per sobre de les necessitats fonamentals de la societat agreuja el patiment, aprofundeix la inseguretat econòmica i amplia la desigualtat social. Una major militarització i l’augment de la despesa militar comportaran necessàriament més austeritat i retallades als serveis públics essencials, a la vegada que alimentaran la repressió i la pèrdua de drets i llibertats”. Amén.
El periodisme o promou la pau i evita guerres i conflictes, o és periodisme de guerra i de negocis. Ara és el moment de treballar en favor de la distensió, el desarmament i la desmilitarització. La dissuasió només convé als que fabriquen mort, i ja sabem totes que les armes nuclears d’avui són infinitament més potents que les d’Hiroshima i Nagasaki. La fi de tot. En segons. Millor comprem piles que tancs.
